MÉS QUE UN PORTER!

Ahir, David Barrufet, el que ha estat durant molts d’anys capital del Barça d’handbol va anunciar que plegaria a final de temporada, quan ja estigui a punt de fer els quaranta anys. El món del handbol és quedarà una mica menys "groc".
L’handbol és un esport que m’apassiona. Segurament perquè l’he jugat en dues etapes de la meva vida, breus, això sí, però l’he practicat. És el que té ser un esport minoritari si el comparem al el “rei” futbol. Degut a que es juga molt menys, es desplaçaments són més llargs i això fa que els despeses siguin superiors. A casa la meva dona també hi va jugar i el meus fills també. Però en tots els casos, com jo, no ho van fer durant gaire temps, per uns u altres motius. I bona prova del que estic dient és que en sóc soci del Club d’Handbol Amposta i vaig, sempre que puc, a veure els partits del primer equip de les fèmines juntament amb la meva dona, des de fa 8 o 9 temporades.
El comiat de Barrufet (té nom de “pitufo”, oi?) m’ha fet recordar els anys de glòria de la secció d’handbol del Barça. De la quantitat de copes guanyades: lligues, copes d’Europa, del Rei, dels Pirineus, etc. I com no, d’aquells jugadors que van meravellar al món amb el seu joc. Així, d’entrada, em recordo de Garralda (encara que no hi va jugar gaire al Barça) del capità de llavors, d’aquell equip que també han volgut batejar com el Deam Tream, com el Barça de futbol de l’era Cruyff, o el d’ara, l’Enric Masip, el tortosí O’Callaghan, l’esquerrà Iñaqui Urdangarin, avui duc de Palma i gendre del Rei, el rus Xepkin, l’extrem dret, José Carlos Ortega i, no me’n oblido, no me’n vull oblidar, Rafa Guijosa, possiblement el millor extrem esquerrà que he vist jugar mai. Sense llevar-los mèrits als altres, que els tenen tots (els mèrits), els contraatacs de Guijosa em deixaven bocabadat. Va ser elegit el millor extrem esquerra del món l’any 1999. I amb això ja es diu tot.
I com mai un bon equip es fa per si sol, cal recordar-se’n del seu entrenador.


L’aragonès Valero Ribera, avui seleccionador espanyol de handbol. Hi ha una pregunta del Trivial Porsuit que diu. “Qui ha estat l’entrenador del Barça amb més títols”. Evidentment, la ment se’n va al futbol, però la resposta és Valero Ribera amb uns 150 títols aproximadament!
Barrufet, fins ara en té 77. Veure’m si s’incrementa la xifra.
Dues són les anècdotes curioses d’aquell grup d’amics (tots els equips que funcionen han de ser una pinya dintre i fora del camp o de la pista) La primera és la que van protagonitzar Masip i Urdangarin. Masip no va poder anar als Jocs Olímpics d’Atlanta, on la selecció espanyola de handbol va guanyar la medalla de bronze (lloc que va repetir la següent Olimpíada a Sydney) i, Urdangarin, va partir amb dues parts la seva i li va donar una meitat al seu amic.


L’altra anècdota és una mica més “rosa”. Quan Urdangarin i l’infanta Cristina van començar a sortir junts, la discreció i secretisme dels jugadors del Barça era total. El Barça jugava la final del la copa del Rei a Castelló, no me’n recordo contra qui. Van sorgir els primers rumors de que la filla del Rei sortia amb un jugador del Barça del handbol alt i ros. No sé perquè, els periodistes es van pensar que era Barrufet i ell, durant uns moments els hi va seguir la corrent, finalment, els hi va dir que no era ell, que era el seu amic Iñaqui.

