dimarts, 8 de desembre del 2015
Convergència RIP
PERU ERROTETA
A Convergència li ha arribat la seva hora. Va ser creada el 1974 per Jordi Pujol a imatge i semblança seva i sucumbeix 47 anys després, ofegada en l'immens pantà de corrupció que va crear i va emparar. El seu líder, Artur Mas, neda a contra corrent, intentant sobreviure costi el que costi.
Segons el comunicat de la seva assemblea fundacional,Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va néixer formalment "a partir d'una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d'un programa polític en una línia de centreequerra". O sigui, un conclave de parenteles més aviat oportunista que necessitaven marcar territori davant l'ocàs franquista. Tot això, sota la batuta de Jordi Pujol, l'"amo".
Maniobrant a cops de colze, recosint retalls polítics -entre els quals no van faltar sectors catalans afins a la UCD d'Adolfo Suárez- Pujol va utilitzar, i es va desprendre d'ells quan li va convenir, personatges com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca; es va proclamar referent del "catalanisme moderat" i es va atrevir a qualificar el seu partit com de "centreequerra". Tot això, des de la cultura de l'estira-i-arronsa que, segons s'ha posat de manifest al llarg de tota la història de CDC, va consistir a vendre's al millor postor i així obtenir els corresponents rèdits. Cosa que, santa innocència, es va revestir de pactisme per la governabilitat, de "seny" pur i dur.
Així, Convergència -que no va dubtar, per exemple, a rebutjar en el seu moment un model fiscal assimilable al concert basc per a Catalunya perquè així era més fàcil beneficiar-se- darrere de la seva aparença de "partit d'ordre" va acabar convertint-se en una màquina de lucre, en el consell d'administració d'un grup social depredador, voraç, que va aprofitar la recuperació de les llibertats democràtiques, l'autonomia de Catalunya, per enriquir-se.
Al llarg de dècades, Convergència propaga, de manera personal i col·lectiva, públiques virtuts mentre professa vicis privats. I no és casual, ni tan sols una patologia. Respon a una forma d'entendre la vida i les coses, en la qual l'ésser humà ha nascut pels diners i tot, absolutament, tot, està supeditat a aquesta fita. Així és Pujol, així és la seva família, així és el seu partit i així són els seus cercles de poder.
En aquest estat de coses poc té d'estrany que el robatori sota corda, el 3%, el folrar-se amb els negocis discorri en paral·lel amb la retallada dels serveis públics o la venda del patrimoni a preus de ganga. Tot forma part del mateix. Constitueix un fenomen que s'ha definit de "sistèmic", és a dir, que conforma un sistema o, dit d'una altra manera, que resulta estructural i no conjuntural.
I quan les coses comencen a posar-se lletges, Convergència fa llum de gas, intenta persuadir la gent que la realitat està equivocada, i per això, imitant els seus coreligionaris de la Lliga Nord, recorre a l'"Espanya ens roba". No és casual. CDC parla del que sap. I, de la nit al dia, les retallades, la dilapidació del sector públic, els interessos comuns passen a un segon pla. Convergència ha aconseguit allò impensable: desmobilitzar una opinió pública que començava a regirar-se contra les retallades i els seus autors. I ho ha fet a la manera dels Chicago boys, noquejant una ciutadania perplexa i atemorida pels efectes de la crisi. Solament un "miracle", com deia Georg Lukacs, ens traurà d'aquesta.
Seguint l'estela de l'amo, CDC s'inventa el miracle segons el manual del perfecte oportunista. Fica el dit en la nafra de la identitat de Catalunya i intenta apropiar-se-la, com ha fet amb tot, en benefici propi. Sense dir paraula, sense, si més no, recollir-ho al seu programa o estatuts, Convergència se'n va a dormir autonomista i es desperta independentista. Marxant-nos d'Espanya, proclama, farem un país nou. Per què nou? Per enterrar, com Fortinbrás -amb tots els ritus i ben profund el cos de Hamlet- la corrupció? Per fer que tot canviï perquè res no canviï? I, a més, és impossible que un país es faci nou, tret que, com el mite de l'au fènix, reneixi de les seves cendres.
I en aquesta deriva (pulvis es et in pulverum revertis), Convergència anuncia la seva mort que, com la del vampir, no és tal. Es reencarna en Democràcia i Llibertat, una denominació vulgar, emparentada amb el xenòfob UKIP anglès. I per filar encara més prim, lema oportunista on n'hi hagi: "Un nou partit per a un nou país". I el que va néixer com a moviment reneix com a moviment: democristians, liberals i socialdemòcrates. Tots junts. Així, "a río revuelto, ganancia de pescadores".
