 |
| Una de les sequies de la Comunitat de Regants de la Dreta de l'Ebre. |
És conegut que els agricultors
reben subvencions de la Unió Europea per alguns dels productes que conreen. Per
aquesta zona els més coneguts són els que es cobren pel conreu de l’olivera i
les agroambientals de l’arròs, però també se’n poden cobrar per la fruita seca,
etc.
Però no vull parlar d’aquestes
subvencions, sinó d’aquelles que no es cobren, però que repercuteixen molt en
la producció. De què estic parlant? De la majoria dels sistemes de rec.
Aquesta nit TV3 emet un debat
dintre de l’espai .cat on es
confrontarà els regants de Lleida amb els defensors de l’Ebre. Per part de la
Plataforma en Defensa de l’Ebre anirà Manolo Tomàs i per part dels regants de
Lleida el president del Segarra-Garrigues Josep Maria Jové. Fa un parell d'anys ja esclatar la polèmica sobre aquest tema i TV3 se'n va fer resso al programa els Matins amb la intervenció de l'ecologista José Luis Gallego. Sembla que davant la gran
manifestació que es preveu per a diumenge a Amposta el tema torna a estar de
rigorosa actualitat.
L’objectiu del pagesos de Lleida,
regants del canal Segarra-Garrigues, és aconseguir regar més hectàrees de
terra, com a més millor. De fet el mateix objectiu que tenien els pagesos de
València i Múrcia quan els hi van posar la mel a la boca amb el tema del PHN.
Les comunitats de regants es
converteixen amb les propietàries de l’aigua i les gestores del rec i per tant,
són les primeres interessades en obtenir més cabal d’aigua, ja sigui per
ampliar regadius, ja sigui per a vendre-la a d’altres regants o hipotètics
regants que no gaudeixen del mateix recurs. D’aquí que bona part de les juntes
directives de les comunitats no només no s’oposen al transvasament del riu,
sinó que volen que es faci per a especular amb l’aigua.
Però aquest aigua que és un
recurs relativament barat podria encarir-se fins a quantitats inassumibles si
es repercutís el cost i manteniment de les infraestructures.
Quan val fer pantans, canals,
ponts, canonades, comportes, estacions de bombeig, etc., etc. ? Evidentment
molts milions d’euros que paga l’estat o bé les comunitats autònomes que hi
tenen competències.
Durant el govern del Tripartit i
amb responsables socialistes davant la conselleria d’Agricultura, es va aprovar
el rec de la Terra Alta i el canal l’Aldea-Camarles. Sé que alguna cosa s’ha
fet, però no tinc idea de si, finalment, s’han acabat les infraestructures
hídriques.
També es va prometre (per enèsima
vegada) que s’acabaria el canal Xerta-Sénia i que portaria l’aigua a les terres
de secà d’un bon grapat de termes municipals de les nostres comarques: Xerta,
Roquetes, Tortosa, Santa Bàrbara, la Galera, Godall, Ulldecona, etc.
La Comunitat de Regants del Canal
Xerta-Sénia ja fa molts d’anys que està constituïda i té la seva seu al carrer
major de Santa Bàrbara. Qui paga el cost que genera el manteniment de la seu i
d’altres despeses que de ben segur que les hi ha. Evidentment la mateixa
administració.
Però realment l’aigua acaba
regant els conreus dels pagesos o serveix per a una altra cosa? Aquesta és la
mare del corder... Hi ha de tot: hi ha pagès que rega, però també pot
servir per a d’altres usos, tal com es pretenia fer al Llevant espanyol amb
l’aigua de l’Ebre fruit del PHN.
Si repassem la història, els
primers projectes de canal cap al Sud, havien de portar aigua als alts forns de
Sagunt, però la crisi de l’acer de principis dels anys 80 va enterrar la idea.
La denominació de canal Xerta-Sénia ve d’aquella època, ja que abans era
Cherta-Sagunto.
Qui té mes interessos en aquets
tipus de negocis ni són els pagesos ni tan sols les comunitats de regants, sinó
les grans empreses constructores, les que subministren els materials (formigó,
tubs, etc.) i la banca.
Per això, ràpidament van buscar
noves necessitats. No té sentit portar l’aigua a València si no hi ha demanda.
En aquest casos, el primer que cal és buscar còmplices i dur a terme grans
campanyes mediàtiques. Els còmplices són els pagesos d’aquelles zones als que
se’ls hi promet aigua barat i en quantitat. Des les campanyes mediàtiques se’n
encarreguen els governs i els mitjans de comunicació afins. La idea que l’aigua
de l’Ebre es perd a la mar està tan generalitzada per les terres del Llevant
que ens consideren als ebrencs insolidaris i no entenen que l’aigua del riu és
per a mantenir el fràgil ecosistema deltaic. Suposo que també recordareu que
quan hi havia una gran avinguda als de Canal 9 els hi faltava temps per a
vindre a enregistrar les imatges i passar-les amb comentaris del tot
interessats.
El que més crida l’atenció és que
mentre uns defensen els interessos especulatius d’uns pocs, els que defensem el
riu ho fem per un motiu totalment diferent: per a preservar la riquesa
ecològica que tenim i que volem que puguin heretar els nostres fills i nets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada