ADÉU A LA “A-68”

Extraoficialment em vaig assabentar ahir pel matí durant la visita de la ministra Espinosa, però no vaig voler ser jo qui donés la notícia.
Ahir, Gustau Moreno, a la Marfanta ja se’n va fer ressò i avui ja ho porten tots els diaris. El ministre de Foment, José Blanco ja li va anunciar al president valencià Francisco Camps.
Personalment penso que és una pèrdua important, però subsanable. M’explicaré.
Una via ràpida que unís, no només de l’Aragó, sinó d’altres autonomies o províncies com Navarra, la Rioja o Sòria, amb la Mediterrània, suposa que la majoria dels habitants d’aquella zona que puguin elegir en el futur com a destinació turística la costa del nostre mar, per lògica i comoditat, es quedaran “al final de la carretera”...
A partir d’aquell punt podran desplaçar-se per territoris propers per a visitar ciutats, monuments, paisatges, etc. Es miri com es miri, no és el mateix que la A-68 arribi a Vinaròs que a la Ràpita encara que ho acabi fent per la C-12.
Ara, des del territori s’exigirà al govern faci el desdoblament de la N-420 i que, encara que no sigui el mateix, es podrà disposar d’una via molt més ràpida i que també es podrà utilitzar per arribar a la conca mediterrània.
De totes formes, per a potenciar una zona turística y econòmicament, no només són necessàries bones infrastructures (que ho són, evidentment) sinó també saber explotar el potencial que per si tingui el territori. No estic dient res que no ho hagi dit moltes vegades.
El paper que han de jugar els consells comarcals i, en el futur la vegueria, ha e ser crucial. Però “punxarem” si cada comarca vol fer la “guerra” pel seu compte. Cal promocionar rutes turístiques, gastronòmiques, firals... El potencial que té les Terres de l’Ebre és immens. La diversitat paisatgística (parcs naturals dels Ports i del Delta de l’Ebre), arquitectònica (des el romànic al modernista), natural (sobre tot el riu, però també les coves de Benifallet i els dos parcs una altra vegada), els pobles i castells i, per aquells que vagi buscant el sol i la platja, des de les patges de la Ràpita i l’Ampolla, molt més massificades, a les més tranquil·les de les Cases i l’Ametlla.
Els allotjaments rurals hi ha de jugar un paper important, però també els hotels. En els darrers anys se n’han construït uns quants i s’hauria d’anar incrementant l’oferta hotelera tal com la demanda fos creixent.
No s’ha guanyat res, però tampoc està tot perdut. Però s’ha de treballar!

LA MINISTRA ESPINOSA VISITA EL DELTA

La visita al Delta de l’Ebre de la titular del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, Elena Espinosa és, de per si, notícia. No és freqüent que una membre el gabinet del govern central, en aquest cas del president Rodríguez Zapatero, visiti el nostre territori. La ministra anava acompanyada de la seva cap de protocol i la subdelegada del govern central Teresa Pallarés.

La visita ha estat per a inaugurar el “projecte de passeig fluvial a Deltebre 2ª fase” i el “projecte de condicionament d’un tram del marge dret del riu Ebre al T.M. de Sant Jaume d’Enveja”. Ho he posat literalment com venia als fulletons explicatius que s’han repartit entre els assistents.

La visita ha començat prou puntual (l’arribada estava prevista a les 11 del matí) a l’ajuntament de Deltebre. Allí, l’alcalde Gervasi Aspa i altres regidors (n’he trobat a faltar algun...) a més a més d’altres representants polítics del territori com la diputada Lluïsa Lizàrraga, els senadors Joan Sabaté, Ramon Aleu i Pere Muñoz, el delegat del Govern de la Generalitat Lluís Salvadó, el secretari general de la UGT de les Terres de l'Ebre, etc. li han donat la benvinguda.

També l’han rebut, encara que no d’una forma tan efusiva una comitiva de la Plataforma en Defensa de l’Ebre encapçalada per Manolo Tomàs, Joan Antoni Panisello, Susanna Abella, etc. Després de l’acte protocol•lari a l’ajuntament del poble deltaic, on la ministra ha signat al llibre d’honor, ha parlat uns instants amb els representants de la PDE.

Després ha inaugurat les obres del passeig fluvial i, des d’una carpa instal•lada expressament per a l’acte, ha escotat les explicacions tècniques de l’obra i ha dirigit unes paraules al públic assistent.