A Convergència li ha arribat la seva hora. Va ser creada el 1974 per Jordi Pujol a imatge i semblança seva i sucumbeix 47 anys després, ofegada en l'immens pantà de corrupció que va crear i va emparar. El seu líder, Artur Mas, neda a contra corrent, intentant sobreviure costi el que costi.
Segons el comunicat de la seva assemblea fundacional,Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va néixer formalment "a partir d'una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d'un programa polític en una línia de centreequerra". O sigui, un conclave de parenteles més aviat oportunista que necessitaven marcar territori davant l'ocàs franquista. Tot això, sota la batuta de Jordi Pujol, l'"amo".
Maniobrant a cops de colze, recosint retalls polítics -entre els quals no van faltar sectors catalans afins a la UCD d'Adolfo Suárez- Pujol va utilitzar, i es va desprendre d'ells quan li va convenir, personatges com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca; es va proclamar referent del "catalanisme moderat" i es va atrevir a qualificar el seu partit com de "centreequerra". Tot això, des de la cultura de l'estira-i-arronsa que, segons s'ha posat de manifest al llarg de tota la història de CDC, va consistir a vendre's al millor postor i així obtenir els corresponents rèdits. Cosa que, santa innocència, es va revestir de pactisme per la governabilitat, de "seny" pur i dur.
Així, Convergència -que no va dubtar, per exemple, a rebutjar en el seu moment un model fiscal assimilable al concert basc per a Catalunya perquè així era més fàcil beneficiar-se- darrere de la seva aparença de "partit d'ordre" va acabar convertint-se en una màquina de lucre, en el consell d'administració d'un grup social depredador, voraç, que va aprofitar la recuperació de les llibertats democràtiques, l'autonomia de Catalunya, per enriquir-se.
Al llarg de dècades, Convergència propaga, de manera personal i col·lectiva, públiques virtuts mentre professa vicis privats. I no és casual, ni tan sols una patologia. Respon a una forma d'entendre la vida i les coses, en la qual l'ésser humà ha nascut pels diners i tot, absolutament, tot, està supeditat a aquesta fita. Així és Pujol, així és la seva família, així és el seu partit i així són els seus cercles de poder.
En aquest estat de coses poc té d'estrany que el robatori sota corda, el 3%, el folrar-se amb els negocis discorri en paral·lel amb la retallada dels serveis públics o la venda del patrimoni a preus de ganga. Tot forma part del mateix. Constitueix un fenomen que s'ha definit de "sistèmic", és a dir, que conforma un sistema o, dit d'una altra manera, que resulta estructural i no conjuntural.
I quan les coses comencen a posar-se lletges, Convergència fa llum de gas, intenta persuadir la gent que la realitat està equivocada, i per això, imitant els seus coreligionaris de la Lliga Nord, recorre a l'"Espanya ens roba". No és casual. CDC parla del que sap. I, de la nit al dia, les retallades, la dilapidació del sector públic, els interessos comuns passen a un segon pla. Convergència ha aconseguit allò impensable: desmobilitzar una opinió pública que començava a regirar-se contra les retallades i els seus autors. I ho ha fet a la manera dels Chicago boys, noquejant una ciutadania perplexa i atemorida pels efectes de la crisi. Solament un "miracle", com deia Georg Lukacs, ens traurà d'aquesta.
Seguint l'estela de l'amo, CDC s'inventa el miracle segons el manual del perfecte oportunista. Fica el dit en la nafra de la identitat de Catalunya i intenta apropiar-se-la, com ha fet amb tot, en benefici propi. Sense dir paraula, sense, si més no, recollir-ho al seu programa o estatuts, Convergència se'n va a dormir autonomista i es desperta independentista. Marxant-nos d'Espanya, proclama, farem un país nou. Per què nou? Per enterrar, com Fortinbrás -amb tots els ritus i ben profund el cos de Hamlet- la corrupció? Per fer que tot canviï perquè res no canviï? I, a més, és impossible que un país es faci nou, tret que, com el mite de l'au fènix, reneixi de les seves cendres.
