Parlar avui del franquisme

GERARDO PISARELLO

Professor de Dret Constitucional (UB). Membre de l'Observatori DESC.

L'exhibició temporal de dues estàtues franquistes al Born pretén qüestionar la impunitat dels crims de la dictadura que encara avui persisteix

Aquesta setmana torna a l’Ajuntament de Bar-celona el debat sobre l’exhibició temporal dedues estàtues franquistes al Born.Quan un esbós de la proposta es va filtrar a la premsa durant l’estiu, algunes veus van assenyalar que la iniciativa banalitzava, o fins i tot exaltava, la dictadura. D’altres, que amb això es pretenia tacar la memòria del 1714. Passat l’encès clima previ a la Diada, potser és possible discutir de manera més serena i informada el sentit de la proposta.

No cal dir que no s’està davant d’una iniciativa neutra. Al contrari, el seu objectiu explícit és qüestionar la impunitat dels crims del franquisme que encara avui persisteix. De fet, l’exhibició de les estàtues ve precedida d’una mostra sobre la tortura durant la dictadura. Aquest tema no s’havia tractat mai de manera específica en una exposició. És més, ha sigut negat o directament expulsat del discurs públic com una qüestió incòmoda.

Milers de joves no saben que encara als anys 70, els jeeps de la Policia Armada, els vehicles camuflats de la Brigada Politicosocial, les comissaries de Policia o les casernes de la Guàrdia Civil eren escenaris de tortures. Vexacions que no tenien res a envejar a les de la Gestapo o, més tard, a les de l’FBI o la CIA. L’exposició pretén treure-ho a la llum. I fer-ho, sobretot, a través de la veu dels que van patir aquests maltractaments. Totes les víctimes, com deiaManuel Vázquez Montalbán el 1985, «anarquistes, comunistes, nacionalistes, que conservaran mentre visquin a la seva memòria el record de tots els professionals de la humiliació».

Però no es tracta només de rememorar les vexacions del passat, sinó de recordar les resistències que va generar i les complicitats –militars, judicials, intel·lec-tuals, polítiques– que la van fer possible. Unes complicitats que expliquen, en bona mesura, la seva impunitat i les grans carències de la democràcia actual (inclosa la reproducció de la tortura en casos com els de Lasa, Zabala, i tants d’altres).

Un sentit similar tindrà l’exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà. Mostrar la permissivitat amb els símbols de la dictadura a partir de la història de tres estàtues emblemàtiques i dels seus autors, Josep Viladomat i Frederic Marès. Tots dos van treballar per a la República, van exaltar el franquisme i van acabar premiats per la democràcia.
 

Marès va arribar a ser escultor oficial del règim. Va esculpir 'La Victòria', en homenatge a ell, i va recompondre l’estàtua de l’esclavista Antonio López, abatuda per anarquistes durant la República. Malgrat això, va ser reconegut per diferents sectors de la cultura catalana i distingit pels governs de Jordi Pujol i de Pasqual Maragall.

Viladomat, per la seva part, va esculpir 'La República' als anys 30 i va marxar a l’exili després de l’alçament franquista. Als anys 60, no obstant, va acabar acceptant l’encàrrec de l’alcalde Porcioles de realitzar una estàtua en homenatge a Franco al castell de Montjuïc. Aquesta estàtua va arribar a presidir un Museu Militar on s’enaltien les glòries del règim. I també va generar reaccions contràries. Des de la del 1985, quan va ser tenyida de rosa, fins a la que la va portar al seu estat actual, la d’una ruïna decapitada el 2013.

L’exhibició temporal de les estàtues ve acompanyada de fotografies, vídeos, textos i obres teatrals. És obvi que lluitar contra laimpunitat del franquisme exigeix molt més. Prou que ho sap l’actual govern municipal, que s’ha personat en la querella contra elsbombardejos feixistes a Barcelona del 1938; que col·labora amb la causa oberta a l’Argentina contra crims franquistes; que va realitzar el primer gran homenatge al Born al president Companys, amb motiu del 75 aniversari del seu afusellament; i que ha impulsat la rehabilitació de memòries democràtiques oblidades i criminalitzades: republicanes, catalanistes, obreres, llibertàries, feministes.

