XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. EL 3d6 D'ALCANAR

Estado de Bienestar Basura

José Antonio Nieto
Profesor titular de Economía Aplicada en la Universidad Complutense de Madrid
 
Hemos pasado de rozar el Estado de Bienestar (EB) a tener un Estado de Bienestar Basura (EBB). El ciclo se cerrará cuando haya, simplemente, un Estado Basura (EB, también: pero olvidemos las siglas, para evitar equívocos y no darle ideas al Diablo).
Cuando estudiaba prefería los mensajes contundentes: el Estado cumple una doble función de acumulación y legitimación. Aunque también me gustaban las trilogías: el Estado contribuye a mejorar la estabilidad, la asignación de recursos y la redistribución de la renta. Pronto me di cuenta de que las cosas no son tan simples: el Estado ejerce la violencia legal (apropiándose de una parte de nuestros ingresos, privando de libertad a algunas personas, declarando la guerra…), pero lo hace por el bien de todos (mantener el orden, estimular la eficiencia, favorecer la equidad…).
El asunto se complicó cuando constaté que algunos Estados habían compaginado con éxito sus funciones de acumulación y legitimación. Curiosamente, eran los de mayor nivel de desarrollo, además de contar con más legitimidad democrática y ejercer una más amplia regulación sobre sus sistemas económicos y sociales. Por extrapolación, pensé que el tamaño del Estado sí importa. Al menos en términos de bienestar, puesto que en esos casos se había logrado un equilibrio satisfactorio entre eficiencia y equidad.
Luego me entró la inquietud empírica. Comprobé que no sólo en los países desarrollados el Estado es importante. Lo ha sido, y mucho, en los países de Europa, América Latina y Asia que han avanzado desde niveles bajos de desarrollo hasta convertirse en economías emergentes e incluso en potencias mundiales in pectore. Asimismo, comparé los niveles de desarrollo social, no sólo en los países capitalistas, y llegué de nuevo a la conclusión de que el tamaño del Estado sí que importa, cuando se busca favorecer el bienestar económico y social. Y al contrario: los países más pobres carecen, entre otros aspectos, de estructuras fiscales avanzadas.
Pero me choqué contra un muro cuando la crisis actual devaluó el nivel de exigencias y de satisfacciones. Entonces estalló la guerra contra el Estado. La guerra para reducir el tamaño del Estado, sus gastos y sus ingresos, sus políticas y sus acciones, y, de esa forma, aumentar el marco de actuación del sector privado de la economía. Aunque el pensamiento binario no se ajuste fácilmente a una realidad tan compleja, cualquiera lo entiende en términos estáticos: las privatizaciones contribuyen a mejorar las condiciones para la acumulación capitalista, aunque empeoren los niveles de legitimación social. Otra cuestión distinta es formular ese análisis en términos dinámicos, dado que las transferencias de renta entre los agentes económicos tienen efectos multiplicadores muy diversos, y ni el Estado, ni los poderes oligopólicos, ni el entorno internacional permanecen ajenos a esos efectos. Tampoco son neutrales los procesos de desregulación y liberalización que han fagocitado las políticas públicas y se han instalado en epicentro de la economía mundial, de la mano del neoliberalismo.
Por eso ahora, cuando nos dicen que el Estado de bienestar se ha convertido en insostenible, incluso en los países con más amplia tradición, como Holanda, se me caen los argumentos y se me levanta el ánimo de rebelión. Pienso que no es posible hacer las cosas tan mal: en algo nos están engañando y estafando, cuando los impuestos que pagamos no cumplen la función para la que están diseñados. Claro que se puede y se debe mejorar la recaudación fiscal y su uso, pero la sensación actual es que no basta con eso para mantener un nivel digno de políticas públicas. La fórmula que barajan las autoridades holandesas es bien conocida: recortes en las políticas sociales, apagón del Estado, degradación de la ciudadanía, y que la solidaridad o la caridad corran como hilos de agua por donde puedan.
Ante tal panorama, sacar a relucir el caso de España es tan necesario como poco alentador. Nuestro Estado de bienestar no llegó a nacer por completo. Veamos sintéticamente la situación en cada uno de sus ámbitos. Primero, se han logrado niveles muy satisfactorios en sanidad pública, pero la regresión neoliberal quiere apropiarse los beneficios actuales y futuros. Segundo, hemos alcanzado niveles de prestaciones por desempleo dignos, aunque la elevada tasa de paro muestra que ese paliativo es insuficiente. Tercero, ha habido progresos, aunque muy lentos, en educación y formación, pero el deterioro social actual nos hace volver de nuevo la vista al pasado. Cuarto, el sistema de pensiones ha funcionado adecuadamente, hasta que la gestión de esta crisis parece obligar a recortarlo también. Finalmente, el último pilar del bienestar fue un espejismo: la Ley de Dependencia ideada por los socialistas, que entre otros aspectos podría haber contribuido a crear puestos de trabajo, ha desaparecido del mapa.
Por eso insisto en explicar a mis amigos y a mis alumnos que esta Gran Recesión tiene causas muy profundas (véanse para su análisis los trabajos publicados y citados por econoNuestra), pero una de sus consecuencias está clara: “nos encaminamos hacia el Estado basura.”
La crisis puede entenderse como una guerra contra el Estado, porque ha primado con intensidad creciente la función de acumulación, en particular la protagonizada por el sector financiero. Por el contrario, la legitimidad ante los ciudadanos parece no ser prioritaria. ¿Por qué será? ¿Porque los ciudadanos sólo importan para votar y pagar impuestos? ¿Porque hay que definir un nuevo concepto de Estado (descentralizado e internacionalizado)? ¿Porque el futuro que nos espera es de mayores desigualdades y podemos acabar clasificados entre ciudadanos de primera categoría (muy pocos), de segunda (empobrecidos) y de tercera (inmigrantes)? ¿O porque hay que dar un puñetazo en la mesa, cuando antes mejor, para llenar entre todos de contenido el concepto de ciudadanía que tanto echamos de menos?