I en aquesta deriva (pulvis es et in pulverum revertis), Convergència anuncia la seva mort que, com la del vampir, no és tal. Es reencarna en Democràcia i Llibertat, una denominació vulgar, emparentada amb el xenòfob UKIP anglès. I per filar encara més prim, lema oportunista on n'hi hagi: "Un nou partit per a un nou país". I el que va néixer com a moviment reneix com a moviment: democristians, liberals i socialdemòcrates. Tots junts. Així, "a río revuelto, ganancia de pescadores".
dilluns, 7 de desembre del 2015
UN EURET PER AQUÍ... UN ALTRE PER ALLÀ
La setmana passada ens assabentàrem del que podria ser un altre tema de l’anterior equip de govern municipal d’Amposta, descobert (com no?) per Germán Ciscar.
Segons el que va transcendir a la premsa, l’anterior equip de govern de CiU, hauria pagat prop de 40.000€ per la llum del bar-restaurant del parc dels Xiribecs.
Després d’inaugurar el parc (març de 2011, abans de les eleccions municipals que s’havien de fer al maig), el restaurant encara va trigar uns mesos en obrir, segurament perquè ningú acabava de veure clar l’èxit.
Suposo que l’equip de govern va haver de rebaixar les pretensions inicials per a que, finalment, algú se’n pogués fer càrrec. I així va ser. De fet sembla que no li ha anat tant malament ja que encara continua el mateix.
Però tinc dubtes. I no pocs! Primer que res (i suposo que el grup municipal de CiU s’agafarà a això) és que si el restaurant té un comptador de llum a part o bé només n’hi ha un de general que inclogui tot l’enllumenat. Però sobre tot, el meu gran dubte és quina necessitat tenia l’anterior equip de govern en pagar-los la llum. Proves tenim que si alguna cosa no ha funcionat al poble no han tingut cap problema en deixar abandonades les instal·lacions. Exemples no en falten: zona lúdica de Tosses, escorxador municipal també a la partida de Tosses o el centre comercial Futuro Ciudad Amposta. El que els agradava eren les grans inauguracions. Què els seus votants veiessin que a Amposta s’hi estaven fent coses. Després, si no acabaven de funcionar, eludien tota responsabilitat i donaven la culpa a qui fos.
Per tant (insisteixo), per què sé li van donar tantes facilitats a l’actual arrendatari? I una curiositat més: Qui explota el bar dels Xiribecs, també té arrendats dos locals més de la fallida zona comercial del costat del cementiri...
Aquests dies s’està celebrant a la nostra ciutat la 55a edició de la Fira de Mostres. Puntualment, abans de que s’obrin les portes, surt el número de desembre de la Revista Amposta, el contingut de la qual, parla àmpliament de la Fira. A aquells que som subscriptors ens arriba a cas i, per tant, no ens perdem un sol número. Bé, com sempre s’ha fet, hi ha una entrevista al responsable de la fira, en aquest cas a la regidora de Turisme, Fires i Promoció Exterior Joan Estévez. Com sabeu (sobre tot els qui heu anat), aquest any no s’ha de pagar per entrar a la fira. Però si llegeixes l’entrevista a la regidora, encara hi ha una cosa que crida més l’atenció. El costs de la instal·lació dels estands ha estat de 36.800€ quan l’any passat pel mateix servei es va haver de pagar 60.000. La diferència és substancial: Més d’un 60% superior...
I aquí encara em venen més dubtes que abans. Com potser que un equip de govern que sempre v anteposar el bé dels ciutadans d’Amposta per davant de tot, no miressin de reduir costos? És què no es feia concurs públic? Quina empresa (o empreses) eren les encarregades de portar a terme la instal·lació?
Abans d’acabar us explicaré una anècdota que crec que ja l’he explicat més vegades. Entre els anys 1989 i 1984 vaig treballar a l’empresa Juan Chaler SL de Vinaròs, una industria auxiliar del moble. Per tant, treballàvem la fusta. Una vegada, un representat de fustes va passar a vendre fusta de roure. El va atendre, com sempre feia en aquests casos, el gerent.
-Mira, et porto una bona oferta en fusta de roure: 1.300 pessetes m3.
-No m’interessa...
-Però si està molt bé de preu... Què tu a quan la compres?
-A 1.600 pessetes...
I per acabar un gag que feien els pallassos de la tele. Una vegada Fofo, Miliki i Fofito parodiaven a un endeví. Un havia d’ensenyar un objecte, l’altre donava una pista i finalment el tercer l’havia d’endevinar.
El primer va treure un encenedor. I el segon va donar la pista a l’endeví.
-A buen encendedor pocas palabras banstan...
-I l’altre va exclamar: ¡un encendedor!
Qui diu 1 euro, diu 10 o 100 o 1.000... Oi què m’enteneu?
LES FOTOS DEL DIA 7-12-2015
Fotos fetes ahir al pavelló de la Ràpita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)