Després, amb el transbordador Garriga, ha creuat l’Ebre en el que ha segut, potser el moment més emblemàtic, per a dirigir-se a Sant Jaume d’Enveja. A peu de barcassa l’ha rebuda l’alcalde de la població Joan Castor Gonell i, des d’ahir, també, president del consell Comarcal del Montsià. La comitiva ha sortit de la població en direcció cap a l’Est fins trencar per un camí que portava a l’Ebre. Allí, un altre grup d’ecologistes (només una camiseta de la plataforma) li demanaven que “salvés el delta”. La ministra els hi ha respost que ja havia parlat alb els “seus companys”. Després d’inaugurar les obres, tal i com ja havia fet a l’altre costat de riu, s’ha dirigit a una altra carpa per a seguir el mateix procediment. Tot seguit, ja fora de la carpa, ha respost a les preguntes de la premsa.
Finalment ha tancat l’acte a l’ajuntament de Sant Jaume on també ha signat al llibre d’honor.


A l’altre costat.- Com a militant actiu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre vaig estar molts d’anys a “l’altre costat” de les autoritats i darrera de les pancartes. Avui, quasi que puc dir que per primer cop, he vist com “rebien i cridaven” als qui jo acompanyava.
Mentiria si no digués que m’he sentit estrany i tal vegada una mica incòmode. Però a l’altre costat, al que jo hi era avui, també hi havia molts de companys que en el seu dia vàrem defensar l’Ebre i el seu ecosistema. Això, evidentment, incloïa el delta.

Jo tampoc vull ciment al delta per protegir-lo. Els passeigs inaugurats avui no sé si són la millor solució, però tant un alcalde com l’altre han parlat de “grans obres per al municipi” i “d’obrir el poble al riu”.
Ningú, al menys als parlaments, ha parlat del cabal ecològic que ha de baixar per l’Ebre i com evitar l’enfonsament i la regressió. De l’únic que es parla és de fer “vies de circumval•lació” per evitar que la mar guanyi metres a la terra cada any.
No és la solució que volem (o que vull) però després d’avui, penso que a “l’altre costat”, defensant el que tanys anys diguérem, cada cop hi ha menys gent.
Potser cal que tornin a governar el PP a Madrid i CiU a Barcelona per a tornar a sortir al carrer “riuades” de gent?

RELLEU A LA PRESIDÈNCIA DEL CONSELL COMARCAL DEL MONTSIÀ

A les 8 del vespre d’ahir dilluns, a la seu del Consell Comarcal del Montsià, s’hi va celebrar un ple extraordinari per canviar la presidència del mateix, segons s’havia acordat al pacte d’inici de legislatura signant per socialistes i republicans. Així, Alfons Montserrat (ERC), que havia estat 4 anys al capdavant del Consell (2 de la legislatura anterior i dos d’aquesta) donava pas al nou president Joan Castor Gonell (PSC) Alfons Montserrat també és alcalde d’Alcanar i Castor Gonell, a la vegada, de Sant Jaume d’Enveja.

No obstant, per a poder accedir a la presidència de l’ens comarcal, hi van caler dues votacions, ja que, per absència de dos consellers, en la primera votació, Castor Gonell no va obtenir la majoria absoluta necessària per a ser elegit. CiU també hi havia presentat candidatura. El resultat de les dues votacions va ser el mateix: 12 vots a favor de Castor Gonell, 8 al candidat de CiU i 3 vots en blanc. A la segona votació, com només calia majoria simple, Castor Gonell fou proclamat 5è president del Consell Comarcal del Montsià. Abans d’ell ho havien segur Joan Maria Roig, Daniel Rius, Miquel Alonso i Alfons Montserrat.

Després de donar la paraula a cada un dels grups que conformen el plenari del Consell, Castor, en el seu discurs, va començar agraint la presència del públic assistent (unes quaranta persones) i sobre tot als del seu poble (unes quinze) També agraí de forma especial la presencia de diversos exalcaldes de Sant Jaume d’Enveja, entre ells, el seu propi pare que fou el primer alcalde democràtic de la població del marge dret del Delta de l’Ebre l’any 1979, només uns 6 mesos després d’haver aconseguir la independència de Tortosa i també de Manolo Porres, l’alcalde que va encapçalar la lluita del poble contra el transvasament de l’Ebre.

També hi era present la cúpula del PSC de les terres de l’Ebre: el president Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, la secretaria d’organització Maria Beltran i altres membres de l’executiva com Manel de la Vega. I també altres càrrecs institucionals com la diputada al congrés Lluïsa Lizàrraga, la diputada al Parlament de Catalunya Núria Ventura, el director dels serveis territorials d’Agricultura Antoni Espanya, així com diversos alcaldes i regidors d’algunes poblacions del Montsià.