PP (simplement)

Arran de la crisi de govern de les Illes Balears on, Francesc Antich va expulsar Unió Mallorquina per corrupció (ja que diversos càrrecs van ser detinguts i imputats), un membre del PP balear va fer unes declaracions del tot sorprenents. Va dir que “el govern d’Antich ja havia esgotat el crèdit”.
Francesc Antich no podia fer una altra cosa. Tenia que tallar de soca-rel el greu problema que afectava al seu govern, es veritat, però, en tot cas, a un dels seus socis UM.
Fins avui (que jo sé) cap cas de corrupció ha afectat al partit socialista. En canvi, l’expresident Balear i, fins fa poc, president del PP balear i, abans, ministre de Medi Ambient amb un dels governs d’Aznar, en l’època que el nostre territori estava revoltat en contra del Pla Hidrològic Nacional, sí. Matas va ser imputat pel cas Palma Arena i d’altres.
És veritat que el PP va guanyar els eleccions passades a “ses Illes”, però llavors encara no s’havien destapat els casos de corrupció que han acabat esquitxant a diversos membres del PP i també d’UM.
Antich vol acabar la legislatura. No sé si no seria millor fer una convocatòria avançada d’eleccions. A priori té tots els números de sortir-ne guanyador i tal com està la situació actual, crec que seria el més recomanable, ja que no té garantit un suport parlamentari suficient per avalar la seva acció de govern.
I dic a priori perquè tractant-se del PP qualsevol cosa és possible. La prova està que el de les Illes no ha estat (ni molt menys!) l’únic cas de corrupció que afecta al PP. Cal recordar casos que han passat a Madrid, València, Castella Lleó, Galícia... I en canvi, el PP va 6 punts per davant del PSOE en intenció de vot.
Estic d’acord en que el PSOE es vegi afectat per la crisi i com s’ha gestionat aquesta (i, encara més, les formes dubitatives que han caracteritzat la manera de fer del propi Zapatero i els seus ministres) Però en circumstàncies normals, el PSOE hauria de baixar en intenció de vot, però el PP també!


Rajoy, com deia l’altre dia el meu fill gran, “serà president del govern sense haver fet res!”.
O és que ha aportat alguna cosa o s’ha posat al govern dels agents socials per a sortir de la crisi? La resposta és contundent: No!
En un dels temes més recents, el de la revisió de les pensions i la hipotètica apujada en l’edat de jubilació, per exemple, que ha dit el PP? Què no hi està d’acord!
Però es clar, tampoc està d’acord amb la llei de matrimonis homosexuals, amb ampliar els supostos de l’avortament i, en aquests casos diu que si arriben al poder canviaran la llei.
El PP és conscient de que els qui estan afectats per les lleis anteriors, difícilment els votaran. Però el cas de les pensions afecta a tothom (o quasi)
Però d’una cosa n’heu d’estar segurs: Si el PP governa la propera legislatura no tocaran ni un punt ni una coma de la llei que aprovarà el govern socialista. I és que els sistema de pensions, tard o d’hora s’haurà de modificar. Una altra cosa és que jo estigui conforme o no sobre com i de quina manera ens acabarà afectant.

