Si tot anat com estava previst, avui, a la Moncloa, s’han trobat el president del govern d’Espanya Rodríguez Zapatero i el cap de l’oposició Mariano Rajoy.
El cert és que no n’espero gaire d’aquesta trobada, vist el paper que sol jugar el Partit Popular en els grans temes d’estat. Normalment, el PP, fa el contrari del que demanava quan era al govern José María Aznar: lleialtat.
Es suposa que ha de ser el govern el qui marqui les grans línies mestres de la política, tant social, com econòmica, com d’ensenyament, cultura, etc. I ha de fer la seva política. Per això ha guanyat unes eleccions... I no fa tant! En canvi el PP voldria portar-lo al seu terreny, al de les polítiques neoliberals.
Avui els diaris mostren l’eufòria de les borses en el dia d’ahir, amb pujades rècord desprès de pèrdues també de record dels dies anteriors. I segons diuen, es degut a les polítiques comunes que ha adoptat la Unió europea per poder sortir de la crisi. El PP pareix obviar-ho.
Ahir mateix li sentia dir a Rajoy que el que cal és ajudar a les petites i mitjanes empreses. No vull ser mal pensat, però segurament, entre aquests empresaris, el PP ha de tenir un bon filó de vots.
Però de la crisi mundial no se’n surt ajudant només a uns o als antres. Amb l’ajut als bancs, al gran capital, tot sigui dit, es pretén reactivar l’economia (total l’economia) I és que per a que l’economia funcioni, ha de funcionar des de l’empresa més gran (multinacionals), els petits tallers i comerços, fins arribar a les economies domèstiques que depenen d’un lloc de treball. S’ha de reactivar tot el sistema. És un d’aquells principis bàsics de l’economia, que pareix, un altre cop, que els economistes del PP ignoren. Si la banca disposar de diners, com a conseqüència directa pot deixar diners a les petites i mitjanes empreses i als particulars, sense oblidar les inversions que també fa el món financer. Si les petites i mitjanes empreses disposen de diners, poden invertir en noves tecnologies per a incrementar la productivitat i la competitivitat i també crear llocs de treball. I finalment, com a darrera anella de la cadena econòmica, el consumidor, si disposa d’un lloc de treball estable, podrà fer funcionar la resta de “l’engranatge” de l’economia.
El govern espanyol va aprovar la concessió d’avals a la banca per poder-se deixar diners entre ella. És el primer pas per a reactivar l’economia: posar moneda circulant al mercat de finances!
En aquests moments no es tracta de fer la política econòmica d’un o d’altre partit. I ningú, per si sol, disposa d’una vareta màgica que doni totes les solucions per a reactivar l’economia. Cal treballar plegats. A Europa i aquí també.
Al menys que el PP canviï, el que intenten fer els populars, al igual com ho van fer la passada legislatura, és erosionar el govern per a tornar a governar Espanya des de Madrid, tal i com es va ver en l’època de la majoria absoluta d’Aznar.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
dilluns, 13 d’octubre del 2008
NACIONALITZACIONS
L’actual crisi global ha fet que els principals països abordin el tema de les “nacionalitzacions” de bancs. Però també podria ser que es nacionalitzessin altres tipus d’empreses com companyies d’assegurances, automòbils, etc. Si més no, que els diferents estats entressin a formar part del seu accionariat en un percentatge més o menys importat, però important a la fi.
Aquest “concepte” de “nacionalització” m’ha fet recordar que, “el que no ha fet el socialisme democràtic (per diferenciar-lo d’altres tipus de socialismes, com el que existia a la Unió Soviètica-, ho farà el capitalisme.
M’explico. Amb la victòria de Felipe González l’any 1982 amb una aclaparadora majoria absoluta (202 diputats, sinó recordo malament), es parlava que es podria nacionalitzar la banca. Si més no, les caixes d’estalvis, ja que, d’alguna manera, ja eren públiques. Les caixes d’estalvis no han tingut mai accionistes, per tant, mai han cotitzat a la borsa. Per la qual cosa és impossible que entre capital d’altres grups empresarials. En canvi, si que passa al contrari, es a dir, que capital de les caixes pugui formar part del capital d’altres companyies que si que cotitzen en borsa. O fins i tot, el que ha fet la Caixa, crear un holding empresarial que si que cotitza en borsa, però salvaguardant sempre l’entitat d’estalvis pròpiament dita.