Però res d’això és excusa per no avançar, una cosa que han reconegut historiadors de diferent orientació, com Josep Fontana o Joan B. Culla. Molt menys quan a Espanya i a Catalunya encara avui es consenten monuments franquistes com el del Valle de los Caídos o el de la Batalla de l’Ebre, a Tortosa. O quan es va permetre que el Memorial Democràtic de Via Laietana fos tancat i reemplaçat per un hotel.

És lògic que un debat sobre aquestes qüestions incomodi i ens interpel·li. Però aquest és el sentit d’una política memorial democràtica. Trencar el silenci, recordar les dones i homes que van fer possibles les nostres llibertats, i evitar que fets intolerables del passat siguin oblidats o normalitzats per les generacions presents i futures.

Asesinato en la ejecutiva federal

Nada justifica que el primer secretario general de la historia del PSOE elegido directamente por los militantes caiga con un golpe de mano de 17 dimisiones. Es desproporcionado. Es indefendible. Es propio de otro siglo. Es no entender las causas del deterioro de este partido

IGNACIO ESCOLAR

No hay precedentes. No se olvidará muy fácilmente. Aún no ha terminado la guerra total desatada en el PSOE y el partido y su credibilidad están ya gravemente heridos, tal vez de muerte. Hará falta perspectiva, algo de tiempo y una sonda de gran tamaño para medir la profundidad del agujero que ha dejado en el PSOE, en su militancia, en sus votantes y en toda la izquierda española el cañonazo de los críticos del partido contra el secretario general agonizante.

Pedro Sánchez no es completamente inocente en todo lo que está ocurriendo. Tiene especial mérito conciliar un rechazo tan visceral como transversal entre dirigentes del partido tan distantes como Madina y Susana, como Chacón y Rubalcaba, como Felipe y Zapatero. Es cierto también que, de considerarlos injustos, Sánchez debería haberse rebelado mucho antes contra los criterios que impuso el comité federal para las negociaciones durante la investidura. Es falso que el ‘no’ a Rajoy sea el único motivo del incendio. Y es igualmente criticable la estrategia negociadora que llevó a cabo en la pasada legislatura, empezando a pactar con Ciudadanos cuando su único aliado imprescindible era Podemos.

Puede también que Sánchez sea ambicioso, que busque controlar el partido, que piense en su supervivencia personal, que haya tomado decisiones equivocadas o arbitrarias, que se apoye en las bases para resistir a sus rivales internos o en otros dirigentes para restar poder a sus críticos, que escuche más a los que le dan la razón que a los que se la quitan… Que sea entonces exactamente igual que la mayoría de los líderes políticos que conozco del PSOE o de todas las demás fuerzas políticas.

Nada de todo esto justifica que el primer secretario general de la historia del PSOE elegido directamente por los militantes caiga con un golpe de mano de 17 dimisiones. Es desproporcionado. Es indefendible. Es propio de otro siglo. Es una estrategia cortoplacista y suicida. Es no entender a tus votantes ni el país en el que vives ni la situación política a la que te enfrentas ni las causas del deterioro del PSOE en estos últimos años.

El PSOE, como todo partido, tiene el derecho y la obligación de cambiar de líder si considera que el que hay no les vale. Pero no de este modo: con un golpe interno donde hace falta mirar con lupa los estatutos y contar al fallecido Pedro Zerolo como dimisionario para ver si hay ejecutiva o no, si hay gestora o no, si los de Ferraz son aún la dirección del PSOE o unos okupas a los que hay que desahuciar con la ayuda de la policía y un cerrajero.

Si realmente los críticos están tan seguros del respaldo masivo del partido en contra de su secretario general, ¿por qué no matar a Sánchez sin recurrir a este método? ¿Por qué no esperar al menos hasta el comité federal del sábado y que allí se pronuncie en votación una representación más amplia?

Si realmente Pedro Sánchez es un líder tan nefasto, tan desastroso, tan lamentable como ahora lo retratan quienes antes le apoyaron, ¿por qué no quieren confrontarlo en unas primarias?

UN ANY D’ABSÈNCIES

Tall 100.

