JOSÉ ANTONIO SOROLLA
Periodista
Podem no ha viscut la seva millor setmana. En descens a les enquestes, la formació de Pablo Iglesias ha hagut d'empassar-se l'amnistia fiscal de Varufakis, que confirma que l'exemple grec perjudica més que beneficia Podem, i, sobretot, ha hagut d'encaixar la dimissió de Juan Carlos Monedero, un dels principals ideòlegs del nou partit.
La dimissió de Monedero no és res més que l'expressió del conflicte que enfronta sempre tota organització que aspira a canviar un sistema polític. A la Transició es deia que on hi havia dos militants d'extrema esquerra sorgien tres escissions. Es tracta de la tensió permanent entre la línia pragmàtica o realista i la línia utòpica o idealista. L'enfrontament ja va sortir a la llum en el procés de formació del partit, quan els partidaris del més pur assembleisme van ser derrotats pels que defensaven una organització més jerarquitzada, més semblant a la dels altres partits. Van guanyar aquests últims i llavors Monedero es va alinear amb Iglesias.
És possible que Monedero tingui raó en algunes de les seves crítiques i que Podem s'assembli cada vegada més a «la casta» que pretén substituir, però la seva actuació tampoc el deixa en bona situació. En lloc de dimitir quan es van revelar els seus sospitosos cobraments milionaris de Veneçuela, ho ha fet ara, a menys d'un mes de les eleccions municipals i autonòmiques, amb unes declaracions públiques a una emissora i amb sagnants crítiques als seus companys. Com qualsevol dirigent de «la casta», vaja.
Queda la incògnita de fins on perjudica Podem la sortida deMonedero. És indubtable que les divisions i crisis en els partits no beneficien mai, però aquí hi ha un altre factor a tenir en compte:Monedero, amb el seu estil dur i ofensiu, molestava molts sectors que simpatitzaven amb Podem, i per això el seu abandonament els pot aclarir els dubtes sobre el seu vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada