IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (X)

Avui continuaré una secció que tenia mig oblidada, ja que l’anterior entrada la vaig fer el 17 de maig o sigui, ja fa un mes i mig.
Encara que avui més que una “idea imaginativa”, pareix més bé una innocentada. Així, al Periódico hi podem llegir el següent titular. “Una aerolínia xinesa projecta que els passatgers volin drets”. Com se us ha quedat el cos? Us imagineu tot el passatge en peus? I si hi ha turbulències? Bé, això pareix que ho han tingut en compte ja que es veu que hi posaran “tamborets i cinturons de seguretat”. Tot sigui per estalviar costos!
El precedent espanyol el podríem trobar en aquell tren conegut popularment com “el borreguero” on la gent s’hi apinyava pels passadissos i als voltants de les portes.
Encara que la RENFE, molt fer propaganda dels seus trens estrella (com l’AVE), però avui que la meva dona a acompanyat a sa mare a Barcelona, a la tornada, el tren que han agafat, a l’estació de Gràcia ja estaven totes els seients ocupats. Imagineu-vos a Sants!

REVÀLIDA POLÍTICA

Arran de l’absència a l’hora de votar una resolució a l’ajuntament de Madrid on es retirava tots els títols i honors al “Generalísimo”, el regidor en qüestió va dir que “si tenia que passar sempre una revàlida política”.
Efectivament, dilluns d’aquesta setmana, duran un ple, l’ajuntament de la capital d’Espanya, a proposta d’Esquerra Unida i Alternativa, va retirar els títols i honors a qui va governar amb ma de ferro des de 1939 a 1975 i que no són pocs. A saber: alcalde honorífic de la ciutat (1964), medalla d’or (1942) i medalla d’honor (1959)
Quan va arribar el punt de la votació, segurament que no el més important, però que, si el més mediàtic, dos regidors de l’equip de govern (PP) es van absentar per motius diversos (un va anar a prendre cafè i l’altre va dir que només es va tractar d’una coincidència) Per cert, i curiosament, els dos que van faltar dels seus escons eren “deixebles” de Dña. Esperanza Aguirre. I la Botella? No s’ha dit res, però cal pensar que va votar a favor de la proposta...
També sobre aquest tema cal recordar l’aparició del sogre de l’alcalde de Madrid Ruiz Gallardón criticant la decisió del seu gendre (que ho va fer “per imperatiu legal”, ja que l’obligava la llei de la Memòria Històrica”) La deferència de poder dir el que pensava ho va fer el canal Intereconomia que, com sabeu la majoria és “d’una rigorositat contrastada i d’una pluralitat espatarrant”. Entre les seves paraules va arribar a dir que “ell tenia una profunda admiració per Franco”.
Per altra banda, diumenge passat, Rajoy i els seus seguidors va fer un acte d’enaltiment a la seva figura tot just un any després d’haver estat reelegit com a president nacional a la pròpia ciutat de València, feu, on els hi hagi de la dreta espanyola més recalcitrant.
Les paraules de Rajoy no van ser un prodigi d’originalitat, ja que va dir que “cal mirar cap al futur i aprendre dels errors del passat”. Errors? Quin errors, Sr. Rajoy? Ja que no en va esmentar cap! De criticar a Zapatero ja en sap, ja, però a l’hora d’enumerar els casos de corrupció que han esquitxat el PP allí on precisament és més fort (Madrid i València), ni una sola paraula. I si no té paraules, menys prendrà mesures en contra dels “imputats”. Abans podia posar l’excusa de que només hi havia indicis i que se’ls havia cridat a declarar. Ara és evident que hi ha alguna cosa més i Rajoy segueix enrocat en la seva posició inicial. Però com tothom ens agrada que ens afalaguen, munta un espectacle mediàtic (es suposa que, aquesta vegada, sense l’assistència d’immigrants a qui se’ls va prometre feina a canvia de l’assistència com al míting de les europees)
I quan parlava d’errors del passat, també es referia Rajoy al pasta franquista de molts dels seus dirigents i bona part de la seva militància? No crec que li passés pel cap ni tan sols un instant, però també caldria que, una vegada per totes es revisés aquesta etapa de la dreta espanyola.
Potser més que una “revàlida política”, el que caldria per a molts dirigents del PP és fer “una prova d’ingrés” per a que se’ls ensenyessin les conductes més bàsiques per a ser demòcrates al segle XXI.

(La fotografia que il•lustra l’escrit el publica avui el Periódico de Catalunya. Podríeu reconèixer algú? Poseu una mica d’imaginació ja veureu com a cadascú de vosaltres us ve algú al cap que podrien ser perfectament els qui surten a la imatge)

