NO A LA RETALLADA DE PENSIONS I SALARIS

Per primera vegada en la història recent, un Govern decideix retallar el sou als
funcionaris. L'únic antecedent es troba en el pla d'estabilització de 1950 del govern
franquista.
El major pes de l'ajustament anunciat per a accelerar la reducció del dèficit públic recau
en les butxaques dels empleats i empleades de totes les administracions públiques.
La rebaixa serà, de mitjana, del 5% . A més, les retribucions romandran congelades en
2011. La retallada d'aquest any suposarà un estalvi, en el proper semestre, d'uns 2.250
milions. En 2011, l'ajustament es calcula en uns 4.500 milions. En total, l'estalvi en
personal s'estima en uns 6.750 milions, més d'un terç de l'ajustament total.
Hi ha tres col·lectius els ingressos dels quals estan lligats a les arques de l'Estat: els
treballadors i treballadores públics, els desocupats i els pensionistes. Dels tres, els
pensionistes són el grup més nombrós, amb 8,6 milions de pensions en vigor en el mes
d'abril.
Per primera vegada en 25 anys les pensions es congelaran en 2011. Això suposa, segons
càlculs de la Seguretat Social, un estalvi de 1.500 milions d'euros. Aquesta congelació
no afectarà a les pensions no contributives, les del SOVI, ni tampoc a les pensions
mínimes, paraigües sota el qual s'engloben 2,6 milions de pensionistes.
S’han endurit les condicions per accedir a la jubilació ordinària i parcial avançant les
mesures que s’havia acordat aplicar progressivament fins l’any 2013.
També les ajudes a la dependència pateixen una retallada, s’elimina la retroactivitat al
moment de la sol·licitud de l’ajuda, i estableix un període de carència de sis mesos que
no hi haurà obligació de l’Administració de satisfer.
Totes aquestes mesures són injustes i desequilibrades i imposen un ajustament a qui ja
ha pagat i està pagant de manera brutal els efectes de la crisi.
UNA DECISIÓ INJUSTA I DESEQUILIBRADA.
Injusta doncs la congelació de les pensions afecta a un dels sectors més febles de la
societat com és el dels pensionistes. Així mateix la supressió de la retroactivitat de la
dependència castiga a aquelles persones més desvalgudes a més de premiar a la CCAA
que menys i pitjor han desplegat la Llei.
Retallar els salaris de les empleades i empleats públics també és injust doncs es fa
furtant-los el dret a la negociació i emparant-se en una imatge construïda
interessadament per la qual se'ls veu com uns privilegiats, oblidant que es tracta de
col·lectius amb salaris moderats i baixos, fonamentals per a garantir el funcionament del
país i els serveis bàsics a la comunitat.
Desequilibrada ja que s'opta per reduir la despesa abandonant qualsevol objectiu
d'incrementar els ingressos.
En el repartiment dels sacrificis hem de recordar que els treballadors i treballadores ja
els estem suportant en forma de pèrdua de llocs de treball i absència d'expectatives de
trobar-lo.
L'ajustament es produeix sense que s'hagin engegat cap de les mesures anunciades per a
regular i ordenar els mercats financers. O possiblement per això s'engeguen, per evitar
que de la crisi es treguin les conclusions adequades que limitin i regulin la capacitat
d'actuació d'aquells que ens van dur a la crisi.
En altres països del nostre entorn s'estan prenent mesures perquè les grans fortunes i les
empreses també contribueixin en la reducció del dèficit públic, i aquí solament s'actua
sobre les nòmines.
SÓN UNES MESURES ANTIECONÒMIQUES
Reduir la capacitat de compra de pensionistes i empleats públics provocarà un descens
del consum quan la reactivació econòmica precisa estimular la demanda.
Per altra banda, la reducció de la inversió en obra pública frenarà l'activitat econòmica i
suposa renunciar a crear ocupació en aquest àmbit, i fins i tot, pot provocar pèrdua
addicional de llocs de treball. El propi Govern ha començat a reconèixer que la previsió
de creixement, escassa de per si mateix, es veurà minvada per l'impacte d'aquestes
mesures que suposarà més temps per a sortir de la crisi i mes destrucció de llocs de
treball.
És innecessari la velocitat imposada pels mercats per a aquesta reducció del dèficit i el
deute públic. Serveixi com exemple EEUU, que va trigar 30 anys a reduir el dèficit
públic i el deute generat per les polítiques del NEW DEAL per a sortir de la crisi del 29,
perquè va apostar pel creixement com forma de disminuir aquest dèficit.
Aquestes mesures del GOVERN DE L’ESTAT no són una sortida a la crisi, ni serviran
per reactivar l’economia. Només serveixen per sumar-se a l’onada d’atacs que està
