divendres, 12 d’agost del 2016

DELTA DE L'EBRE. AMPOSTA (30)











Tres caminos para el PSOE con el mismo final

Alberto Rosado del Nogal Humanista y politólogo, colaborador del Cículo 3E de Podemos @AlbertoRNogal
La decisión sería más fácil de lo que parece, si los principios ideológicos y políticos del PSOE fueran suficientemente sólidos. Cuestión no tan criticable dada la enorme complejidad de la situación actual. Tuvieron que venir politólogos —y no políticos— a enriquecer el caldo político español. Pero los barcos arribaron ya a este puerto y la bandera roja todavía no sabe a quien ayudar para que alguien asalte, por fin, los cielos del poder.
Son tres los caminos que los socialistas pueden recorrer. Tres, también, los paisajes que atisban, a lo lejos, pero que no seducen a un partido agotado personal, histórica e ideológicamente. Con el mayor de los respetos que la memoria pueda concederles: cada vez que el PSOE —versión 2016— alude a la izquierda un nuevo rayón aparece en su carrocería. Pero fue el partido solo quien se llevó a un huerto que no le convenía: ante el surgimiento de Podemos decidió tener dos archienemigos y unos cuantos alter egos. PP a un lado y Podemos a otro dañaban la solidez de un electorado más antipepero que clásicamente socialista. Además, los de identidad izquierdista se enfrentaron al dilema de volver a votar la cruda aceptación de la realpolitik zapateriana. Los datos hablan por sí solos: de 11.289.335 en 2008 a 5.424.709 en 2016. Escenario movedizo. Y cuando el punto de partida es tan inestable, los caminos —como decía— no ayudarán a la recuperación.
El primer escenario es el difundido por los trovadores de la guardia clásica roja. Un camino que permitirá al PP gobernar, en minoría, pero gobernar. Es el camino reflejo de la Europa más conservadora, incapaz de dar el paso definitivo hacia la justicia que esta década ya merece. Parte de tres premisas: 1) los partidos tradicionales nos han conducido hasta aquí gobernando uno u otro aunque 2) es este el camino, pese a todo, que prefieren que se mantenga. Sin embargo, 3) como ya individualmente —o con apoyo de nacionalistas— no consiguen tener la mayoría de la cámara, se concluye que la gran coalición —por activa o por pasiva— es el único remedio para perpetuar lo hasta ahora acontecido. El discurso, curiosamente, dispara balas contra el partido popular. Algo que se volverá contra su coherencia más inmediata en caso de permitir la investidura de Rajoy.
El segundo escenario voló por los aires a finales de diciembre de 2015. El pacto con Podemos y otras fuerzas progresistas (incluidas las nacionalistas) suponía un choque de trenes doble: por un lado Podemos había sido fijado como un gran rival para el PSOE, mirando más las siglas que la ideología; y por otro, la modernidad que encarna Podemos aun queda a ciertos pasos de distancia del PSOE. Una reforma fiscal progresiva sin matices o iniciar un proceso constituyente que modernice nuestra Carta Magna y sus instituciones son —a día de hoy— Excalibures que no pueden ser arrancadas por pseudo reyes Arturos. Sembraron guerra contra Podemos y ahora recogen su propio fruto: una calle prohibida por ellos mismos hacia el partido morado.
La tercera vía es, a su juicio, la más sensata: que para eso la están siguiendo. Es intentar no gobernar, a cualquier precio. Suena disparatado pero el PSOE no quiere gobernar. Lo pudo hacer en diciembre y todavía lo podría hacer hoy. Puede gobernar en coalición con el PP o en coalición con Podemos, pero su única coalición posible fue una cuyos números bostezaban tan solo de intentarlo. De modo que la quietud es su estrategia y será —hasta que se demuestre lo contrario— la opción que la ejecutiva de Pedro Sánchez mantendrá.
¿Y cuál es el final? No importa el camino que escojan. El PSOE está condenado a ser el Sísifo de la responsabilidad política: ocurra lo que ocurra soportarán la carga de responsabilidad. Y lo peor no es eso: serán responsables de un acto que ellos mismos, previamente, habían criticado. Decía al comienzo que la decisión —y añado ahora también las consecuencias— para el PSOE sería más fácil si los principios ideológicos fueran más sólidos. Principios o personas, porque no todas las personas tienen los mismos principios. En cualquier caso, el futuro del partido socialista dependerá de cómo la ciudadanía interprete su estrabismo político. Ciudadanos ya dio el paso que anunció: alianza efectiva con el PP. Podemos dio la mano para gobierno en coalición. ¿Y el PSOE? Muy a su pesar, el rojo y el naranja siguen sin combinar bien o, al menos, no lo suficientemente bien como para creérselo. Seguimos a la espera, que la esperanza es lo único que no se pierde. Aunque yo ya la perdí.