SOBRADAMENT PREPARATS

 
Parafrasejant l’anunci que va fer popular una coneguda marca de cotxes, es pot dir que la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta estem sobradament preparats per afrontar el repte que significa el bateig de la colla previst per al proper dissabte 5 d’octubre.
Així ho demostra l’actuació que va tenir lloc a Alcanar dissabte passat i on els castellers del Delta vam aconseguir per primer cop descarregar un 3d6, però també un 4d6 que, fins ahir, només l’havíem fet durant la festa major de la Ràpita.
Després d’un assaig previ fet també a Alcanar, concretament a la zona esportiva de la Fanecada, la colla es va traslladat fins la plaça de l’ajuntament per a realitzar la seva actuació. Mentre es feia la protocol·lària enfaixada, el públic anava ocupant la grada que hi a sobre de la cisterna medieval tot just davant de la seu consistorial, fins que es va omplir i es van d’haver d’amuntegar a la part de l’entrada al recinte.
Com és perceptiu, la colla va realitzar el pilar de benvinguda (pd4) batejat com a canareu, ja que 4 dels seus integrants eren d’Alcanar. Posteriorment, s’anava a afrontar un dels reptes de la jornada, el 3d6. Passats els nervis inicials, la pinya va anar agafant consistència i poc a poc el tronc del castell s’enlairava sense massa dificultats. Finalment, quan l’enxaneta va aixecar l’aleta tothom va respirat tranquil. 

 
Però com he dit al començament, el repte que es pretenia assolir estava, com aquell que diu, a la meitat. Un cop més, els responsables de les pinyes van anar cantant els noms per a distribuir-los als llocs més adients. Els primers ocupaven el seu lloc, però alguna cosa no anava bé. Així que es va procedir a refer-lo sense caler desfer la pinya. Llavors sí, poc a poc els castellers anaven pujant i col·locant-se al seu lloc. Finalment va pujar l’acotxadora i acte seguit l’enxaneta que, com és perceptiu, va fer l’aleta fugaçment i es va procedir a descarregar-lo. El segon 4d6 de la jove història de la colla s’acabava d’assolir amb una formació pràcticament inèdita respecte al primer de la Ràpita.
Amb l’emoció i l’alegria de tots el membres i davant d’un públic entregat, la colla es va disposar a fer el pilar de comiat que, com el primer, també seria un pd4. Tot va anar bé fins el moment en que l’anxaneta va haver de pujar el segon peu sobre l’espatlla de la segona. Per molt que s’esforçava, li va ser impossible i amb el seu cap els hi feia saber als responsables de la tècnica que no podria. Finalment i, degut al cansament que comporta l’espera, el pilar caigué. S’ha de dir a favor de la joveníssima enxaneta que encara fa molt poc que ve a fer castells.
Però la felicitat del moment ja ningú ens la podria treure. La de dissabte, a part de ser la millor actuació fins ara, també va ser la darrera en que la colla portava la camisa blanca. Així, es podien escoltar comentaris de tot tipus: des d’aquell que volia vendre la camisa blanca a bon preu, a aquell que la volia cremar passant per qui, amb un esprai la va tenyir de blau ja que, d’aquest color, serà la camisa que la colla estrenarà el proper dissabte. 

 
Però tot no pot ser perfecte. La colla té una mancança que, amb el pas del mesos no ha sabut solucionar del tot. L’extraordinària actuació de dissabte es va veure entelada per la manca de música. Els fundadors de la colla van apostar per usar instruments típics de la nostra terra per a fer el tradicional toc de castells, es a dir, en lloc de la gralla, la dolçaina que, juntament amb el tabal, haurien d’acompanyar a la formació en totes les seves actuacions. Desgraciadament, només unes poques vegades s’han pogut complementar música i castells. Una llàstima.  
Per acabar foto del grup (cada vegada és més nombrós) i posteriorment dels responsables de les pinyes que es mostraven somrients per la satisfacció que comporta la feina ben feta.
Ara mateix tothom espera amb ànsia, però amb molta il·lusió l’arribada de dissabte. Però això ja serà una altra història.
Felicitats colla!!  

      

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PILAR DE BENVINGUDA D'ALCANAR