Tornant a l’any 82, tot donava a entendre que, el socialisme espanyol, acabaria agafant el control de totes les caixes d’Espanya, agrupades en la Confederació Nacional de Caixes d’Estalvis. L’època, econòmicament parlant, tampoc era gaire bona. Tot just intentàvem sortir d’una crisi econòmica, que ens els darrers anys de la UCD, s’havia incrementat, juntament amb la crisi política (dimissió de Adolfo Suárez, cop d’estat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i companyia, presidència del govern de Calvo Sotelo, etc.) Finalment no hi va haver cap tipus de nacionalització...
En canvi ara, fruit d’aquest capitalisme ferotge que ens ha portat a una de les crisis financera (crec que és millor aquest terme que el d’econòmica) més importants de la història (fins i tot que la del crash de 1927 de la borsa de Nova York), s’està parlant de nacionalitzar els bancs que tinguin molts més problemes abans de que aquests facin fallida i esdevinguin conseqüències d’una major magnitud.
I per que dic pitjor que la de Wall Street? Perquè avui és coneixent molt millor tots els mecanismes necessaris per a sortir-ne. Es veritat que no es va evitar i aquí si que cal culpar els diferents governs, tant dels Estats Units com els d’Europa, inclosa Espanya. Però ara es treballa plegat i encara que, finalment, només es vagin posant pedaços sobre la marxa, al menys evitaran mals molt més greus.
Aquest “concepte” de “nacionalització” m’ha fet recordar que, “el que no ha fet el socialisme democràtic (per diferenciar-lo d’altres tipus de socialismes, com el que existia a la Unió Soviètica-, ho farà el capitalisme.
M’explico. Amb la victòria de Felipe González l’any 1982 amb una aclaparadora majoria absoluta (202 diputats, sinó recordo malament), es parlava que es podria nacionalitzar la banca. Si més no, les caixes d’estalvis, ja que, d’alguna manera, ja eren públiques. Les caixes d’estalvis no han tingut mai accionistes, per tant, mai han cotitzat a la borsa. Per la qual cosa és impossible que entre capital d’altres grups empresarials. En canvi, si que passa al contrari, es a dir, que capital de les caixes pugui formar part del capital d’altres companyies que si que cotitzen en borsa. O fins i tot, el que ha fet la Caixa, crear un holding empresarial que si que cotitza en borsa, però salvaguardant sempre l’entitat d’estalvis pròpiament dita.
Tornant a l’any 82, tot donava a entendre que, el socialisme espanyol, acabaria agafant el control de totes les caixes d’Espanya, agrupades en la Confederació Nacional de Caixes d’Estalvis. L’època, econòmicament parlant, tampoc era gaire bona. Tot just intentàvem sortir d’una crisi econòmica, que ens els darrers anys de la UCD, s’havia incrementat, juntament amb la crisi política (dimissió de Adolfo Suárez, cop d’estat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i companyia, presidència del govern de Calvo Sotelo, etc.) Finalment no hi va haver cap tipus de nacionalització...
En canvi ara, fruit d’aquest capitalisme ferotge que ens ha portat a una de les crisis financera (crec que és millor aquest terme que el d’econòmica) més importants de la història (fins i tot que la del crash de 1927 de la borsa de Nova York), s’està parlant de nacionalitzar els bancs que tinguin molts més problemes abans de que aquests facin fallida i esdevinguin conseqüències d’una major magnitud.