LA LLEI D'EDUCACIÓ: AQUEST NO ÉS EL MEU MODEL

Si ens atenem als titulars i comentaris quan van sortint als mitjans de comunicació, segurament arribarem a la conclusió de que la nova llei d’educació és una llei molt important. La “llei més important de la legislatura” (Catalunya Informació d’ahir)
En altres titulars de la premsa escrita podem llegir: “Catalunya inicia la gran reforma de l’escola” (el Periódico de Catalunya), “LEC un model propi i obert” (Avui), “Catalunya blinda con un amplio apoyo la ley educativa” (La Vanguardia) En canvi des de madrid es veu tot “molt diferent”: “La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas en Cataluña” (ABC), “Cataluya consuma la secesión lingüística con su ley educativa” (El Mundo). En canvi altres diaris com El País, La Razón o Público, aquesta notícia no mereix ser de portada.
La majoria de comentaristes es fan ressò de l’acord assolit entre els dos grans partits de Catalunya (el PSC i CiU) i la fractura dintre del govern d’Entesa al quedar-se al marge ICV-EUA d’una bona part de l’articulat que contempla la llei. Els altres dos grups de la cambra catalana (PP i Ciutadans), com no podia ser d’una altra manera, hi van votar en contra.
Es diu que és una llei que podrà adaptar-se a les necessitats de cada moment, depenent del partit (o partits) que governi. Una llei que deixarà en mans de les escoles com aplicar la tercera hora de castellà i que segueix apostant tant per l’escola pública com per l’escola concertada.
Jo voldria un ensenyament “català, laic, de qualitat” i, per suposat, gratuït, fins i tot els llibres de text. Evidentment una llei que contempli l’escola concertada i molta part d’aquesta és religiosa, no és “el meu model d’ensenyament”.
Segurament que, en aquest sentit, estic molt més proper del model que es demana des d’Iniciativa. Per la meva manera de pensar sempre he considerat que estava a l’esquerra del meu partit.
Però és evident que partits tan diversos com els que van recolzar la llei tenen interessos molt diferents i els seu electorat, també és dispar. Així, si vols aprovar una llei i no disposes de majoria absoluta, el que cal és arribar a un ampli consens que pugui incorporar com més sensibilitats millor, encara que això pugui perjudicar certs aspectes de la pròpia llei. Si els tres partits més nombrosos del Parlament li donen suport serà, segurament, un argument per a defensar que la “llei no es tan dolenta”. A pesar que no acabi agradant als altres partits i, segurament ni als propis que l’han votat en un 100 %.
Però si d’alguna cosa en puc estar segur és que, una llei així, de governar CiU amb majoria absoluta com ho va fer en una bona part dels governs de Pujol, no hauria segut igual. No hi hauria hagut tant de consens. CiU hauria acabat imposant els seu model educatiu agradés o no.
Així caldria acabar sentenciant: “Ara per ara és la millor llei que podia fer-se”.
Però em reitero, “no és el meu model!”

PSC: CISMA A LA VISTA?

A hores d’ara pareix que no sigui tan descabellat parlar d’una fractura entre el PSC i el PSOE.I, evidentment, si s’acabés produint, seria inevitable, també, una fractura dintre del si del propi partit català.
De fet, pareix que ja fa anys, des de Madrid es va sondejar la possibilitat de presentar a Catalunya una candidatura del PSOE que hauria encapçalat el avui Ministre de Treball Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats catalanes on la immigració dels anys 60 va ser més gran.
Segons el Periódico de Catalunya d’avui, Ferran Mascarell, antic regidor de l’ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura en el darrer govern de Pascual Maragall i avui president del Ateneu Barcelonès, va publicar un article en aquest sentit al diari Avui.
Igual com va passar amb l’Estatut en l’era Maragall, el nou sistema de finançament de Catalunya està passant factura a totes les famílies socialistes. Les d’aquí, perquè un tema tant feixuc que, a sobre, no s’acaba de tancar i ja porta un any de retard (o quasi) i a les de més enllà dels rius Sénia, Algars i d’altres. Es a dir, a l’executiva federal del PSOE, però també a d’altres federacions socialistes que no veurien en bons ulls que es dones un tracte preferent a Catalunya.
El resultats de les passades europees ja van reflectir, el que jo entenc, com un desencís cap a les “famílies” socialistes. A Espanya, el PP va obtenir un major número de vots i, a Catalunya, tot i guanyar, la baixada va ser prou espectacular com per a tenir-se en compte i meditar el perquè i el com es va produir.
Dilluns passat vaig parlar amb un vell militant del PSC. Un lliure pensador que ha escrit centenars d’articles d’opinió, la majoria d’ells inèdits, ja que, per la seva edat (ara ja té 84 anys) el món de la informàtica i Internet ja l’ha agafat una mica gran i no va disposar de l’oportunitat de fer arribar el seu missatge al públic. Us estic parlant de Joan (Juanito) Fons, un pagès de Tivenys que, per a mi, en la seva bona època, va ser un dels millors oradors que he escoltat mai. Un dia ja us en parlaré. Aquest company també em va parlar de la possibilitat de fractura que us estava parlant. Es veritat que parlava d’un trencament entre els socialistes d’aquí i del PSOE, però d’alguna manera ja anunciava la fractura dintre del propi PSC, quan em deia: “En aquest cas, jo votaria PSOE; un PSC sense PSOE seria, com a molt, el tercer partit de Catalunya, mentre que el PSOE guanyaria molts fora d’aquí”. Evidentment, no seria l’únic cas, ni tant sols una excepció. Al cintura industrial, i, segurament, també per les rodalies de Tarragona, serien molts els que, donat el cas, votarien PSOE. Darrera quedarien 30 anys d’una unió aconseguida per Joan Raventós (q.e.p.r.) i que agrupar les diferents famílies socialistes que hi havia els anys 70 a Catalunya.
En aquest cas, quin futur li quedaria al PSC? Evidentment una refundació que marqués, primer diferències amb el PSOE i en aquest cas passaria per convertir-se en un partit més català i, en segon lloc, també caldria marcar diferències amb ERC, que les hi ha, el que passa és que, avui, no sempre es sap fer arribar bé aquest missatge.