ELS ARBITRES, EL BARÇA I EL MADRID

Suposo que perquè el futbol és l’esport més popular d’Espanya, és el motiu que els àrbitres i la seva feina estan més en entredit.
Ahir escoltava per Catalunya Ràdio la transmissió d’en Pujal (em nego a tenir que pagar per veure els partits, llevat d’algunes excepcions com el Madrid Barça de l’any passat) i, en escoltar-lo, em van transmetre la sensació de que l’àrbitre, Teixeira Vitienes, no era imparcial a l’hora de mesurar la gravetat de les faltes que es feien al terreny de joc.
No és que sigui una regla exacta al futbol, però sovint va aparellat el bon joc amb el nombre de penals que et xiulen a favor, així com també al nombre de faltes que necessita fer el teu equip per a parar els contraris. I fer més faltes vol dir quasi sempre la necessitat que té l’àrbitre de treure més targetes. Ja dic, no és que sempre ha de ser així, però sí en la majoria de les vegades.
Ahir el Barça va acabar amb 9 jugadors damunt del camp al ser-li expulsats (i a sobre per targeta roja directa) dos dels seus efectius: Piqué al principi del partit i Marques quan ja es jugaven els minuts del descompte. Em va donar la sensació llavors que mentre el Barça havia acabat amb 9 jugadors, el Getafe, sense voler-ho ni demanar-ho, l’acabava amb 12 sobre el terreny. Encara que em sembla que l’àrbitre ho feia més pensant amb el Madrid que no amb el propi Getafe, encara que sigui un poble de la “Comunitat de ídem”.
Aquestes passades setmanes la pressió que va fer la premsa de la capital d’Espanya va ser molt gran. I tot arran de l’expulsió de la màxima estrella blanca, el portuguès Cristiano Ronaldo. A partir d’aquí, els periodistes de Madrid van voler veure fantasmes allí no n’hi ha i, de seguida, val voler traspassar la pressió i la síndrome d’inferioritat que, tot sigui dit, aquí tant coneixem, sobre el Barça. “Villarato”, li diuen. Com tots sabem Ángel Villar és el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i, ens els darrers anys, les relacions amb el Reial Madrid han estat més dolentes que amb el Barça.
Però mentre a Madrid volen veure el que no existeix amb un únic motiu, mirar de desequilibrar el Barça per a que perdi punts i ser avançat pel Madrid, aquí ens en recordem dels anys més foscos del Barça (aquells 14 anys sense una lliga que cantava la Trinca) on el Madrid era l’equip súperprotegit d’Espanya.
Tret dels més joves tots ens recordem d’aquell penal inexistent xiulat per Guruceta Muro que, suposadament, va cometre Rifé (l’entrenador que anys més tard va “donar-nos” la primera Recopa d’Europa) sobre Velázquez en un partit de quarts de final de la copa del “Generalísimo”. O aquell Barça-Sevilla de lliga on un àrbitre canari anomenat Brito Arceo que, la temporada 89/90, amb el seu parcial arbitratge en contra del Barça va permetre remuntar al Sevilla un partir que estava perdent per 1-3 i el va acabar guanyant per 3-4.
Curiosament tots tres partits tenen un denominador comú: haver-se jugat al Camp Nou i en tots els casos, es van xiular penals en contra del Barça.
L’avantatge del Barça sobre el Madrid, a hores d’ara (al igual que l’any passat) l’únic equip que li pot fer ombra a la lliga, és de 5 punts. Quan encara manca quasi mitja volta, és evident que ni el Barça o té tot guanyat ni el Madrid tot perdut. Però s’hi juga més el Madrid que el Barça... Molt més!
El Madrid aquest anys ha volgut fer, cartera en ma, un súpermadrid per a mirar de guanyar els màxims trofeus possibles, però sobre tot, la lliga i la Champios que, aquest any, jugarà la seva final, precisament al Santiago Bernabeu.
Però s’ha demostrat que guanyar 6 títols oficials el mateix anys és una tasca quasi que impossible. Aquest any, el Madrid, com a màxim en podria guanyar 5, ja que va ser eliminat de la copa del Rei per un segona B, l’Alcorcón. El Barça tampoc repetirà proesa. Però el Barça està a un altre nivell i té una altra concepció del futbol: la cura que es té del futbol base i les “figures” que dóna sense haver-les de fixar a cop de talonari.