Torturadores de ayer y de hoy

Aníbal Malvar

Argentina acaba de solicitar la extradición de cuatro torturadores del franquismo para juzgarlos allá. Me parece extemporáneo. Con el paso que llevamos con nuestros torturadores democráticos de ahora, con nuestros desahuciadores de ahora, con los vendedores de la sanidad y la educación de ahora, lo que deberían pedir los argentinos es la extradición de Mariano Rajoy y sus compinches gubernamentales, y de la muy leal oposición para ser juzgados. Por crímenes de lesa humanidad, por ejemplo. Porque el otro día se suicidó una mujer llamada Amparo en Madrid.
En el fondo, lo que pasa es que cada día nos vamos dando más cuenta de que con Franco moríamos mejor, y eso un argentino no puede entenderlo sin traducírselo al lunfardo.
Al final los fachas van a tener razón. Esto de la memoria histórica es volver a reabrir heridas, dicen. ¿Para qué reabrir heridas si las heridas que nos están abriendo ahora son incluso más profundas que aquellas, dado que estas heridas de hoy las hemos votado?
A este paso, hasta yo me voy a volver franquista. Con Franco, al menos, sabías de antemano que ibas a ser perseguido por cualquier ocurrencia, y te protegías más. Ahora caminamos tranquilos por nuestra democracia y de repente viene un señor y te dice que has perdido tu casa por una miserable deuda de 900 euros que tú habías intentado pagar ayer. Le pasó el otro día a una señora en Madrid. De cuyo nombre nadie ya quiere acordarse. Pero se llamaba Amparo y era de Carabanchel.
El sentido de querer investigar crímenes del pasado no es nostálgico. En mi espesa nebulosa intelectual, atisbo que es para saber si la huella de aquellos criminales es la que otra vez nos pisa el cuello. Si son los mismos. Si son los hijos de los mismos. Si son los nietos de los mismos. Y lo son. No hay más que repasar las heráldicas.
Después, si nos ponemos más serios, descartamos las heráldicas. Porque los hijos y los nietos no tienen por qué cargar con los pecados de sus abuelos y sus padres. Y llegamos al bordecito del barranco. Y nos damos cuenta, quizá, de que investigamos los crímenes del pasado para saber si las ideas que los inspiraron son las mismas ideas que inspiran los crímenes de ahora. Y lo son.
Yo no tengo ninguna afición a encarcelar a dos o tres asesinos franquistas nonagenarios, como demandan hoy los jueces argentinos. Prefiero que se mueran en sus camas. Tranquilamente. Tal y como ellos no dejaron morir jamás a nadie. Yo quiero juzgar el fondo de sus ideas. El origen de sus poderes. Yo quiero saber quién hace una guerra, que no es un militar. Quiero saber quién paga las guerras. Yo quiero saber quién es el malo, como en lo de Pérez Reverte.
Se hablaba estos días en los periódicos, con cierta elegante diplicencia, de que cinco años después de la caída de Lehman Brothers ningún alto directivo de la banca timadora ni de las agencias de calificación prostibularias ha sido encarcelado. Y Amparo, la de Carabanchel, está muerta. Cositas que pasan.
En la II República, hubo una guerra porque la oligarquía terrateniente y la Iglesia se oponían a una reforma agraria que devolvería un poquito de la tierra al que la trabaja. Murieron los que la trabajan. Ahora, que estamos más internacionalizados, como dirían los horteras, la guerra se ha montado porque la oligarquía se opone a la existencia de los derechos laborales y sociales. No sé de ningún banco que se haya hundido. Han sido absorbidos o rescatados. Sin embargo sí que sé de mucha gente corriente hundida. Sí. Y no he visto ningún plan de rescate europeo para salvar a Amparo. Y eso que solo costaría 900 euros. Menos de lo que cuesta el viaje de un eurodiputado español a Bruselas, calculo.
Quizá ahora Argentina investigue nuestros crímenes del franquismo, 75 años después. Y me pondré muy contento. Pero no esperemos a 2088 para investigar los crímenes de ahora mismo. Quizá investigar a esos abuelos ya indefensos no sea tan baladí si sus nietos siguen aquí, con las mismas ideas y haciendo el mismo daño. Da como la impresión de que la justicia es cosa lenta. Tendré que poner a mis nietos a esperar justicia, si algún mal día los tuviere.

LA TERCERA VIA O LA VIA MORTA

Així ho explica avui Ferreres al Periódico.

Sembla ser que aquests dies, en determinats cercles, sense dubte els més polítics, només es parla de vies... Sobre tot de la tercera via.

Però, quan es parla de tercera via, que es refereix exactament. Potser primer s’hauria d’explicar que són les altres dos vies. 

 

PRIMERA VIA. Seria la via directa ca la consulta d’autodeterminació, la que, depenent del resultat, ens portaria cap a unes eleccions plebiscitàries on els programes dels partits portarien molt clar el camí a seguir. 

 

SEGONA VIA. És seguir vinculats a Espanya tal i com estem ara. O sigui el que es coneix com l’estat de les autonomies i vulgarment com a cafè per a tots. 

 

TERCERA VIA. Seria seguir vinculats a Espanya però de diferent manera. Mentre els socialistes són favorables a un estat federal, a la UDC de Duran i Lleida li agrada més l’estat confederal. Són diferents conceptes ja que mentre l’estat federal surt de la voluntat d’una sèrie de països d’ajuntar-se, la confederació seria a l’inversa, es a dir, a partir d’un estat més o menys centralitzat crear una sèrie d’estats amb identitat pròpia però sense deixar de pertànyer a l’originari. A la pràctica, si fa o no fa, és el mateix.  

Gràficament, hauríem d’imaginar les vies del tren. Normalment n’hi ha dues i, mentre una va cap a un costat, l’altra va en sentit contrari. Serien la primera i la segona vies. I la tercera? Sol ser la via morta, la que no va en lloc i que només serveix per a maniobres.

Explicat així queda clar, oi?  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. PREPARATIUS I PRIMERA PINYA

