Periodista
La gran diferència és que la Gran Bretanya vol sortir de la UE, mentre que Espanya ha entrat en el directori europeu
Un brillant economista, liberal, de dretes i madrileny em deia fa poc que no entenia l’obsessió amb el referèndum. Sostenia que si una gran majoria de catalans, al voltant del 60%, volia un Estat propi i votava conseqüentment en les eleccions catalanes i espanyoles, el Govern de Madrid no tindria cap més opció que resignar-se i obrir una negociació. La conclusió era: per més que digui la Constitució no es pot mantenir un territori dins d’un altre contra la seva voluntat clara i decidida.
Argumentava que voler forçar un referèndum quan només s’han obtingut, en un moment màxim, el 47,8% dels vots, és una ingenuïtat. Cap govern deixarà que Espanya es jugui la seva existència sense una demanda sostinguda i ferma, per veure si un dia i en un referèndum els daus cauen malament i passen del 47,8% al 50,5%.
Li vaig citar el cas britànic. Va pensar un minut: bé, els anglesos són anglesos… i Cameron, un home amb mala sort. Va cedir davant el nacionalisme escocès i només va guanyar el referèndum gràcies al laborista, i escocès, Gordon Brown. Va tornar a cedir davant el nacionalisme britànic i ha portat la Gran Bretanya, i Europa, al desastre del brexit. Rajoy –somriu– no és Cameron. Potser és menys elegant, però no és tonto.
Ara, la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, vol un nou referèndum el 2018 o 2019 i alguns tornen a comparar Escòcia amb Catalunya. Hi ha motius. A tots dos països una part rellevant de l’electorat vol un Estat propi. Però hi ha diferències que si el separatisme no té en compte s’equivocarà. Sturgeon addueix que en el referèndum del brexit, el 62% dels escocesos, contra el 38%, van votar contra la sortida d’Europa. El Govern de Londres no els pot obligar a marxar contra la seva voluntat. Ha de trobar una fórmula que respecti una mica la voluntat dels escocesos. En cas contrari, exigeix un altre referèndum perquè Escòcia elegeixi entre quedar-se a la Gran Bretanya o continuar a Europa. És un raonament que pot interessar a Brussel·les. Encara que només sigui per debilitar la posició de Theresa May.
RAJOY, UN FACTOR D'ESTABILITAT
Aquí la situació és molt diferent. Espanya no vol sortir de la UE. Al contrari, el 2010-2014 amb la crisi fiscal i del deute i la por que hagués de ser rescatada (cosa que en part va passar amb el rescat bancari), Espanya era un país feble de la UE. Ara les coses han canviat. Per múltiples, causes Espanya creix més que la mitjana europea i en un continent que té por del fantasma del populisme deWilders, Marine Le Pen o Beppe Grillo, Rajoy s’ha convertit –malgrat tot– en un factor d’estabilitat. La prova és que ha sigut la quarta pota del directori europeu que s’acaba de reunir –per invitació de Merkel i d’Hollande– al palau de Versalles.
Rajoy no és Cameron. Tampoc és Theresa May. Si l’independentisme català vol ser escoltat seriosament ha de tenir en els seus actius alguna cosa més sòlida que l’esperança de saltar del 47,8% dels vots al 50,5%. En cas contrari, continuarà amb els èxits diplomàtics als quals Artur Mas i Raül Romeva ens tenen acostumats.
