UN NADAL SENSE CISTELLES

Segurament és obvi dir que el nom de cistella ve perquè al principi el lot de Nadal s’oferia dintre d’un recipient de vímet com el que es reprodueix a la fotografia.
Encara que el lot de Nadal més conegut és el que conté productes alimentaris, sobre tot els que són típics d’aquestes festes (torrons, massapans, cava, vi, etc.), també hi ha lots d’altres productes com pernils, embotits i també d’altres regals no tan corrents però que representen un bon obsequi per a qui els rep. De vegades també hi ha lots en metàl•lic a part de la corresponent paga “doble”.
És corrent que les empreses “donin” als seus treballadors lots d’aquest tipus. I he posat “donin” entre comentes, perquè la llei diu que s’haurà d’incorporar a la nòmina, per tant, és una retribució més que rep el treballador. És allò que fiscalment se’n diu “retribucions en espècie” i que possiblement molts no sàpiguen que vol dir.
Però aquest any sobre tot (hi ha llocs on l’any passat ja no es van donar) els lots de Nadal s’han reduït dràsticament. Hi ha hagut moltes empreses que, degut a la crisi, han optat en no donar-los.
Però el que pot ser bo per un costat, és dolent per un altre. És comprensible que si una empresa està en crisi, hagi decidit per decisió empresarial o amb mutu acord amb el comitè d’empresa, “eliminar” el lot de Nadal en espera de millors moments.
En canvi, n’hi ha d’altes (sobre tot algunes administracions i sobre tot les institucions de govern) que s’han “solidaritzat” amb les empreses en crisi i també han optat en jo repartir la cistella entre els càrrecs i treballadors.
Però aquesta situació ha desafavorit un sector (l’alimentari) que esperaven que arribessin les festes nadalenques per incrementar les seves vendes i fer “l’agost” el mes de desembre. Em diuen que enormes partides de pernils s’han quedat als magatzems davant la impossibilitat de poder-los vendre per a lots.
El que em fa por és que un “privilegi” que tenien els treballadors, a partir d’ara (i encara que retornin els bons temps, econòmicament parlant) s’acabi per a molts d’ells,
Personalment sempre he pensat que qualsevol tipus de gratificació hauria de figurar als convenis i a les corresponents nòmines. Tot allò que et “dóna” l’empresari a part de que ha estat signat en concepte de productivitat o gratificació extraordinària, és un engany al treballador, ja que igual que t’ho dóna, t’ho pot treure...
A l’administració pública, on jo treballo, no s’han donat mai ni cistelles ni s’han pagat sopars de Nadal. De vegades l’única cosa que es paga és l’aperitiu que es fa uns dies abans de les festes i, quasi sempre, pagat de les despeses de representació que té el cap. És veritat que hi ha hagut anys que hem tingut un petit obsequi. Jo encara guardo una cucafera de ceràmica que vaig rebre ja fa quasi que vint anys.
De tant en tant, sempre hi ha qui et fa arribar un petit obsequi en forma de caixa de bombons o rajola de torro. Però aquest any, la crisi també ha fet que s’hagin reduït, quasi, fins a la més ínfima expressió.
Per unes o d’altres circumstàncies, aquest, ha estat el primer Nadal que no he rebut cap cistella. Ja que ni des de l’ajuntament, ni de l’empresa pública a la que estic des del passat més de juny, han donat lot aquest anys passat. Bé, això no és del tot cert. A casa si que ens ha arribat un lot comprat a una botiga de comerç juts procedent del centre tutelar de Tarragona amb qui venim col•laborant des de ja fa més de 7 anys dintre del programa de “famílies acollidores”.
I això darrer em dóna peu a parlar de tota aquella gent que s’ho està passant, certament, molt malament. Mentre la majoria de nosaltres hem passat unes festes en família i amb la taula plena de menjar més o menys “especial” i més d’una botella de cava, hi ha qui, a dures penes, ha tingut prou pera posar patates al foc. I n’hi ha d’altres que ni això!
Finalment n’hi ha que no ha pogut compartir aquest dies amb la seva família, ja perquè no en té o perquè és un marginat social.
Com es veu, la cistella de Nadal és un privilegi que només rebem (o rebíem) uns quants. Mentre que els col•lectius més desafavorits veuen com passen aquestes dates vivint dels ajuts que els fan arribar d’altres col•lectius (com les ONG’s) que no els importa aportar temps, esforç i, de vegades alguna cosa més, per acompanyar-los.

