El mòbil no parava: Mic, mic... Mic, mic... Mic, mic... Quan vaig mirar, només d’un contacte tenia 19 missatges... Una mica de tot, acudits, vídeos... Li vaig dir que potser s’havia passat un pèl i me va dir (en broma) que si no volia rebre’n més que el bloqueges. Tampoc és això... Encara me’n va enviar un altre, per a fer-ne 20, una xifra rodona segons ell... Li vaig respondre que per poc arribés a 100 que si que era una xifra rodona...
Total, quans dels 20 missatges vaig acabar llegint? Cap! El que no pots fer, el que no s’ha de fer, és estar tot el dia enganxat al mòbil rebent i llegint missatges... Encara que després afirmis que no hi estàs enganxat...
Encara recordo el primer mòbil que vaig tenir allà pels anys 90. Era un Alcatel que, comparat amb els d’ara o millor dit, amb els que hi havia fa uns anys, més que un mòbil, per la seva mida, semblava un maó. Després n’he tingut d’altres i, de vegades enlloro un de plegable que vaig tenir. No recordo la marca, potser un Sony, però no ho confirmaria. En aquells anys (durant molts anys), els mòbils servien per a allò que ha servit sempre un telèfon: per a trucar i rebre trucades... Quan trucaves a algú era perquè volies alguna cosa d’ell (o d’ella) i quan té trucaven era perquè volien alguna cosa de tu... Així de senzill... Ara té pregunten:
-Què no has vist el missatge que t’he deixat?
Si és tan important, truca'm!! Si el mòbil està tot el matí mic, mic, mic, mic... Algú pot creure que has d’estar tot el dia pendent d’ell? Recordo que una vegada vaig posar-me diverses melodies i tipus de sons per a mirar de distingir qui me trucava sense caler mirar-ho... Però tret dels més habituals (família, algun amic...) resultava molt difícil recordar-te’n. Per tant, vaig arribar a la conclusió de que no era pràctic. Ara només tinc un so per a les trucades i un altre per als missatges...
Les trucades, quan les sento, miro de respondre... Però que passa si tens el mòbil una mica lluny o no recordes exactament on l’has deixat? Que quan vas a contestar resulta de que ja s’ha penjat! No podria ser com els telèfons de sobretaula que truquen fins a 20 vegades?
Les primeres xorrades que me van enviar a l’Alcatel van ser uns dibuixos fets utilitzant tota mena de símbols ortogràfics. Eren enginyosos i fins i tot simpàtics. Però tal com va anar avançant la tecnologia, cada vegada s’enviaven coses més sofisticades. Avui mateix m’ha arribat un vídeo porno de 10 minuts de durada... Un dels meus fills, quan li arriba un vídeo de més de 5 minuts, ni l’obre.
De tant en tant, també t’arriben inacabables escrits, normalment articles d’opinió que de tant donar voltes per les diferents xarxes de telefonia, solen arribar-te caducats. És cert que de vegades no han perdut l’interès, però si els busques per Internet te’n adones que ja fa molt de temps que van estar publicats.
Per no parlar de les amenaces de virus que infecten tot allò que toquen o les falsedats amb un únic propòsit: fer mal.
Des de fa mesos (què dic mesos, anys!) predominen els missatges de temàtica independentista. No és que no m’interessi el tema, però potser ja n’hi ha prou no? Una vegada, una persona que al principi deia que no es posava en política, me’n va enviar un sobre una xerrada que havia de fer un tal Jordi Sánchez de l’ANC a Amposta. Tal com es diu vulgarment, l’ANC me la bufa... Li vaig preguntar qui era Jordi Sánchez. Sembla que me va entendre i això demostra que és intel·ligent... En canvi d’altres no entenen les indirectes... O vas amb la destral a la ma i els hi pegues en tot el cap o ni se’n assabenten... I en canvi és molt fàcil. No tothom té la mateixa manera de pensar i, per tant, abans de reenviar determinats missatges hauríem de reflexionar sobre si la persona que el rebrà li agradarà tan com a nosaltres. Si la resposta és sí, s’envia, però si la resposta es no, potser millor no fer-ho. No trobeu?
I sempre, sempre, moderació... Tampoc cal reenviar tot allò que ens arriba, per molt bonic i interessant que ens sembli... Perquè tot és qüestió d’opinions i gustos.