rebent el model d’Estat del benestar i el sector públic. Pretenen que les treballadores i
els treballadors, que no l’hem provocada, siguem els qui en paguem les conseqüències.
EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DE LES EMPLEADES I
EMPLEATS PÚBLICS
La Negociació Col·lectiva és un dels drets que la Constitució Espanyola ens dóna a les
parts, dins les relacions laborals. Amb aquestes mesures, una vegada més, el Govern
trenca aquest dret constitucional.
Amb aquesta decisió, a més, es posa en qüestió de manera greu la validesa i eficàcia
dels processos de negociació col·lectiva en l'àmbit de les empleades i empleats públics,
tractant d'enterrar, amb això, l'avanç que, en aquesta matèria, va suposar l'aprovació de
l’EBEP.
A partir d'ara serà molt difícil que s'aconsegueixin acords d'àmplia durada atès que tant
l'actual partit en el govern com el principal partit de l'oposició han demostrat la seva
facilitat per a incomplir acords pactats.
UNA REDUCCIÓ DE SALARIS QUE AFECTARÀ TOTS ELS SERVEIS
PÚBLICS.
La idea del personal funcionari com algú que és una càrrega per a la resta de la societat,
oblida que els afectats, empleades i empleats, són conductors i conductores d'autobusos,
qui tenen cura de les nostres persones majors, qui apaguen incendis, les persones que
eduquen als nostres fills, les que ens salven la vida en els hospitals, policies que tenen
cura els nostres carrers i de la ciutadania, administratius que tramiten ajuts socials i
subsidis d’atur, etc. També ignora que una part molt important d’aquests treballadors i
treballadores tenen contractes precaris, que la immensa majoria d'aquest personal
treballador, té salaris no molt superiors als mil euros al mes.
Aquestes mesures acabaran afectant, aquest any o el proper, a totes les empreses
mercantils que depenen de l’Administració i a totes les empreses amb concert amb
l’administració: centres educatius, sanitaris o de serveis socials, concertats.
DENUNCIEM
Denunciem que, qüestionant el sector públic i amb les mesures plantejades, a més,
s’obren vies a l’externalitzacio i a la privatització dels serveis públics, reforçades, en
especial, per la reducció de l’oferta pública.
No descartem que a mig termini ens trobem amb la necessitat d’obtenir liquiditat per
part de l’Estat i la Generalitat obrint la via a la venda d’algunes empreses determinades,
encara existents.
I són mesures que s’afegeixen al qüestionament d’allò públic i que no contribueixen a
disminuir l’escletxa existent amb la UE pel que fa a la qualitat o la dotació de serveis o
pel que fa a les ràtios de servidores i servidors públics per habitant.
Els governs de l’Estat i la Generalitat renuncien a actuar sobre els ingressos i només
pretenen reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals que han disminuït els
ingressos de l’Estat en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara
volen aplicar.
Decisions com la rebaixa de l’Impost del Patrimoni i Successions, les continues
rebaixes de l’IRPF, o d’altres que es fan al marge de la renda de les persones, o la
desfiscalització i rebaixa de les rendes del capital, han privat l’Estat i la Generalitat dels
recursos que ara són tant necessaris i determinants.
A més, tampoc s’adopten mesures de persecució del frau fiscal o de l’economia
submergida, que també suposen una minva important dels seus respectius ingressos.
La proposta del GOVERN DE L’ESTAT de reduir els salaris en el sector públic, la
congelació de les pensions, el retrocés en l’aplicació de la Llei de la dependència, les
rebaixes en les polítiques socials i en les inversions públiques, ens porten a un conflicte
social.
El Govern de la Generalitat ha tornat a adoptar el seu paper habitual, ha traduït al català
les mesures preses pel Govern de Madrid. El mateix paper autista i de menyspreu del
diàleg social al que ens té acostumats.
Aquest conflicte social ens ha obligat a portar a terme diverses mesures de pressió
que tenen com a element central la vaga general en el sector públic del proper dia
8 de juny.
Serà una campanya dura i continuada, però és el que es mereixen. Es
mereixien una VAGA i guanyarem amb la vostra participació i la
vostra lluita:
· Per uns serveis públics i de qualitat!
· Per una sortida social a la crisi!
· Per un Estat del benestar que doni respostes a les
demandes i necessitats de les seves ciutadanes i
ciutadans!
· Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats
públics!
· Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva!
· Pel respecte i el compliment dels acords i convenis
signats!

