(Aquest article apareix publicat avui a
Vinaròs News)
Vaig conèixer l’amic Juanito farà uns trenta anys. Per aquell temps ja era un senyor “adult” des del punt de vista d’un jove que tot just començava a donar les seves primeres passes pel món de la política.
És, sense cap mena de dubte, una de les ments més lúcides que m’he trobat dintre del partit (el PSC) Sovint incomprès pels seus propis companys, Juanito ha estat sempre crític amb certes conductes dels diferents dirigents del partit, tant a nivell català com espanyol. Ara bé, un crític constructiu que argumentava amb solvència y solidesa les seves discrepàncies més de forma que de fons.
La seva joventut la va passar a França i l’educació que va rebre dels nostres veïns del Nord sempre l’han marcat de forma positiva. Al arribar al seu poble, Tivenys, es va dedicar a portar les terres del patrimoni familiar. Des de que el conec sempre ha reivindicat la seva condició d’empresari pagès. Les seves dues grans passions han estat la lectura i l’escriptura. Encara recordo quan m’arribava a casa la revista “El Socialista” i ràpidament anava a buscar l’apartat d’articles d’opinió per a llegir el seu darrer escrit. Mentre, en el temps lliure que encara disposava, estudiava anglès per enriquir més la seva cultura, ja de per si prou completa.
Guardo d’ell un record de l’any 1987. Ho recordo perfectament perquè va ser any d’eleccions municipals. El partit va organitzar una jornada municipalista a la Ràpita per mirar d’agafar empenta de cara els comicis que s’apropaven. A la tribuna d’oradors hi va pujar un bon grapat de companys. Alguns d’ells, fins i tot arribats de Barcelona on ostentaven responsabilitats institucionals, com regidors del propi ajuntament de la Ciutat Comtal o càrrecs orgànics dintre del propi partit. Els únics aplaudiments del dia van ser per a Juanito. La seva exposició va ser brillant, tal i com ens tenia acostumats. De la seva boca només van sortir paraules harmonioses fent un diagnòstic acurat i encertat de la realitat política del país d’aquella època, pròpies de qui, com ell, sabia connectar amb un auditori que l’estava escoltant encantat.
Per aquell temps, a l’amic Fons, el van proposar per a ser candidat al Parlament de Catalunya. Ho va refusar. Es considerava massa gran per ocupar un lloc de tanta responsabilitat i tan lluny del seu poble. Tenia ja 62 anys.
La darrera vegada que ens vàrem veure va fer va ser el passat 29 de juny. Com no podia ser d’una altra manera estiguérem parlant de política força estona. Em va dir que estem passant per uns moments complicats degut a la crisi, però que aquesta té una dimensió mundial. De com aquesta situació incideix en el panorama polític dels nostre país i de com pot acabar passant factura als governs socialistes. Em va recordar unes paraules que Felipe González li va dir a Zapatero quan aquest va accedir per primer cop a la presidència del govern espanyol: “No prometis mai allò que no puguis complir”, amb referència a l’Estatut i al finançament de Catalunya. Segons ell, Zapatero, s’havia ficat en una situació difícil y no sabia com sortir-se’n. Si acontentava els catalans, la resta de les comunitats podrien acabar no acceptar l’acord. I de no fer-ho, hi podria haver una fractura dintre de les famílies socialistes espanyoles. Què Maragall, tot i defensar el federalisme, va veure que Espanya encara no estava preparada per afrontar una situació així i, finalment, va desistir d’iniciar el procés cap a una Espanya federal.
També vam parlar que envolta alguns membres del Partit Popular i com pot acabar afectant els actuals dirigents nacionals. Em recordava que alguns polítics “estan en política perquè és un bon instrument per arribar a tenir un bon nivell de vida”. I recordava les paraules “atribuïdes” a Zaplana, al accedir a l’alcaldia de Benidorm: “M’he ficat en política per enriquir-me” (s’ha desmentit que Zaplana hagués dit aquesta frase) I sobre aquest tema també em va recordar una “sentència” del general francès De Gaulle: “Quan un polític es converteix en professional, sovint s’oblida dels problemes reals dels seus ciutadans”.
No cal ni dir que jo comparteixo en gran mesura el pensament de Joan Fons. Precisament sobre la “professionalització” de la política sempre m’hi he mostrat en contra. Cal saber quan es el moment d’abandonar la política activa i tornar-te a dedicar a la teva professió. Però hi ha polítics d’ambició extraordinària que volen continuar ocupant càrrecs de responsabilitat dintre del món de la política per a seguir gaudint d’una situació privilegiada dintre de la nostra societat.