I per que dic pitjor que la de Wall Street? Perquè avui és coneixent molt millor tots els mecanismes necessaris per a sortir-ne. Es veritat que no es va evitar i aquí si que cal culpar els diferents governs, tant dels Estats Units com els d’Europa, inclosa Espanya. Però ara es treballa plegat i encara que, finalment, només es vagin posant pedaços sobre la marxa, al menys evitaran mals molt més greus.
diumenge, 12 d’octubre del 2008
25 ANYS DE PARC
La tenacitat de Jordi Gilabert, Juan Ramón Vicent, Fermín Morales, José Franch i els germans Josep i Agustí Bertomeu, finalment es veu compensat. Però no van estar sols. Llavors, com anys després, centenars de persones es van manifestar per preservar el Delta de l’Ebre (popularment conegut con la Ribera) contra les agressions de gent sense escrúpols en busca del propi benefici.
Així, el 4 d’agost de 1983, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava el decret de creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Només havien passat 39 dies des de l’inici de la mobilització popular contra la dessecació de les anomenades “Basses del Canal Vell”, pel propietari de la finca “La Bombita”, el torero Torres. L’objectiu era obtenir més terra per poder-hi plantar arròs.
Evidentment, després de 25 anys, el Parc Natural del Delta de l’Ebre ha evolucionat molt. Fins i tot han passat 3 directors i cada un d’ells ha intentat posar el seu granet de sorra per millorar la tasca de conservació del medi natural i les seves activitats lúdiques, recreatives i, sobre tot, divulgatives. Però cometríem una injustícia si oblidéssim als tècnics, guardes i la resta de personal que fan possible el seu funcionament, així com tots els voluntaris que, de forma interessada, participen cada cop que se’ls precisa.
Però que és el Parc Natural del Delta de l’Ebre? És una extensió de terreny de 7.736 Ha. que ocupa gran part de les dues ribes del delta del riu: 5.316 al hemidelta dret i 2.420, a l’esquerre. S’han inclòs dintre d’aquest territori les illes del riu, les llacunes, les basses, els aiguamolls, superfícies ermes, etc. També s’han creat ecomuseus com el de Deltebre i la Casa de Fusta, antiga casa importada des del Canadà l’any 1926 i que servia de refugi de caçadors, molt a prop de la llacuna de l’Encanyissada, entre Amposta, Sant Jaume d’Enveja i el Poble Nou del Delta.
La principal tasca del Parc Natural, com s’ha dit, és la conservació del medi natural. Per això porta a terme una sèrie d’activitats encaminades a la conservació de la flora i la fauna autòctones. A les seves instal•lacions es reprodueixen aus en perill d’extinció i es curen d’altres animals ferits, la majoria de vegades per l’acció de l’home de forma directa o fortuïta. També es fan estudis sobre les migracions d’aus, amb el corresponent anellat per fer-ne el seguiment des de diversos punt del món. Des de fa uns anys, s’ha fet famós l’anellat de flamencs, possiblement una de les espècies més carismàtiques del delta. Sobre aquestes aus cal dir que, sense ser autòctona del delta, des de l’any 1992 s’han establert a la zona, la qual cosa vol dir que hi ha trobat un hàbitat adequat i amb garanties de seguretat y alimentàries per a poder viure i reproduir-se en total llibertat.
Per tot el territori del parc s’han col•locat estratègicament una sèrie de miradors per poder observar sense ser molestades les diferents espècies d’aus, que són, sense cap mena de dubte, els animals més abundants i vistosos. Entre les més emblemàtiques cal destacar les diverses espècies d’ànecs, les fotges, els martinets (també de diverses espècies, etc.) Però no només hi ha aus. També hi ha peixos (“tenques”, anguiles, silurs –un peix que pot arribar a 3 metres de llarg, que és originari de centre Europa i Àsia i que va ser introduït a l’Ebre-, etc.), rèptils (tortugues i serps), amfibis (granotes i gripaus), mamífers (llúdries, eriçons, rates d’aigua...) i també invertebrats.