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 3d6 I 4d6 ALCANAR

Nacionalisme a tot arreu

Albert Garrido

Si el pensament de l'escriptor francès Albert Camus tingués més seguidors, hi hauria la possibilitat que tot tingués menys arestes de les que té. Camus va dir: «Estimo massa el meu país per ser nacionalista». Es referia a aquella propensió del nacionalisme, de tots els nacionalismes, a l'exclusivitat, a la sacralització de la comunitat nacional, a la construcció de la identitat pròpia per oposició a les dels altres. Es referia Camus als nacionalistes confessos i a aquells altres que neguen ser-ho però que compleixen les condicions dels que  admeten ser-ho. Al·ludia Camus a tots els que combreguen amb la mística de la nació, encara que sovint s'obliden dels individus que la formen.
Un altre francès, Ernest Renan, mantenia que la nació és una creença compartida pels integrants d'una comunitat. Com tota creença, conté ingredients propis de la fe, altres d'emocionals i altres més procedents de la tradició. Després vénen  la realitat social, els greuges, la definició de nosaltres i dels altres i una infinitat d'ingredients propis de cada moment de la història. Una vegada més, aquests trets del nacionalisme els comparteixen tots els que es diuen nacionalistes i tots els que neguen ser-ne.
Anem a l'avui concret. Resulta que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va ocupar la presidència d'Extremadura, diu no ser nacionalista, però a l'afrontar el cas català recorre als mateixos despropòsits que fan anar els nacionalistes espanyols més acèrrims. Al mateix temps, es dóna la circumstància que la brega del nacionalisme català s'até al llibre de ruta heretat de l'independentisme català. I és necessari tornar a Renan per recordar a tothom que «el sistema per no canviar és no pensar».
És cert que el nacionalisme està a tot arreu i que forma part de les manifestacions que atrauen més ulls: en les competicions esportives, els participants desfilen darrere de la bandera i sona l'himne quan reben una medalla; a les festes cíviques, els colors nacionals -amb Estat o sense- apareixen en façanes i balcons; la festa nacional se celebra a tot arreu amb profusió de discursos, bandes de música i banderes per triar i per vendre; i així ad infinitum. Però convertir el nacionalisme en la causa última dels comportaments col·lectius comporta riscos, el pitjor dels quals és arribar a la conclusió, tan simple d'acceptar com difícil de demostrar, que la raó està amb nos-altres i la dels altres es manté sota sospita. Que aquesta reacció es donava a la «por a desaparèixer», com sosté Imanol Zubero, o a altres pulsions és menys rellevant que el temor que pot niar en una comunitat de quedar diluïda en processos polítics que no controla, en els quals no participa o hi influeix poc.
¿Val el mateix aquest temor per al nacionalisme espanyol que per al català? Potser les dades objectives indueixin a respondre amb un no, però els comportaments fan inclinar la balança del costat del sí. Sí, perquè quan el Govern fa de la Constitució un text intocable, coartada inexpugnable per no tocar ni una sola pedra carreu dels fonaments de l'Estat, en el fons es comporta de forma temorosa, auxiliat en els seus temors pels portaveus de l'immobilisme, a la memòria històrica dels quals sembla ressonar una sentència d'un autor que ara no cal ni citar: «Espanya és, abans que res, una unitat de destí». És gairebé tant com dir que és una comunitat predestinada, sense que se sàpiga a què, però que ajuda els bisbes a recordar de tant en tant que Espanya és com qui diu una realitat transcendent. Just el contrari del que, en el quadro esperpèntic de Luces de bohemia, Ramón María del Valle Inclán va posar en boca de Max Estrella: «Espanya és una deformació grotesca de la civilització europea».
¿ESTAN justificats els temors d'una part de l'establishment català? Poc importa quan els arguments d'autoritat que es belluguen contenen ingredients tan diversos com la sentència de l'Estatut, la gestió de la crisi econòmica, el model de finançament i el límit de dèficit, la reforma educativa de José Ignacio Wert, la totxesa de l'establishment espanyol en el pont de comandament i el setge cultural. Poc importa perquè la varietat dels motius de greuge té el potencial mobilitzador que la Via Catalana va posar de manifest, substitueix la política de les coses per la de les emocions i la resta sembla menys important del que en realitat és. Encara que formi part d'aquesta resta el risc de sortir de la UE, com ha dit el comissari Joaquín Almunia. El nacionalisme aspira a la sobirania, i aquesta solament és possible mitjançant la independència; qualsevol alternativa a aquest objectiu final li sembla un pegat.
¿Es pot evitar el xoc de trens entre dos nacionalismes amb una llarga tradició històrica? Una lectura atenta de Camus seria de gran ajut per a tothom. Periodista.

EL PENAL DE LA VICTÒRIA

Les noves generacions estan acostumades a que el Barça guanyi, fins i tot, diversos títols a l’any. Quants anys portem així? És que ja ni ens en recordem...

Però si repassem la història veure’m que no sempre ha estat així. Aquesta setmana ho deia el president Sandro Rosell durant l’acte de lliurament d’insígnies  d’or als socis que complien 50 anys com a tals. Rosell, rememorant l’any en que van causar alta com a socis del club, va dir que l’equip de futbol, aquell any va acabar 6è a la lliga... Imagineu!

En canvi, el Real Madrid tenia un paper hegemònic. Guanyava anys si, any també la lliga i fins i tot la Copa del Generalísimo... Eren els anys en que el Madrid va guanyar cinc copes d’Europa de forma consecutiva... (ja sabeu, això implicava no guanyar Eurovisión)

D’aquell 1963 no me’n recordo de res. Tenia 6 anys i sembla ser que encara no tenia ús de raó...   Però d’uns anys més cap aquí si que em queden flaixos de fets històrics, alguns d’ells renovats gràcies a que, de tant en tant, la premsa té a bé recordar-nos-els. Una de els jugades més polèmiques i comentades i que han quedat com exemple del domini (en tots els sentits, tant al camp com als despatxos) del Madrid, va ser el penal que Guruceta Muro va xiular en una falta que va cometre el jugador barcelonista Rifé (com entrenador del Barça va ser qui va guanyar la primera Recopa d’Europa) al jugador del Madrid Velázquez, un metre fora de l’àrea. Era l’any 1969, precisament l’any del seu debut com a àrbitre de Primera Divisió i el Barça va recusar a l’àrbitre guipuscoà, pràcticament a perpetuïtat: fins l’any 1985 quan va acabar el tema de les recusacions. El crit de Guruceta, Guruceta, encara és el crit de guerra de l’afició barcelonista quan creuen que un àrbitre ha comés una errada important en contra del nostre equip.  

També en aquella època, el Real Madrid tenia fama de guanyar molts de partits gràcies a un penal injust o per allargar els partits els minuts que calgués fins que els blancs marcaven el gol de la victòria. Per aquell temps no s’anunciava els minuts que havia de durar el descompte tal i com es fa ara. 