DIGUEM :
· NO A LES RETALLADES SALARIALS
I SOCIALS!
· SÍ ALS SERVEIS PÚBLICS!
· QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS
ESPECULADORS!

CCOO CSI-CSIF IAC UGT USOC

DEMÀ FARÉ VAGA

Davant la convocatòria de vaga al sector públic d’arreu de l’Estat espanyol convocada per les dues centrals sindicals majoritàries (UGT i CC.OO) i també per CSIF i secundada per altres sindicats com CGT, SIAT-USO, etc. demà, com molts de milers de treballadors del sector públic, faré vaga.
I la faré, primer que tot, per JUSTÍCIA. No és just que una crisi que no hem provocat, la tinguéssim que acabar pagant els treballadors funcionaris, estatutaris, interins, laborals, etc. que conformem les plantilles de les diferents administracions.
En segon lloc per RESPONSABILITAT. Cal lluitar pels drets dels treballadors i treballadores. El sou dels treballadors és, al meu parer, un sou consolidat, fruit dels anys de treball i dedicació a l’administració pública. Inclou, a part del salari base, els complements (específic i de destí) i els triennis que, s’han anat apujant en el transcurs de la vida laboral del treballador per les diferents variacions laborals (canvis de categoria professional, increment de nivell, etc.) La qual cosa és ben normal si es té en compte que tot treballador té dret a la carrera professional treballi on treballi. I dintre de l’administració aquesta carrera és força lenta i no sempre s’aplica seguin criteris d’objectivitat i rigor. Per tant, considero que l’import de la nòmina mensual és un import consolidat i, difícilment reduïble, fins i tot per l’aplicació d’un decret-llei com el que ha fet el govern. Penso que, quan se’ns apliqui la reducció, la nòmina hauria de d’especificar de forma molt clara l’import de la reducció aprovada pel consell de ministres, de la mateixa manera que quan em descomptaran el dia de la vaga sortiran xifres negatives.
Per SOLIDARITAT amb totes les companyes i companys que també la faran.
I, finalment, pel FUTUR. Els que treballem al sector públic sabem que en el transcurs de la nostra vida laboral s’han perdut bona part de poder adquisitiu degut a la manca d’una clàusula de revisió salarial. El que es perd ja és pràcticament impossible de recuperar. Després de nosaltres noves generacions de treballadors (funcionaris o no) seguiran nodrint les plantilles dels diferents sectors (sanitat, educació, administració, seguretat, etc.) Ens quedarem de braços plegats davant d’una retallada que no només ens afectarà als que ara estem en actiu?
Segurament hi haurà treballadors que preferiran anar a treballar. Tant lícit és fer vaga demà com anar a treballar. Però qui optarà per anar a treballar, no fa gens de bé a tota la resta, ni tant sols a ells. Encara que no se’ls hi descompte res i que, a diferència dels que si que farem vaga, no se’ls hi descomptarà res, a la llarga, hi sortiran perdent. A més a més és la postura més fàcil...I insolidària.
Aquests darrers dies he escoltat tota mena de “suggeriments” i excuses. De qui deia que amb un dia de vaga no s’aconsegueix res, a qui troba que necessari fer una assemblea de treballadors al centre de treball per exposar els motius de la vaga i sondejar el personal que en vol fer i els que no.
Aquell que no vulgui fer vaga trobarà cent motius per a no fer-ne i cap per a faltar demà al treball. Ara bé, quan dintre d’uns anys i una vegada l’economia mundial estigui estabilitzada i tot torni al seu curs i, els sindicats, fruit de la negociació col•lectiva tornin a aconseguir millores salarials i socials per a TOTS els treballadors i treballadores, no hi renunciaran.
Alguns d’aquests darrers no acostumen fer vaga mai o quasi mai. Per ells, buscar i trobar excuses, és una manera de rentar-se la consciència.
Per a la resta per als que sí que farem vaga, una manca de respecte i solidaritat.