Malgrat tot, el Parc Natural del Delta de l’Ebre segueix sent un gran desconegut. És cert que el turisme ha arribat amb força a la zona atrets per un paisatge i una gastronomia difícils de superar. L’oferta és gran i variada: des de passejades amb bicicleta per poder gaudir tranquil•lament de la natura a viatges amb creuer riu amunt i riu avall per observar l’Ebre des d’un altre punt de vista i contemplar el bosc de ribera i les diferents illes que es troben al llarg del trajecte, passant per les infinites platges de fina sorra. Tot això complementat amb una excel•lent oferta gastronòmica (amb restaurants a qualsevol indret) i residencial. Aquí, les cases de pagès (pioneres a la província de Tarragona) s’han complementat amb diversos hotels de tres estrelles per als més exigents (Deltebre i el Poble Nou del Delta). Però només un reduït nombre d’aquests visitants passen per les instal•lacions del parc a interessar-se per les seves activitats. Encara que si que el visiten amb freqüència els estudiants en les seves estades a les cases de colònies.
De totes formes, només un retret. Un dia, un dels guies del parc, mentre realitzàvem una de les activitats que porten a terme al llarg de l’any, un recorregut amb vaixell per l’Ebre, ens deia que “Si el riu s’hagués inclòs dintre del parc natural, haurien desaparegut totes les amenaces de transvasament”. Així que cal convertir aquest desig en la propera fita a assolir!
(Aquest article també el podeu llegir a Vinaròs News)
Així, el 4 d’agost de 1983, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava el decret de creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Només havien passat 39 dies des de l’inici de la mobilització popular contra la dessecació de les anomenades “Basses del Canal Vell”, pel propietari de la finca “La Bombita”, el torero Torres. L’objectiu era obtenir més terra per poder-hi plantar arròs.
Evidentment, després de 25 anys, el Parc Natural del Delta de l’Ebre ha evolucionat molt. Fins i tot han passat 3 directors i cada un d’ells ha intentat posar el seu granet de sorra per millorar la tasca de conservació del medi natural i les seves activitats lúdiques, recreatives i, sobre tot, divulgatives. Però cometríem una injustícia si oblidéssim als tècnics, guardes i la resta de personal que fan possible el seu funcionament, així com tots els voluntaris que, de forma interessada, participen cada cop que se’ls precisa.
Però que és el Parc Natural del Delta de l’Ebre? És una extensió de terreny de 7.736 Ha. que ocupa gran part de les dues ribes del delta del riu: 5.316 al hemidelta dret i 2.420, a l’esquerre. S’han inclòs dintre d’aquest territori les illes del riu, les llacunes, les basses, els aiguamolls, superfícies ermes, etc. També s’han creat ecomuseus com el de Deltebre i la Casa de Fusta, antiga casa importada des del Canadà l’any 1926 i que servia de refugi de caçadors, molt a prop de la llacuna de l’Encanyissada, entre Amposta, Sant Jaume d’Enveja i el Poble Nou del Delta.
La principal tasca del Parc Natural, com s’ha dit, és la conservació del medi natural. Per això porta a terme una sèrie d’activitats encaminades a la conservació de la flora i la fauna autòctones. A les seves instal•lacions es reprodueixen aus en perill d’extinció i es curen d’altres animals ferits, la majoria de vegades per l’acció de l’home de forma directa o fortuïta. També es fan estudis sobre les migracions d’aus, amb el corresponent anellat per fer-ne el seguiment des de diversos punt del món. Des de fa uns anys, s’ha fet famós l’anellat de flamencs, possiblement una de les espècies més carismàtiques del delta. Sobre aquestes aus cal dir que, sense ser autòctona del delta, des de l’any 1992 s’han establert a la zona, la qual cosa vol dir que hi ha trobat un hàbitat adequat i amb garanties de seguretat y alimentàries per a poder viure i reproduir-se en total llibertat.
Per tot el territori del parc s’han col•locat estratègicament una sèrie de miradors per poder observar sense ser molestades les diferents espècies d’aus, que són, sense cap mena de dubte, els animals més abundants i vistosos. Entre les més emblemàtiques cal destacar les diverses espècies d’ànecs, les fotges, els martinets (també de diverses espècies, etc.) Però no només hi ha aus. També hi ha peixos (“tenques”, anguiles, silurs –un peix que pot arribar a 3 metres de llarg, que és originari de centre Europa i Àsia i que va ser introduït a l’Ebre-, etc.), rèptils (tortugues i serps), amfibis (granotes i gripaus), mamífers (llúdries, eriçons, rates d’aigua...) i també invertebrats.
