dijous, 9 de novembre del 2017
Quan ningú fa el que 'tocaria'
LAIA BONET
El progrés i la pau social estan en risc. I la política n'és la primera víctima
Els últims dies, amb la successió d’escenaris inimaginables i de decisions cada vegada més imprevistes, s’han sentit més i més veus que expressaven una creixent incomprensió sobre les raons que portaven a cada una d’aquestes situacions.
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci convocant unes eleccions en les quals amb tota probabilitat una part significativa dels eventuals candidats no podran fer campanya perquè estan sota presó provisional sense fiança?
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci permetent que un fiscal general, reprovat pel Congrés per la seva dubtosa professionalitat en relació amb els investigats del PP en casos de presumpta corrupció, presenti una querella per uns delictes pels quals la gran majoria d’experts creuen que no es donen ni tan sols els elements més bàsics del tipus penal? ¿I ho faci permetent que s’apropiï de la competència l’Audiència Nacional encara que és jurídicament més que discutible?
¿Com s’entén que qui diu que defensa la legalitat la debiliti més i més blindant tot possible canvi i fent-la inútil, així, en la seva primera i última raó de ser (resoldre els conflictes que en cada moment existeixen en una comunitat)?
¿Com s’entén que qui diu que defensa l’Estat el posi en canvi cada vegada més en crisi?
¿Com s’entén que qui diu que vol eixamplar la base social d’un projecte polític legítim, la independència, opti per una estratègia unilateral, que necessàriament porta a debilitar indefectiblement aquesta base i a impedir el reconeixement internacional?
¿Com s’entén que qui admet que no disposa clarament de les eines pròpies d’un Estat decideixi presentar batalla sense preparar-se realment per a les envestides contràries, al contrari, fent-ho tot amb la bandera del #tenimpressa?
¿Com s’entén que després de fer el pas definitiu amb la votació d’una declaració d’independència no es produeixin ni gestos simbòlics ni actes jurídics de cap tipus per part del Govern de la Generalitat?
¿Com s’entén que qui diu que protegeix la república declarada posi en marxa a la vegada dues estratègies i dos relats difícils de compaginar (una feta des de Brussel·les, al·legant la falta de seguretat per ser jutjats amb objectivitat a Espanya; i l’altra a Madrid, assumint les primeres decisions judicials)?
Entendre-ho passa per imaginar-se què pretenia exactament aquell que en cada un d’aquests escenaris es decantava per una determinada opció. Si alguna cosa potser ja podem extreure dels últims capítols del conflicte és que la incomprensió expressada davant les decisions preses radica en el fet que molts encara pensem que l’objectiu de tot líder polític, que actuï des d’una verdadera responsabilitat, és resoldre els conflictes existents, no perpetuar-los o servir-se’n per aconseguir objectius a curt termini, personals o electorals.
Quan ningú fa el que tocaria, preocupem-nos. El progrés i la pau social estan en risc. I la política n’és la primera víctima.
El progrés i la pau social estan en risc. I la política n'és la primera víctima
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci convocant unes eleccions en les quals amb tota probabilitat una part significativa dels eventuals candidats no podran fer campanya perquè estan sota presó provisional sense fiança?
¿Com s’entén que qui diu que vol tornar a la normalitat de l’Estat de dret ho faci permetent que un fiscal general, reprovat pel Congrés per la seva dubtosa professionalitat en relació amb els investigats del PP en casos de presumpta corrupció, presenti una querella per uns delictes pels quals la gran majoria d’experts creuen que no es donen ni tan sols els elements més bàsics del tipus penal? ¿I ho faci permetent que s’apropiï de la competència l’Audiència Nacional encara que és jurídicament més que discutible?
¿Com s’entén que qui diu que defensa la legalitat la debiliti més i més blindant tot possible canvi i fent-la inútil, així, en la seva primera i última raó de ser (resoldre els conflictes que en cada moment existeixen en una comunitat)?
¿Com s’entén que qui diu que defensa l’Estat el posi en canvi cada vegada més en crisi?
¿Com s’entén que qui diu que vol eixamplar la base social d’un projecte polític legítim, la independència, opti per una estratègia unilateral, que necessàriament porta a debilitar indefectiblement aquesta base i a impedir el reconeixement internacional?
¿Com s’entén que qui admet que no disposa clarament de les eines pròpies d’un Estat decideixi presentar batalla sense preparar-se realment per a les envestides contràries, al contrari, fent-ho tot amb la bandera del #tenimpressa?
¿Com s’entén que després de fer el pas definitiu amb la votació d’una declaració d’independència no es produeixin ni gestos simbòlics ni actes jurídics de cap tipus per part del Govern de la Generalitat?
¿Com s’entén que qui diu que protegeix la república declarada posi en marxa a la vegada dues estratègies i dos relats difícils de compaginar (una feta des de Brussel·les, al·legant la falta de seguretat per ser jutjats amb objectivitat a Espanya; i l’altra a Madrid, assumint les primeres decisions judicials)?