UN ANUNCI QUE NO ENS REPRESENTA

Una vegada més, des de la Generalitat de Catalunya, s’han oblidat de les Terres de l’Ebre. En aquest cas des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. A finals de l’any passat (com passa el temps!) TV3 va començar a emetre un espot de foment de la cultura popular i tradicional de Catalunya (l’he buscat per mirar-lo i mostrar-vos-li, però no l’he trobat) Es un espot curt (tot s’ha de dir) i on surten imatges de (possiblement) les festes més tradicionals: correfocs, ball de la sardana, castellers, gegants i capgrossos, etc. (he posat l’etc., però el cert és que no sé si surt res més...)
Cap d’aquestes mostres de cultura popular i tradicional són típicament de la nostra terra. De colles de diables n’hi ha a molts de pobles, però, per exemple a Amposta, ja fa molts d’anys que no se’n organitza un. Els gegants i capgrossos són típics d’allà on vagis, fins i tot n’hi ha colles de més enllà dels Països Catalans. Respecte a la sardana, no diré gran cosa, no sigui que s’empipen els sardanistes del Baix Penedès que en són uns grans defensors, però no és nostra, és un ball “importat” per dir-ho d’alguna manera. En canvi els castellers, ni això. Fins i tot és difícil veure organitzar alguna trobada o exhibició.

A l’Ebre, les festes populars i tradicionals més populars i arraigades a la nostra terra són: la jota, la música de banda i els correbous. I no surten per enlloc. Bé a Amposta també són tradicionals les misses (o això al menys és el que se’ns afirma des del grup de govern municipal quan enumerem les mancances de les festes majors!)
Però possiblement, els responsables del departament han cregut que posar els bous podia ferir susceptibilitats, en un moment que el debat està sobre la taula i hi ha certa controvèrsia sobre si s’han de prohibir o no.
Però una cosa semblant passa amb els correfocs. Una directiva marc de la UE també vol prohibir les festes amb foc. Evidentment, des de Catalunya pensem que es tracta d’un disbarat hi s’ha engegat una campanya a favor de seguir fent els tradicionals correfocs pels nostres pobles i ciutats.

Crec que un cop més s’ha demostrat la manca de sensibilitat cap a les nostres terres.

TVE I ELS ANUNCIS

Quan passi aquesta mitjanit i entréssim a l’any 2010, TVE, la primera televisió pública d’Espanya, deixarà d’emetre anuncis.

Els anuncis han format par de la nostra vida. De vegades, quan miro la premiada sèrie que sol emetre la “Primera”, “Cuéntame lo que pasó”, de tant en tant, encara hi surten anuncis d’aquella època. I, evidentment, per uns instants em fan retornar a aquells temps quan encara ho havia complert els 20 anys.
Però la meva memòria va uns quants anys més enllà. Quan a la majoria de cases encara no hi havia televisor. A casa meva, per exemple, el primer el varem comprar l’any 1968 a Comercial Masip de Tortosa i era de la marca “Inter”.
Els Televisors “Inter” (més tard es van convertir en “Inter-Grundig” , per acabar només sent “Grundig”) també s’anunciaven al primer canal de TVE. Una de les anècdotes (la primera que recordaré avui), és que , precisament, quan feien l’anunci dels televisors Inter, acte seguir començava el programa (o es reiniciava si s’havia fet un intermedi)


TVE només disposava de dues cadenes. El nom d’una d’elles ja l’ha dita (la Primera o el primer canal) Al segon canal se’l denominava com UHF, ja que emetia per aquest sistema. Per a poder-lo sintonitzar calia una altra antena, cosa que la majoria de cases no feien. Els bar, sí. Els bars solien tenir els dos canals. Aquests establiments sempre han estat avantguardistes a l’hora d’oferir les últimes novetats: televisió de color, Canal Plus, pantalla panoràmica, etc.)
Els bars era el lloc de reunió per antonomàsia de la gent del poble. Sobre tot als hiverns, molt més freds que ara. Quan es televisava un Barça-Madrid, no hi cabia una agulla. Si t’alçaves un moment per anar al lavabo, l’amic que es seia a la cadira del costat te l’havia de guardar, ja que, de seguida, te la volien ocupar. En un d’aquells Barça-Madrid es va produir la lesió de Bustillo, jugador del Real Zaragoza les temporades anteriors. Es jugava al Santiago Bernabeu i només començar, en cinc minuts, Bustillo va fer 2 gols (0-2) A la següent aproximació a l’àrea, el central del Madrid De Felipe li va trencar la cama per dos llocs. Bustillo mai es va recuperar del tot d’aquella greu lesió. Al cap d’una estona se’n va anar el senyal (cosa que passava sovint i sortia un rètol que deia alguna cosa així. “Rogamos disculpen esta interrupción en nuestro programa. Gracias”. Al retornar la imatge el Madrid guanyava 3 a 2. Finalment el resultat va ser de 3 a 3. Durant les nostres estones al bar, un dels jocs que feiem sovint, era endevinar la marca que s’anunciava només en veure les primeres imatges. A costa de repetir els anuncis, la nostra agilitat augmentava.
Ja devia de ser al menys l’any 1978 quan el canal UHF va poder-se veure sense una antena alternativa. Només calia sintonitzar el canal corresponent amb una rodeta situada al darrera del aparell de televisió. Recordo que en vaig sintonitzar unes quantes...

Tornant als anuncis, els que es feien una nit com aquesta (on l’expectació creixia enormement, sobre tot tal i com s’anava apropant l’hora de transmetre les campanades, tal com també passa ara) eren més cars. Moltes marques competien per ser el primer anunci de l’any. Un bon grapat d’anys el primer que es feia després de les 12 campanades era el de la companyia aèrea Iberia. Per aquell temps es parlava que el cost per passar-lo només en aquell moment era de 20 milions de pessetes! No sé si era veritat o no...

No puc dir que amb la supressió dels anuncis se’n va un trosset de la meva vida, ja que l’oferta de canals és ara molt més àmplia i, normalment, quan arriben aquests canvies de canal ràpidament. Tampoc la “Primera” o la “2” són les cadenes que més miro.
Però e veritat que per a TVE, la supressió dels anuncis marcarà un abans i un després.

MÉS VAL PREVENIR QUE HAVER-SE QUE LAMENTAR

Aquests dies s’ha format un gran enrenou per les declaracions que fa ver el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Alfredo Pérez Rubalcaba. Tret que del Conseller d’Interior del govern Basc, el també socialista Rodolfo Ares, la majoria dels qui han opinat sobre el tema ho han fet de forma negativa, inclosos els sindicats de la policia y, per suposat, Mariano Rajoy y el Partit Popular.
Avui, sobre el tema, el Periódico de Catalunya titula: “ETA va comunicar a les bases un gran atemptat i un segrest imminent”.
Llavors, el toc d’atenció que va fer el ministre era del tot justificat o no? A la meva manera d’entendre, jo diria que sí, ja que en les èpoques de “certa tranquil•litat”, sol haver-hi un cert relaxament tant per part de la població civil com de la pròpia policia.
La prova l’hem tingut només fa uns dies quan el terrorista nigerià que, segons pareix, pertanyia a Al-Qaida, va passar diversos controls de seguretat i va estar a punt de fer esclatar un artefacte en ple vol al territori nordamericà.
I els controls als aeroports existeixen. Sense anar més lluny, a mi, el passat agost, quan vaig volar a París, a l’aeroport de Barcelona vaig tenir que deixar una navalla multiusos que, per error, portava a l’equipatge de ma. I a la tornada, a la novia del meu fill gran li van remenar tota la bossa on portava la roba bruta perquè havien vist encara ara no sé el què...
L’única cosa que se li pot retraure al ministre és que, pot ser, el toc d’atenció l’hauria tingut que fer de forma interna als cossos i forces de seguretat de l’estat en lloc de fer-ho públic als mitjans de comunicació. És cert que aquestes tipus de coses quan es diuen en públic davant de les càmeres de televisió i els micròfons de ràdio, sempre creen cert neguit per part de la població i de vegades cal evitar-ho.
Però també és cert, vistes les publicacions, que l’amenaça és real i que cal estar alerta davant d’una més que hipotètica acció de la banda terrorista ETA.
Suposo que hi ha molta gent que prefereix ser avisada per accentuar les mesures preventives que tenir que lamentar després una desgràcia com és una vida humana o un inhumà segrest per part dels terroristes.