El passat 15 de desembre, la Carmeta, la meva mare, va fer 90 anys. Tot i que haguéssim volgut celebrar-ho com calia, un problema familiar ens va aconsellar ajornar-ho. Vam planejar passar el primer dia de Nadal a casa i per al segon vam encarregar el dinar a un restaurant.
Uns dies abans de la festivitat ens van trucar de la residència d’avis on està internada des de fa gaire bé 4 anys per a donar-nos la notícia que una cuidadora que tenia un contacte estret amb ella havia donat positiu per COVID-19 i seguit les directrius del departament d’Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, havia d’estar confinada uns dies tot hi portar les 3 dosis de la vacuna, la qual cosa l’impedia que pogués sortir a passar el Nadal en companyia de la família. Uns dies després, un intern també va donar positiu i automàticament la residència va passar a tenir la qualificació de roja i ja no es van poder fer sortides ni rebre visites. Inexorablement el temps va anar passat i els casos van anar augmentant fins que, finalment, ma mare va donar positiu.
On es va contagiar ma mare? La resposta es molt clara: a la residència, ja que no va tenir cap contacte amb ningú que no fos d’allí.
Un de les preocupacions més grans durant la pandèmia han estat les relacions afectives que han tingut els nostres grans. Tot i l’estima que poden rebre de les cuidadores, no és el mateix que la que reben per part dels fills, néts i besnéts.
Calia prendre tantes precaucions? Veient els resultats és evident que no, que les decisions del departament han estat desencertades. A ma mare li han estat fet PCR’s i altres proves constantment fins que ha donat positiu. Les que li van fer pels voltants de Nadal, Cap d’Any i els Reis van donar sempre negatiu... No obstant ha estat tot el temps confinada!
A la Carmeta, com a totes les Carmetes, Maries, Ramons, Miquels i tants i tants d’altres, li han negat l’efecte de la seva família durant un temps que ja mai podran recuperar... Sobre tot per que a les persones grans de temps ja no els hi queda gaire...