 

Si mirem les estadístiques dels penals xiulats durant les darreres temporades, podrem comprovar com encara ara, el Madrid es veu molt més afavorit per les decisions arbitrals que el Barça i, no cal ni dir-ho, que la majoria d’equips de la Lliga espanyola; tot i que el Barça és qui més possessió de la pilota té i més jugades de gol provoca i, per tant i, a priori, sembla que només per aquests fets, també seria el candidat principal a guanyar l’estadística de penals xiulats a favor.

El darrer escàndol  amb el Madrid com a protagonista es va produir el passat dimecres 25 de setembre a les acaballes del partit al camp de Martínez Valero contra l’equip de casa l’Elche (o l’Elx, segons es vulgui) Cristiano Ronaldo havia avançar el Madrid al començament de la segona part i al minut 90, el jugador local Boakye feia el gol de l’empat a passi del jugador de Sant Jaume d'Enveja Edu Albacar. Un empat que, en aquell moment semblava definitiu. Però ven-ho aquí que quan el públic local esperava que l’àrbitre Muñiz Fernández xiulés el final del partit, una falta de Carlos Sánchez a Pepe que va posar més pa que formatge quan ja passava més de mig minut del temps que havia marcat el quart àrbitre. El penal va ser transformat per Ronaldo i el Madrid es va acabar emportant els 3 punts d’Elx, la qual cosa li permet seguir a dos del Barça i del Atlético.

Els anys han passat, però les formes d’alguns sembla que no i, inevitablement, et traslladen, desgraciadament, a una altra època.     

El ball ha començat

Xavier Bru de Sala -escriptor-

Ningú podia preveure, fa quinze o vint mesos, el present que vivim, l'èxit de la Via Catalana i la negativa del Govern espanyol a la consulta. D'aquesta constatació, que sembla difícil de contradir per absència de proves escrites i publicades, cal deduir que tampoc podem preveure ara la situació d'aquí un altre any i mig. ¿Com estarem a mitjans del 2015? No contesten ni les boles de vidre. Així que tot el que puguem dir sobre el futur no són sinó especulacions, desitjos, prediccions basades en tendències del present que tenen moltes possibilitats de canviar si es produeixen fets imprevistos, o fins i tot encara que no es produeixin. Poden passar tantes coses que no sabem què passarà.
Sí que podem descriure els termes de la confrontació, la falta total d'entesa o d'espai de negociació, malgrat la proclamada disponibilitat al diàleg, ben lloable però de la qual no esperem acords de fons. La millor descripció genèrica que recordo és la de Marçal Sintes en aquesta mateix secció. En resum, reprenia la comparació del sobiranisme amb el divorci i la contraposava a la idea que Espanya considera Catalunya com una persona considera el seu braç. No li entra al cap que el braç es vulgui emancipar, perquè és seu, seu, i abans de permetre que es desprengui se'l trencaria i, afegeixo, potser després se l'enguixaria, perquè quedés ben subjecte. A diferència dels països amb més tradició democràtica, Espanya no considera que hi pugui haver dret al divorci, és a dir a la separació, mentre que la immensa majoria de catalans pensa el contrari, que tenen dret de separar-se, encara que no es vulguin separar.
Els punts de partida no poden estar més allunyats. La societat catalana vol fer una cosa que Espanya no permet ni concep com a possibilitat. El model escandinau no funciona. El balcànic és ja impensable. ¿Què hi ha entre aquests dos pols? Incertesa. Cap dels dos elements d'aquesta parella de ball pensa a recular. La tercera via o estació intermèdia, que tants hem defensat, no és a l'escenari ni en cap dels horitzons visibles (tot i que no deixa de comptar com a possibilitat, si bé en comptes d'apropar-se cada cop s'allunya més). El ball, o la pel·lícula, ha començat, però encara li falta un bon tros per arribar a la meitat. Tenim la sensació de viure esdeveniments històrics.
El full de ruta català consisteix a insistir en l'exercici del dret a decidir, ni que sigui, com a últim recurs, a través d'unes eleccions plebiscitàries. S'hi oposa la consideració que l'ordenament jurídic vigent no permet la segregació, ni que figurés als programes vencedors i la proclamés el Parlament català. Mentrestant, els arguments, els escenaris, es confronten en un debat enrarit i tens. És molt probable que la tensió pugi. Explotació de les pors, amenaces, demagògies, inferns, paradisos. Potser en un determinat moment podria començar a afluixar, però encara és lluny.
No vivim el clima més propici perquè la societat catalana pugui debatre pros i contres amb les imprescindibles i desitjables racionalitat i serenitat. Ja és prou complicat mirar d'establir diversos escenaris de futur en un ambient serè com per haver-ho d'intentar en les actuals condicions, que encara compten amb moltes possibilitats d'endurir-se. Tot i això, els partidaris d'un debat civilitzat, i si pogués ser exquisit, haurien d'intentar sobreposar-se a les desfavorables circumstàncies, climatològiques, emocionals, i evitar convertir-se en propagandistes d'una o altra opció encara que la prefereixin.
Mirem de començar per un punt cabdal. ¿Quedaria Catalunya fora d'Europa en cas d'arribar a proclamar la independència i obtenir el prescriptiu reconeixement internacional com a nou estat? El més probable és que, d'entrada, sí. Tot és negociable, és clar. Tot fóra diferent, arribat el cas, si es produís una separació amistosa i cooperadora. Ara bé, si Espanya tingués o mantingués l'actitud del present, cosa que no convindria a cap de les dues parts, Catalunya no tindria accés a les institucions europees per un període indeterminat de temps.
La Unió no pot passar dels actuals vint-i-vuit membres a vint-i-nou amb l'oposició espanyola. Ara bé, això no significaria quedar fora de la zona euro. La decisió de fer servir l'euro com a única moneda estaria tan sols en mans catalanes. Les altres qüestions fonamentals que es desprenen d'una eventual separació no amistosa, la lliure circulació de persones i béns o el manteniment dels ciutadans com a europeus de ple dret encara que l'estat no fos membre d'aquest club, poden ser objecte d'opinió i controvèrsia.
N'anirem parlant, si pot ser escoltant tots els arguments. I fugint de la demagògia.