Malgrat tot, el Parc Natural del Delta de l’Ebre segueix sent un gran desconegut. És cert que el turisme ha arribat amb força a la zona atrets per un paisatge i una gastronomia difícils de superar. L’oferta és gran i variada: des de passejades amb bicicleta per poder gaudir tranquil•lament de la natura a viatges amb creuer riu amunt i riu avall per observar l’Ebre des d’un altre punt de vista i contemplar el bosc de ribera i les diferents illes que es troben al llarg del trajecte, passant per les infinites platges de fina sorra. Tot això complementat amb una excel•lent oferta gastronòmica (amb restaurants a qualsevol indret) i residencial. Aquí, les cases de pagès (pioneres a la província de Tarragona) s’han complementat amb diversos hotels de tres estrelles per als més exigents (Deltebre i el Poble Nou del Delta). Però només un reduït nombre d’aquests visitants passen per les instal•lacions del parc a interessar-se per les seves activitats. Encara que si que el visiten amb freqüència els estudiants en les seves estades a les cases de colònies.
De totes formes, només un retret. Un dia, un dels guies del parc, mentre realitzàvem una de les activitats que porten a terme al llarg de l’any, un recorregut amb vaixell per l’Ebre, ens deia que “Si el riu s’hagués inclòs dintre del parc natural, haurien desaparegut totes les amenaces de transvasament”. Així que cal convertir aquest desig en la propera fita a assolir!
(Aquest article també el podeu llegir a Vinaròs News)
dissabte, 11 d’octubre del 2008
LA BORSA CAU EN PICAT. EL PREU DELS CARBURANTS ES MANTÉ
És senzillament vergonyós! Els diaris no parlen res més de la de crisi mundial. De les injeccions de diners que fan els estats per a “salvar” els bancs “nacionals”. Les borses demostren el pessimisme del món de les finances marcant cada dia que passa nous mínims històrics. Jo sóc dels que crec que hi ha més pànic que crisi! Un exemple l’he viscut avui dissabte. He anat de restaurant amb la família perquè hi havia alguna cosa que celebrar. El restaurant estava ple com un ou. Una mica més, ahir no truco per a guardar plaça. Avui ens hauríem d’haver esperat... Com ho han fet tants d’altres que han arribat sense haver-la encarregat. Hem arribat a les 2. A les 3:30 encara hi havia gent que seient a taula!
No obstant hi ha altres indicatius que, evidentment, no es guien en el mateix criteri. Jo entenc que el món dels inversors, el de les grans finances, no opina el mateix. I possiblement si, tot sigui una cadena i uns acaben arrossegant els altres. Però diner sempre hi ha qui en té i en tindrà. Hi ha cases com la meva que, afortunadament, tenim llocs de treball força segurs. El màxim que podria passar és sofrir una congelació salarial. No seria el primer cop! Tenim préstecs als bancs, però les quantitats no són tan importants com per a que facin trontollar la nostra economia domèstica.
El preu del diner, aquesta setmana va ser abaixat pel Banc Central Europeu. Sinó recordo malament, ara està al 3,5 %. Això és per a que els bancs puguin obtenir diners més barats per a facilitar els préstecs a particulars i empreses. Però vet aquí que el preu que els bancs deixen a aquestes empreses i particulars, no s’ha abaixat. L’euribor, un dels principals indicadors (abans només es parlava de tipus d’interès) encara s’apuja. I això és degut a que hi ha bancs (els més forts) que també deixen diners. I aquest no han baixat els tipus. Crec que els estats (de forma coordinada) haurien de posar “fil a l’agulla” en aquest tema i obligar-los també a ells a fer-los baixar el percentatge dels seus guanys.