El passat dissabte dia 24 es va complir el primer aniversari dels talls de trànsit a l’N-340 per a reclamar la gratuïtat de l’AP-7.

Si fem un rapit balanç, des d’aquell ja llunyà 24 de setembre de 2015, s’han fet més de 100 talls (113 el dia de l’aniversari) més dues concentracions al costat de la carretera perquè no es tenia els permisos corresponents, la inauguració de la rotonda Ana Pastor; han participat centenars de persones, algunes d’elles incondicionals, d’altres més esporàdiques i, finalment, aquelles a les que no sé les ha vist més que una o dues vegades...  

Coc, polos, galetes, refrescos, xocolata el dia que sé va celebrar el centenari... Batucades, motorada, escenificacions, pintura... Són alguns dels ingredients que han mantingut ben viva la flama de les mobilitzacions veïnals que, a part de la Federació d’Amposta, també ha comptat amb la col·laboració d’altres entitats veïnals del País Valencià, així com d’altres poblacions de la província de Tarragona. Però com tots sabeu, la Federació de Tortosa, tot hi haver-hi donat suport al principi, ràpidament es va desmarcar perquè creuen (igual que Ferran Bel –quina coincidència) que s’hauria d’acabar l’autovia (l’A-7) que com sabeu no creua el nostre territori.

Paral·lelament s’ha fet un documental que reflecteix la realitat de la nacional que s’ha projectat a diversos pobles, minuts i minuts de protagonisme a les televisions i ràdios territorials (no tant a la premsa escrita), etc., etc.

Tot i aquest inqüestionable èxit hi ha hagut absències significatives. La primera de totes ja la he esmentat anteriorment: la Federació de veïns de Tortosa guiada des del consistori de la capital del Baix Ebre. La suma d’aquesta federació donaria molta més força al moviment, però segurament hi ha algú a qui no li interessa que sigui així. També s’ha torbat a falta el suport dels polítics territorials fins al punt de que els portaveus veïnals ja s’ho agafen amb bon humor. Així per exemple, Àngel Porres fa ús de la imaginaria aplicació del mòbil Polítics Go, per a cercar el nombre d’ells que hi ha presents als talls. Mentre que Llorenç Navarro ens adverteix que la manca de polítics és deguda a que, segurament, estan reunits tractant temes que són d’interès per als ciutadans de les nostres terres.

Però encara hi ha una altra absència i us reto a que l’endevineu... A veure, a qui trobeu a faltar? No puc estar a la vostra ment, però us equivoqueu, o potser la foto que il·lustra aquest comentari us ha donat una pista... I bona! A la plataforma Que no ens la roben. Us en recordeu d’ella?  

La plataforma Que no ens la roben va néixer a principis de la dècada passada quasi que a l’uníson que la Plataforma en Defensa del l’Ebre. Ara bé, opino sense temor a equivocar-me, que de no haver nascut el moviment antitransvasista, tampoc hauria nascut la citada plataforma.

Enganxina de cotxe. 

Què defensava (en teoria) aquesta plataforma? Què la N-340 continués passant per Amposta. Quan es va parlar de que la carretera nacional es reconvertiria en autovia i que hi  havia la possibilitat de que passés prop de Tortosa, per la qual cosa part de l’antic traçat s’acabaria convertint de facto en una carretera local, un grup d’ampostins, teledirigits des el consistori de la nostra ciutat, van decidir crear-la, tot i que la veritable finalitat era desviar l’atenció dels ciutadans cap a un altre costat i que, així, no es parlés del transvasament, un tema que els polítics de CiU de l’època consideraven tabú.

Si tant defensaven la nacional, ¿per què, ara, no acudeixen en massa a protestar per les 11 rotondes que s’acabaran construint o els 66 Km de doble línia continua que s’han pintat? És aquesta la n-340 que volien? Segur que no...  

I com sé què no ho fan? Perquè segur que els coneixeria... A Amposta ens coneixem quasi tot i més a aquells que s’han significat en alguna cosa.

A què no hi havíeu pensat?

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 28-09-2016

 Amposta. 

Bon lloc per a deixar les bosses. 
Segur que qui les ha tirat no viu molt lluny.