POSITIU I NEGATIU

L’eurodiputat de CiU Ramon Tremosa donava una nova versió sobre les relacions de Catalunya i Espanya.

Segons Tremosa, una hipotètica independència de Catalunya seria beneficiós per una Espanya, sovint, massa acostumada a que sigui Catalunya la que estiri del carro de l’economia.

Jo m’ho he imaginat com aquells antics negatius de fotografia que després de passar pel laboratori, es convertien en fotografies (es a dir, es positivaven)

Tremosa donava la culpa a la casta de funcionaris de l’estat, que segons ell, seria la que controlaria la situació.

Bé, em sembla que és una opinió un tant peculiar i d’aquelles que sé solen anomenar políticament incorrectes. Possiblement pugui tenir raó en part, però les generalitzacions sempre són odioses i poden crear més d’un conflicte o malentès.

No és la primera vegada que s’ha tractat d’improductius (per dir-ho d’una manera fina) a determinats col·lectius d’arreu d’Espanya i, ràpidament, des d’allí, han sortit al contraatac i s’ha hagut de fer marxa enrere.

En canvi, es cert que Madrid disposa de la major part dels funcionaris de l’estat, j que és allí on estan tots els ministeris i una gran part de les delegacions i principals oficines administratives de l’estat. Només cal mirar el BOE quan surten places de funcionaris i el percentatge que se’n creen per a la capital i cort.

També Madrid concentra la majoria de centrals de multinacionals i grans empreses que poden tenir els centres productius dispersats al llarg de la geografia espanyola, però que tributen allí.

Si la independència seria positiva per a Catalunya, cal deduir que seria negativa para la resta d’Espanya. Poques vegades hi surten guanyant les dues parts, encara que després de veure’s el que es veu darrerament, sembla ser que alguns espanyols també els complauria la nostra secessió. Són punts de vista.  

Nota de premsa del Professorat dels Baix Maestrat contra les retallades

L’Assemblea de Professors del Baix Maestrat contra les Retallades, reunida el dimecres 25 de setembre, acorda:

Com a mostra de la nostra solidaritat i recolzament en la lluita que porta terme tota la comunitat educativa de les Illes Balears fer un donatiu de 300 €, fruit de les aportacions personals dels membres de l’esmentada assemblea.

Animem a tota la ciutadania a que continue participant en la defensa de l’ensenyament públic, de tots i per a tots.

Més informació: http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/

LA FOTO DEL DIA 27-09-2013

S'està apropant el dia del bateig de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta.

Los cuatro paladines del PP en el Constitucional: quién es quién entre los que han rechazado la petición de Garzón contra Pérez de los Cobos

Pedía la nulidad de la inadmisión del amparo por su inhabilitación debida al 'caso Gürtel'