A ningú se li escapa que en època de vaques flaques sempre hi ha qui en surt guanyant. Tècnicament és impossible que tothom hi perdi. Segurament moltes multinacionals estant fent “l’agost”. On és més evident és el les petroleres. Avui llegia que a Espanya, 3, només 3, fixen el preu del 95 % del carburant que es subministra a les estacions de servei: Campsa (la reconvertida companyia del monopoli estatal), Repsol i BP (British Petrolium) A la pràctica, entre els tres, estan exercint una posició dominant al mercat i estableixen el preu de les benzines. Les lleis anti-monopoli de la UE no ho permeten, però ho fan igual. La repercussió en les butxaques dels consumidors és important. Sobre tot per aquells que depenen del cotxe per anar a treballar o simplement treballar. El preu del barril de petroli va arribar a pagar-se a quasi 150 dòlars/barril (si la memòria no em falla) Aquests dies ha baixat per sota dels 90! En canvi, el preu de les benzines i el gas-oil es manté pràcticament invariable. És cert que el dòlar, respecte a l’euro s’ha encarit, però la proporció no es ben bé la mateixa!
Fa temps algú plantejava fer un boicot a les principals companyies petroleres (però només es parlava de Campsa i Repsol) Ja sé que és difícil trobar estacions d’altres marques, però evidentment n’hi ha. Només un dubte: a qui compren els carburants? Perquè si ho fan a alguna d’aquestes tres, el boicot no serveix per a gaire. Caldria saber amb exactitud quines no depenen d’aquestes tres. Llavors es podria iniciar un boicot amb garanties!
No obstant hi ha altres indicatius que, evidentment, no es guien en el mateix criteri. Jo entenc que el món dels inversors, el de les grans finances, no opina el mateix. I possiblement si, tot sigui una cadena i uns acaben arrossegant els altres. Però diner sempre hi ha qui en té i en tindrà. Hi ha cases com la meva que, afortunadament, tenim llocs de treball força segurs. El màxim que podria passar és sofrir una congelació salarial. No seria el primer cop! Tenim préstecs als bancs, però les quantitats no són tan importants com per a que facin trontollar la nostra economia domèstica.
El preu del diner, aquesta setmana va ser abaixat pel Banc Central Europeu. Sinó recordo malament, ara està al 3,5 %. Això és per a que els bancs puguin obtenir diners més barats per a facilitar els préstecs a particulars i empreses. Però vet aquí que el preu que els bancs deixen a aquestes empreses i particulars, no s’ha abaixat. L’euribor, un dels principals indicadors (abans només es parlava de tipus d’interès) encara s’apuja. I això és degut a que hi ha bancs (els més forts) que també deixen diners. I aquest no han baixat els tipus. Crec que els estats (de forma coordinada) haurien de posar “fil a l’agulla” en aquest tema i obligar-los també a ells a fer-los baixar el percentatge dels seus guanys.
A ningú se li escapa que en època de vaques flaques sempre hi ha qui en surt guanyant. Tècnicament és impossible que tothom hi perdi. Segurament moltes multinacionals estant fent “l’agost”. On és més evident és el les petroleres. Avui llegia que a Espanya, 3, només 3, fixen el preu del 95 % del carburant que es subministra a les estacions de servei: Campsa (la reconvertida companyia del monopoli estatal), Repsol i BP (British Petrolium) A la pràctica, entre els tres, estan exercint una posició dominant al mercat i estableixen el preu de les benzines. Les lleis anti-monopoli de la UE no ho permeten, però ho fan igual. La repercussió en les butxaques dels consumidors és important. Sobre tot per aquells que depenen del cotxe per anar a treballar o simplement treballar. El preu del barril de petroli va arribar a pagar-se a quasi 150 dòlars/barril (si la memòria no em falla) Aquests dies ha baixat per sota dels 90! En canvi, el preu de les benzines i el gas-oil es manté pràcticament invariable. És cert que el dòlar, respecte a l’euro s’ha encarit, però la proporció no es ben bé la mateixa!
Fa temps algú plantejava fer un boicot a les principals companyies petroleres (però només es parlava de Campsa i Repsol) Ja sé que és difícil trobar estacions d’altres marques, però evidentment n’hi ha. Només un dubte: a qui compren els carburants? Perquè si ho fan a alguna d’aquestes tres, el boicot no serveix per a gaire. Caldria saber amb exactitud quines no depenen d’aquestes tres. Llavors es podria iniciar un boicot amb garanties!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)