dijous, 11 d’agost del 2016

70è TALL DE L'N-340. SÒL DE RIU













































DIARI DE L’AGOST. DIA 11

LA LLEI DE MURPHY
Sabeu el que diu la lleu de Murphy, veritat? Quan les coses van malament encara poden anar pitjor.
Aquest matí a les 10 mon pare (a punt de fer 80 anys) tenia visita a l’oftalmòleg a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. L’ambulància només tenia que recollir-lo a casa seva a Amposta i a l’arribada a Tortosa estaria jo esperant-lo, l’acompanyaria al metge, en sortir tornaria cap a casa i jo cap a la feina. Fàcil veritat?
A l’hora de la veritat no ho ha estat tant. Segons me va dir ma mare ahir l’ambulància el recolliria sobre les 8 i abans de les 9 l’havia de deixar a l’hospital, tot i tenir visita a les 10, com ja he dit.
He arribat a l’hospital a les 8:45 i a partir d’aquí han començat tots els despropòsits. Espera que espera i espera que esperaràs i mon pare sense arribar. Quan estaven a punt de tocar les 10 he pensat que ja era hora de començar a preocupar-me. Abans havia parlat amb un taxista que m’havia dit que era normal que trigués tant, ja que actualment hi ha molt de descontrol a les ambulàncies fins a que alguna vegada s’han deixat a pacients.
He pensat en trucar a ma mare per a que me digués l’hora que havien sortit d’Amposta (si és que ho havien fet...) Però el telèfon estava mal penjat i una veu me deia una vegada i una altra que era impossible establir connexió.
El temps anava passant. Al final he pensat que podia parlar amb la central d’ambulàncies. L’he buscat a Internet i me’n han sortit dos: el 977500657 i el 977503494. El primer no existeix i el segon no respon... Finalment he decidit preguntar-ho a un treballador i no el sabia; ho ha preguntat a la seva empresa i tampoc el sabia... Li explicat les meves penes. M’ha confirmat el que m’havia dit el taxista, que actualment hi ha descoordinació i que aquestes coses són normals... Aquest ha hagut de marxar i mentre parlava amb ell n’ha vingut un altre a qui també li he explicat el meu cas. Aquest m’ha dit que no podia ser i junts hem entrat a la zona per on entren i surten els pacients que arriben amb ambulància o taxi... I qui estava allí esperant? Mon pare!!
El cabrejat i jo ja feia estona que estava calent... Ell no entenia com no havia acudit i jo no entenia el perquè l’havien pujat dalt sense esperar que jo arribés. M’ha dit que a les 8:15 ja estava allí. L’hora d’arribada poc importa... En tot cas l’important és que ell ha arribat abans que jo i en lloc de deixar-lo baix l’han pujat a la consulta, la qual cosa jo no he pensat.
Si hagués sabut l’hora que havia sortit de casa evidentment que l’hauria buscat per dant, però no sabia ni si havia sortit...
El que he dit, la llei de Murphy...

HANDBOL OLÍMPIC
Ahir en arribar a casa després del treball vaig poder veure uns minuts del partit d’handbol femení que enfrontava l’equip espanyol amb el brasiler. El resultat final va ser de 29-24 favorable a les guerreres (què és com les anomenen els periodistes d’aquí) Com us podeu imaginar quan el resultat ha estat tan ajustat, els minuts finals solen ser d’infart...  
Però no és això el que us volia explicar. En aquells moments finals, els comentaris dels locutors me van traslladar a tems passats... A més de 40 anys!!

-2 goles ARRIBA ESPAÑA...

-Golpe FRANCO...  

Què estic escoltant, un partit de handbol o un comunicat de guerra de l’any 36?

QUART MINVANT...
Avui al Periódico porta una d’aquelles notícies curioses que trenquen amb la monotonia de la informació.
La notícia va sobre un recent casat indi que ha marxat sol de lluna de mel. Més que d’una lluna deu de tractar-se d’un quart minvant...
Resulta ser que la núvia va perdre el passaport dos dies abans de volar cap a Itàlia, així que el nuvi va decidir marxar tot sol.
Salvant les distàncies, el fet m’ha recordat a Agustí Valls que quan va complir 40 anys va marxar sol al Marroc per a celebrar-ho.

Per cert, Agustí Valls, que va ser soci de Batista Beltran (polític i alcalde d’Alcanar), a part d’empresari i president del Vinaròs CF, va morir recentment. Des d’aquí el meu condol a la seva família. Actualment el fill gran és regidor de l’Ajuntament de Vinaròs.