Cuatro magistrados conservadores y cercanos al Partido Popular forman parte de la sala segunda del Tribunal Constitucional que rechazó ayer la petición del juez Baltasar Garzón de que se declarase nula la inadmisión del recurso de amparo contra su condena de inhabilitación. Garzón pedía la nulidad debido a la militancia en el PP del presidente del tribunal Francisco Pérez de los Cobos quien había formado parte de la sala que rechazó su inicial petición. La sentencia cuya nulidad pedía Garzón era la dictada por las escuchas del caso Gürtel, que afecta al Partido Popular.
Enrique López, Francisco Hernando, Juan José González Rivas y Pedro González Trevijano son cuatro de los seis jueces de la sala segunda del Tribunal Constitucional (la sala se completa con Adela Asúa promovida en su día por el PNV y Fernando Valdés cuyo nombramiento fue propuesto por el PSOE) que rechazaron ayer la petición del juez Baltasar Garzón para que se declarase nula la resolución por la que, el pasado 29 de octubre, se inadmitió el recurso de amparo que presentó contra la sentencia de inhabilitación impuesta por el Tribunal Supremo.
“Clamorosa ausencia de imparcialidad de Pérez de los Cobos”
En su escrito ahora denegado, sus abogados explicaban: “Además, en el caso de Baltasar Garzón, la apariencia de ausencia de la obligada imparcialidad subjetiva de Pérez de los Cobos, en cuanto militante del PP, es clamorosa, ya que en su recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional se cuestionaba la condena de Baltasar Garzón por unas escuchas acordadas por él en una investigación criminal dirigida contra dirigentes y miembros del PP”.
Enrique López, el cuñado Gürtel
Quienes han rechazado estos argumentos son en su mayoría también magistrados próximos al PP. Enrique López no parece negar esta simpatía, son conocidos sus artículos en La Razón y sus colaboraciones en tertulias como las de Intereconomía. Ha participado en numerosos seminarios de la Fundación FAES que preside el expresidente del Gobierno popular José María Aznar. Pero sobre todo destaca en este caso que hasta hace sólo dos años era cuñado de Miguel Manovel García, número dos del holding que dirige José Luis Ulibarri, uno de los principales imputados en el caso Gürtel y a quien Garzón, afectado en todo este asunto, señaló como ejemplo del o “modus operandi” de la presunta trama corrupta.
Ni Estatut ni matrimonio homosexual
Enrique López se ha mostrado en contra de la ley integral sobre la violencia de género, a la reforma del Estatut catalán o al matrimonio homosexual. De hecho, junto a su compañero el magistrado Francisco Hernando aprobaron con sus votos un informe que encontró 19 motivos de inconstitucionalidad en el proyecto de Estatut y otro contra las bodas entre personas del mismo sexo.
Hernando y la ‘Brunete judicial’
Francisco Hernando ha sido presidente del Consejo General del Poder Judicial y del Tribunal Supremo entre 2001 y 2008. Se señala de él que se ha alineado de forma habitual con las tesis del PP, tanto en el Gobierno como en la oposición. Tuvo notables desavenencias con el tema de los nacionalismos vasco y catalán. Pasqual Maragall comentó que era como la Brunete judicial en comparación con la Brunete mediática.
Expedientar a Garzón por la guerra de Irak
Arzalluz por su parte comentó que era un chollo para el Gobierno y que no había visto nada igual desde los tiempos de Franco. No es la primera vez que se opone a Garzón. En 2003, al frente del CGPJ, promovió expedientar al juez ahora inhabilitado por criticar la guerra de Irak.
González Trevijano, subdirector con Aznar
Por su parte, Pedro González Trevijano fue subdirector del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales con el Gobierno de Aznar y ha sido rector durante 11 años de la Universidad Rey Juan Carlos I de Madrid, una pública muy orientada a la derecha y que tiene entre sus profesores a Francisco Marhuenda o Edurne Uriarte. Su nombramiento le pilló sin experiencia en la carrera judicial y encuadrado claramente en el sector conservador. Colabora con columnas de opinión en el diario ABC y en el derechista diario de Intereconomía, La Gaceta.
Juan José González Rivas, propuesto por el PP
El cuarto magistrado que ha rechazado la petición de Garzón de recusar a Pérez de los Cobos por su militancia popular, es Juan José González Rivas. Pertenece a la Asociación Profesional de la Magistratura, de línea conservadora. También fue propuesto por el PP para el cargo que ejerce en el Constitucional. Anteriormente fue magistrado de la Sala Contencioso-Administrativo del Tribunal Supremo.
El matrimonio y las uniones de hecho no son equivalentes
González Rivas se opuso a la asignatura de Educación para la Ciudadanía, creada por el Gobierno de Zapatero. Entre las sentencias de que fue ponente se cuenta una en que se denegó a una magistrada de Cantabria una licencia de 15 días tras inscribirse en el registro de parejas de hecho. El matrimonio y este tipo de uniones no son equivalentes, según expresó la sentencia.
“Resulta inviable” dar la nulidad
Esta sala del Constitucional se negó a la petición de nulidad de la resolución contraria a su recurso por parte de Baltasar Garzón con el argumento de que “resulta inviable” porque la ley no prevé la revisión o nulidad de las resoluciones del Constitucional una vez que son firmes. “Ni siquiera el TC puede dejarlas sin efecto”, añade.
Se remiten al auto contra la recusación de la Generalitat
Sobre la declarada militancia en el PP del presidente del Tribunal y miembro de la sala que rechazó el recurso de Garzón contra su sentencia por las escuchas Gürtel, el Constitucional refiere el auto del pasado día 17, por el que inadmitió a trámite la recusación de Pérez de los Cobos por parte de la Generalitat de Cataluña.
“Los magistrados del Constitucional pueden afiliarse”
“La Constitución no prohíbe a los magistrados constitucionales la afiliación a partidos políticos o sindicatos, sino que tan solo establece que la condición de miembro del Tribunal Constitucional es incompatible con el desempeño de funciones directivas en un partido o en un sindicato…”, afirman los magistrados.
El presidente sí pero un juez de pueblo, no
En su recurso, la representación legal de Baltasar Garzón hablaba de que a los miembros del Constitucional debía aplicárseles sobre todo “la misma prohibición de pertenecer a partidos políticos que prevé categóricamente el art. 395 de la Ley Orgánica del Poder Judicial para cualquier Juez o Magistrado, careciendo de sentido que el más humilde Juez de pueblo no pueda ser militante de un partido y que sí lo pueda ser el Presidente del Tribunal Constitucional”.

Demanda ante Tribunal Europeo de Derechos Humanos
Ahora a Baltasar Garzón le queda un único recurso: demandar a España ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, que no ha tenido reparos en censurar abiertamente las sentencias de la Sala de lo Penal del Tribunal Supremo en otras ocasiones

“Delito a la medida”

Baltasar Garzón ha sostenido siempre que la sentencia del Tribunal Supremo se ha producido “por ir en contra de los criterios particulares de los magistrados que le han condenado, y que, en definitiva, el TS ha construido “a la medida” el delito de prevaricación por el que se le ha condenado, y que supone la puerta abierta a cualquier juicio y condena por prevaricación por cualquier discrepancia jurídica seria de cualquier Juez con el TS, acabando así con la independencia judicial”.

El atraco de las pensiones

Rajoy tomó el pelo descaradamete a los jubilados cuando juró, durante la última campaña electoral, que para él las pensiones eran “sagradas”. Y pretende tomárselo de nuevo ahora haciéndoles creer que la reforma planteada por el Gobierno garantiza el mantenimiento de su poder adquisitivo.
Zapatero fue quien primero suspendió, hace dos años, la revalorización automática de las pensiones prevista por ley desde 1998. Pero es Rajoy quien ha puesto sobre la mesa un mecanismo que acaba con ella y que tendrá como consecuencia el progresivo empobrecimiento de nuestros mayores.
Hasta ahora, el Gobierno procedía en enero a una subida general del 2% en las pensiones, que en diciembre eran actualizadas si la inflación superaba ese porcentaje. La costumbre, sin embargo, no se respetó ni en 2011 ni en 2012, so pretexto de la crisis, y está por ver qué ocurre a finales del presente año.
Para el futuro, el mecanismo que ha ideado el Gobierno establece que las pensiones suban, como mínimo, un 0,25%. Pero también hay un máximo: el IPC más 0,25%, al que sólo se llegara en el caso de que concurran ciertas circunstancias, entre ellas que el sistema presente un saldo favorable entre ingresos y gastos.
Estos topes podría parecer equitativos si no fuera por un pequeño detalle: según los cálculos del propio Gobierno, no habrá superávit hasta 2022. Lo que significa que, mientras tanto, las pensiones difícilmente mantendrán su poder adquisitivo y en ningún caso recuperarán el que hayan perdido.
El quebranto para los jubilados ya está cuantificado: 33.000 millones de euros en los próximos nueve años, que es el ahorro previsto con la reforma. Algunas fuentes, no obstante, consideran que la cifra seguramente será mayor, porque esos 33.000 millones corresponden a una improbable inflación anual del 1%.
Eso significa que cada pensionista perderá en el conjunto se dicho periodo una media de, al menos, 3.600 euros en números redondos o, lo que es lo mismo, 400 euros al año. He ahí la factura que deberán pagar quienes votaron a Rajoy y también quienes no le votaron. Un atraco.