VA D'ALCALDES

Ahir vaig rebre a la bústia el darrer número de la Revista Amposta. De fet, buscava un escrit que els hi havia enviat y que em va publicar no fa gaires setmanes Vinaròs News amb el títol “Una generació de comunistes” i que estava dedicat a un grup d’homes valents que van lluitar des de la clandestinitat contra el règim del dictador Franco y en defensa de les llibertats.
Però de sobte em vaig trobar dintre de l’espai que la revista reserva als tres partits amb representació a l’ajuntament i, concretament al de CiU, un, diguem-li, article signat per l’exalcalde i senador espanyol amb el “suggerent” títol de: “Les misèries dels socialistes ampostins”.
És una veritable llàstima no poder-lo enllaçar per a que, el lector, pugui gaudir de tot el seu contingut per a veure com “sé les gasta” la fera quan es sent atacada.
Quan el malaguanyat cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor l’any 1968 va fer un concert clandestí a Amposta i va estrenar “la fera ferotge” va ser una premonició sobre el règim que patiríem a Amposta en el futur més que el que estava patint l’Espanya de l’època.
Tornat a l’escrit del senador espanyol, a part de dir-nos mentiders i covards, demostra no tenir arguments nous. Com sempre, diu que “no li agrada respondré als atacs”, però ho fa! Totes les bèsties quan es veuen ferides ataquen en un darrer intent de defensar-se!
És un escrit que està fet de cara a la “seva parròquia”, que, des de fa molts d’anys, són quasi que els únics que llegeixen la Revista Amposta. Només així s’entén que escrigui amb el to que ho fa tractant de mentiders els socialistes d’Amposta per haver reproduït, literalment, informacions periodístiques que vinculaven el senador espanyol i a l'exregidor d'urbanisme amb casos judicials. Una de les coses que més sorprenent del seu escrit és quan diu que, “perquè no el tirem al jutjat”. I ell perquè no ens tira a nosaltres, si, com diu ell, només diem mentides?
Però com he dit abans, la gent que llegeix la Revista Amposta sol ser un tipus de gent molt fidel a les idees convergents i oficials d’Amposta i, segur, que al llegir-ho aplaudiran el seu escrit i pensant. “Tan que ha fet per Amposta i tan mal que el volen aquests socialistes!”. És la crua realitat que ens ha tocat viure des de fa un bon grapat de majories absolutes (a Amposta ja no contem per anys, contem per majories absolutes dels diferents governs de CiU, i acabem més ràpid
)

També diu que la nostra publicació, “4 Cantons” és un pamflet. No cal donar-li cap qualificatiu, simplement és la publicació d’un partit polític que està a l’oposició.
En canvi, la Revista Amposta, una revista públic, municipal, editada per l’ajuntament, sí que és un veritable pamflet. Una revista molt poc plural (i una prova és això que us estic explicant, un espai de CiU que s’aprofita per a criticar a l’oposició) i que és per fer autobombo de la gestió de CiU al nostre ajuntament on, s’ignora a l’oposició de forma descarada.
En quan al de “covards”, per a mi els covards són el qui “ja els està bé” com va la situació d’Amposta, els que busquen que els "col·loquin" a l’administració local i els qui s’apropen als qui manen al poble per mirar que poden treure de profit...
Però fins ara he parlat “d’un alcalde” i, com diu el títol, “va d’alcaldes” (o sigui, més d’un) L’altre, evidentment, és l’alcalde actual, que és, per dir-ho d’una manera entenedora, una mala rèplica de l’anterior alcalde. Al principi ens pensàvem que volia “enterrar” la manera de fer política del seu predecessor i imposar un altre tarannà amb la seva relació amb els membres de l’oposició. Així, al menys, pensava jo només fa uns mesos, però, finalment, ha imposat a l’ajuntament el mateix sectarisme d’abans, sense, això si, la categoria que tenia el senador.
També trobo que és molt poc ambiciós. Abans d’ahir va sortir “en solitari” demanant que Amposta sigui la seu institucional del consell de la futura vegueria. On va? Un polític que vol el millor per a la seva ciutat ha d’aspirar molt més enllà, com per exemple, demanar ser seu del consell executiu de la Generalitat de Catalunya! Per què no? Si CiU presenta una moció al respecta, li votarem, no hi tingueu cap dubte!!