Del discurs del flamant president cal destacar “la voluntat de lluitar a favor de la Vegueria de l’Ebre, una eina indispensable per al desenvolupament de les nostres comarques”.

FINANÇAMENT

Finalment, fumata blanca! Quan encara quedaven 3 dies per a ‘acabament del termini que va donar Rodríguez Zapatero, l’acord de finançament amb Catalunya pareix total. S’ha endarrerit 11 mesos, però pareix que ha valgut la pena esperar. Tothom hi esta d’acord. Els primers, els socialistes, però també els d’ICV-EUA. ERC s’hi va sumar ahir al obtenir, segons ells, 300 milions d’euros addicionals. Calia escenificar davant de la seva parròquia que no s’estava supeditat ni al govern d’Espanya ni al PSC i que la última paraula la van tenir ells, com si l’acord no hagués estat pactat i tancat amb els altres grups del govern d’Entesa i l’estratègia elaborada amb antelació. Però això conduirà als republicans a donar suport als pressupostos per a l’any vinent. O és que el govern les hi va “donar” 300 milions sense esperar res a canvi? S’ha de ser molt ingenu per a pensar que a l’Estat el pots tractar de tu a tu, tal com afirma Joan Puigcercós. Avui per avui, no i tampoc en el futur mentre “el pacte” entre Espanya i Catalunya sigui el que avui és...
També s’han mostrat d’acord amb el nou finançament els dos grans sindicats, la UGT i CC.OO. i, fins i tot la patronal catalana, Foment del Treball Nacional.
Tothom? Evidentment no! Ni el PP tant a nivell català com espanyol ni CiU estan conformes amb l’acord que s’ha arribat. En canvi Ciutadans, el grup més petit del Parlament de Catalunya, en aquest cas i “sense que serveixi de precedent”, també s’hi van mostrar favorables.
El PP augura “més impostos, més atur i més crisi”. Només li va fer falta criminalitzar el govern i demanar la dimissió del seu president! Evidentment el PP defensa “les garrofes” dels seus. Apujar els impostos ja es va “intentar” fa un parell de setmanes i, fins i tot, es va arribar a un principi d’acord amb CiU per apujar els impostos dels qui més guanyen. Finalment tot va quedar en un “no res”. Però d’aquí fins que es debatin els pressupostos per al 2010 encara es pot tornar aprovar. Quan parli el PP que ho digui bé, ja que la pujada no seria per a tots. No afectaria a la majoria de treballadors assalariats i petits empresaris. El PP diu que “L’acord beneficia a comunitats autònomes riques (en clara referència a Catalunya, per sobre d’altes més pobres”. En èpoques de crisi, també són aquestes comunitats “riques” les que es veuen més afectades. On hi ha més indústria i serveis, s’han fet moltes més ERO’s (Expedients de regulació d’ocupació) que allí on n’hi ha menys. Quants expedients d’aquest tipus s’han fet al sector primari (agricultura, ramaderia i mineria)? Caldria que el PP digués clar que “no hi està d’acord perquè beneficia a Catalunya”
La argumentació de CiU es molt diferent. Va des de dir que “aquest acord és il·legal i dinamita l’Estatut” perquè va més enllà del 2012. La excusa que posa CiU no importa. Si no hagués estat aquesta n’hauria estat una altra. CiU va posar “un llistó molt alt” i sabia que qualsevol pacte que s’acabaria tancant, no arribaria, ni de bon tros al sostre que ells mateixos havien fixat. L’excusa la tenien preparada des de feia temps.
Què amaga CiU? Que l’acord és molt millor que el que havia assolit el govern Pujol (com el proper acord que, mani qui mani, serà millor que aquest!) Què ara no hi tenen res a guanyar ni perdre. CiU ha d’acontentar a la seva parròquia (com ho fa el PP, com ho faria qualsevol partit que està a l’oposició) Quan Mas es pensava que Zapatero el recolzaria per a ser president de la Generalitat, a esquenes de tothom (govern i parlament de Catalunya) va acceptar un Estatut a la baixa i va consentir que es retallés de forma substancial. Ara diu que li han posat a “tocar” al Tribunal Constitucional.
És evident, per finalitzar, que “tothom ho veu del color segons el cristall en que s’ho miri”. Que l’acord és millor que el que teníem fins ara, segur! A l’igual que l’Estatut que tenim. Que no agradi ningú, també és un fet. Tothom voldria acords de màxims, però com en tota negociació, això és impossible!