CATALUNYA VA BÉ I AL FUTUR ANIRÀ MILLOR

Aquest sembla ser el missatge que va voler donar ahir el M H President de la Generalitat durant el seu discurs d’obertura del debat de política general.

Pressionat pel seu company de singladura i, paradoxalment cap de l’oposició, però també per altres forces fàctiques extraparlamentàries, sembla ser que l’única obsessió de Mas sigui la consulta sobiranista per al 2014. El preu que s’hagi de pagar per assolir-ho, a hores d’ara sembla que és intranscendent.

I a veure, no dic que no s’ha de fer. S’ha de fer allò que demana una majoria de la societat catalana i no em serveix per a res el terme que ha emprat el PP de majoria silenciosa. La majoria silenciosa, senzillament, no es manifesta, per tant, a l’hora de la veritat tindrà tres opcions per a decidir-se: votar a favor, en contra, en blanc o quedar-se a casa i no acudir a votar. HI haurà de tot.

Tret d’ERC, la resta d’oposició (permeteu-me un cop més que me’n rigui al qualificar els republicans d’oposició) han criticat a Mas la manca d’autocrítica. Si fem un anàlisi en detall dels discursos dels distints dirigents de CiU (inclosos càrrecs menors) veurem que la manca d’autocrítica ha estat sempre una constant. Quan un fa les coses molt bé, no pot fer-les millor, com a molt, pot adornar-les una mica per a que semblin perfectes.

Mas va prometre que de cara l’any 2014 no hi haurà noves retallades. Ep! Quedeu-vos amb el vocable noves, perquè mantindrà les retallades que ja està aplicant (amb la complicitat d’ERC) per aquest any de 2013. Això sí, diu Mas que si de Madrid paguen no se què que està pendent, es podrà tornar a pagar la paga extraordinària que s’està suprimint any rere any a la majoria dels treballadors que depenen del DOGC. I si al final no es pot pagar, l’excusa (com sempre) serà culpar a Madrid o a l’herència rebuda dels socialistes...    

Evidentment, quan Catalunya esdevingui un estat independent, tot aquest panorama millorarà ostensiblement. A partir del dia següent ja començarem a notar la millora. Fins i tot no m’estranyaria que ens diguessin que el sol sortirà dues vegades.

DE MAJORIES SILENCIOSES I DE MINORIES SOROLLOSES

A qui voten els que no voten?

La frase en si, és un contrasentit. Si no voten, evidentment, no poden votar a ningú.

I per què ho dic això? Per a sortir al pas de la bajanada que diuen els del PP quan valoren la participació a la Via Catalana i parlen de la majoria silenciosa.  

Més d’una vegada he escoltat com s’apel·la a la majoria silenciosa per a justificar, per exemple, unes males expectatives electorals. Potser llavors es parlarà de vot ocult, però a la pràctica ve a ser el mateix.  

Normalment, el temps acaba demostrant l’equivocats que estan els que així pensen i és que no pot ser d’una altra manera, perquè pretendre que, en aquest cas, tots els que es van quedar a casa pensen igual, és una fal·làcia.

Els dies anteriors a la Via Catalana podies escoltar comentaris de tot tipus per a justificar la no assistència a la manifestació: des d’aquell votant de CiU que deia que sé sentia espanyol (normalment la gent més gran), a aquell que, malgrat ser independentista, ho justificava per estar disconforme amb els organitzadors o aquella que va assistir a veure-ho, però va evitar posar-se a la cadena i em va dir que, en tot cas, faria una cadena ella sola.

Realment la iniciativa que ha pres l’ANC de cara al 12 d’octubre em sembra sublim. Han convocat a la societat catalana a fer una migdiada i fins i tot en donen les instruccions de com fer-la: manta, coixí, orinal... Imagineu-vos per un moment l’èxit que pot tenir la convocatòria. De fet, la previsió dels organitzadors és que es pugui arribar a la xifra de 6.500.000 ciutadans, ja que, en aquest cas, serien els que formarien part de la majoria silenciosa que no acudirà als actes convocats ni per la dreta ni per l’extrema dreta.

Escoltava aquest matí que el Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz, deia ser conscient del problema que pot causar una manifestació de les característiques de la convocada pels grups més radicals que inclouen una crema de draps independentistes. Si es quedés només en aquesta acció, ja em conformaria, però imagino que voldran complementar-ho amb altres tipus d’actes...

Al llarg de la meva vida, he estat a Barcelona algun 12 d’octubre. Recordo que quan baixaves del metro a la plaça de Catalunya, a tocar dels grans magatzems que hi ha allí, sempre hi havia un crepuscle d’extrema dreta fent apologia del feixisme. Normalment no hi ha incidents, però de vegades hi ha hagut algun enfrontament amb grups d’esquerra.

Tal com estan els ànims, faria bé la policia de vigilar i controlar el màxim possible aquests tipus de manifestacions.

Si és cert que molts vindran de fora de Catalunya, ja els dic des d’aquí, que no són benvinguts. Seran una minoria, però en tot cas, molt sorollosa i violenta, només cal recordar els fets de la llibreria Blanquerna de Madrid del passat 11-S.