Entendre-ho passa per imaginar-se què pretenia exactament aquell que en cada un d’aquests escenaris es decantava per una determinada opció. Si alguna cosa potser ja podem extreure dels últims capítols del conflicte és que la incomprensió expressada davant les decisions preses radica en el fet que molts encara pensem que l’objectiu de tot líder polític, que actuï des d’una verdadera responsabilitat, és resoldre els conflictes existents, no perpetuar-los o servir-se’n per aconseguir objectius a curt termini, personals o electorals.
Quan ningú fa el que tocaria, preocupem-nos. El progrés i la pau social estan en risc. I la política n’és la primera víctima.
dimecres, 8 de novembre del 2017
LA DERIVA SOCIALISTA (Segona part)
 |
| De JAP al Punt Avui. |
Estareu d’acord amb mi que hi ha temes molt
més controvertits que d’altres. Sobre tot quan toques el voraviu d’algunes
persones.
És evident que si critico el PSC per la seva
forma d’actuar darrerament, molts militants i simpatitzants discreparan de mi.
És del tot lògic. Però la meva credibilitat (crec que la tinc) me l’he guanyat
a pols i gràcies a no casar-me en
ningú. Dic obertament el que penso, ja sigui del PSOE, de CiU (quan existia
aquesta coalició), el PP o sobre el procés independentista català.
Al primer post sobre la Deriva socialista, un
company de partit a qui respecto molt perquè sé que té les idees molt clares,
es va permetre fer-me un comentari. Me va dir textualment: Perdoneu però no estic d'acord i parla per
aquí és complicat i més se'n un tema així (sic)
No trobo cap sentit en el seu comentari. És
cert que hi havia algun comentari més, però penso que la seva aportació hagués
estat profitosa. Tirar la pedra i amagar la ma diu molt poc de qui ho fa. Dir
que no estàs d’acord amb una opinió sense més arguments tampoc té massa sentit.
L’únic motiu que li veig és no voler entrar en una discussió que podria ser
estèril, tal com passa la majoria de vegades. Encara no he vist mai ningú baixar del burro i acceptar els
arguments de l’altra part. Vosaltres sí?
Però jo ne vaig fer una interpretació. Segur
que molts socialistes catalans estan encantat amb les darreres enquestes
publicades i que vaticinen que el PSC guanyarà vots i escons. Per tant, deuen
de pensar: de deriva socialista res de res.
És una forma de veure-ho tan legítima com la
que tinc jo. Perquè jo no penso el mateix, sobre tot si comparem els resultats
electorals que ens preveu l’enquesta del CEO amb els resultats que teníem fa
una mica més d’una dècada amb Pasqual Maragall (Ai! Com t’enyorem!)
El PSC s’hauria de plantejar seriosament que
ha passat amb els milers de votants que han deixat de donar-li suport. Només
cal veure els càrrecs del partit que s’han donat de baixa , ja que dels
militants que també ho han fet no se’n diu res.
Fet aquest anàlisi (o no) un altre tema que s’ha
de tenir en compte és d’on ve (si és que al final acaba venint) el augment de
vots respecte a fa dos anys. Recuperarà el PSC vots d’antics votants? Algun
segur que sí, però la majoria vindran de sectors molt més espanyolistes que
segurament van votar el PP o inclús C’s. Conjectures? Potser sí, ja que no
disposo de cap estudi al respecte, però segur que hi ha molta més gent que pensa
com jo.
Insisteixo: l’actual PSC és el menys
catalanista que ha existit mai. Només cal mirar al passat i ens adonarem
enseguida de noms il·lustres com el propi Maragall, Reventós, Obiols, Serra...
Parlant d’Obiols, primer secretari del partit entre 1983 i 1996 i candidat a la
presidència de la Generalitat diverses vegades, va sortir fa uns dies arebutjar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució al mateix temps que va
assegurar que el principal responsable de la situació actual de Catalunya és Mariano
Rajoy.
Iceta és molt més tou i s’ajunta amb rojigualdos per a reclamar la unitat de
les terres d’Espanya... Quan va sortir a
la famosa foto del dia de la manifestació (26-O), un altre company de partit me
va dir que aspira a ser President de la Generalitat amb els vots del PPC i C’s,
tal com va fer Patxi López al País Basc. No m’agrada l’opció. Potser una altra
fórmula tampoc m’agradaria, depèn de quina, però aquesta segur que no.
Per els més escèptics o incondicionals que encara no ho vegin clar, una última cosa: Durant dècades el PSC va ser el partit hegemònic de l'esquerra catalana... Ara qui és? El segon? El tercer?
Per els més escèptics o incondicionals que encara no ho vegin clar, una última cosa: Durant dècades el PSC va ser el partit hegemònic de l'esquerra catalana... Ara qui és? El segon? El tercer?
LA CIUTAT QUE VOLEM 8-11-2017
Foto feta des de dalt del meu cotxe (M'he hagut de parar perquè és evident que no podia passar)
Algú dels dos circulava en sentit prohibit... (?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)