QUI ÉS BERNARDINO LEÓN?

Sense haver fet una enquesta entre amics i coneguts, puc assegurar que més del 90 % ignoren, avui per avui, qui és Bernardino León Gross. I si d’entre els meus lectors n’hi ha algú que ho sap, segurament se’n ha assabentat ens les darreres setmanes, com m’ha passat a mi.
No fa gaires dies, la Pilar, una companya de treball se’m va apropar i va preguntar-me “si sabia qui seria el nou president del govern espanyol”. Em van venir molts dubtes abans de contestar, però finalment li vaig respondre amb una altra pregunta del tot lògica: Rajoy?
“No”, em va respondre ella, “Bernardino León!”. I acte seguit em va preguntar: “Saps qui és Bernardino León?”. Li vaig respondre que “no”, que “no en tenia ni idea”.
Llavors em va explicar una història que em va semblar del tot increïble. Em va dir que el personatge en qüestió tenia un càrrec dintre de l’actual organigrama del govern espanyol i que estava molt ben relacionat i que tenia molts “números” per a ser el futur president del govern d’Espanya, fins i tot, abans que Mariano Rajoy.
Va ser llavors quan em va parlar del club Bilderberg i de la relació de Bernardino León amb aquest grup format per una sèrie d’homes i de dones, de diversos països del món, pertanyents, sobre tot, a sectors polítics, financers i empresarials.

Al principi no li vaig donar més importància, fins que el passat diumenge 23 de maig, el suplement dominical del Periódico de Catalunya (Quadern del diumenge) duia a la portada un gran titular. “Bilderberg”. Complementava el titular una pregunta: “Què tenen en comú Jean-Claude Trichet, Joaquín Almunia, David Rockefeller, Henry Kissinger i la Reina Sofia?” i “Un grup de poder a l’ombra que es reuneix una vegada a l’any. Sitges acull la cita del 2010 durant la primera setmana de juny”.
A part dels citats amb anterioritat, també són membres del grup altres personatges com la reina Beatriu d’Holanda, Matias Rodríguez Inciarte, vicepresident del Banc de Santander i el propi Bernardino León.
El club pren el nom de l’hotel de la localitat holandesa d’Oosterbeek, on es van reunir per primer cop l’any 1954 i va néixer com un front “anticomunista”. Al llarg dels quasi 60 anys d’història, la composició del grup ha anat canviant ambla renovació de membres i finalitats.
Cal destacar, però, el poder d’influència que té a nivell mundial. L’elecció de Clinton i Obama com a presidents dels Estats Units o Blair com a cap de govern de la Gran Bretanya després d’haver passat pel club, no pot considerar-se casual.
Personalment penso que per arribar a ser president del govern espanyol, a Bernardino León encara li manca un llarg recorregut. Suposo que a ningú sé li escapa que Zapatero, avui per avui, és un líder en hores baixes, superat per la gestió que ha fet de la crisi econòmica d’Espanya. El PSOE caldrà que busqui ràpidament un substitut amb suficients garanties d’èxit per enfrontar-se als populars en uns comicis que, a molt tardar, seran en menys de dos anys. Però després de la pèrdua de tots els suports polítics arran del decret llei “de mesures anticrisi” aprovades pel Congrés dels Diputats el passat 27 de maig, cal pensar que, la propera primavera podríem tenir un avançament de les eleccions generals si, com pareix, el PSOE no reuneix suficients vots per aprovar la llei de pressupostos per al 2011.
Un líder polític de primera línia no es pot improvisar. Per la qual cosa, el procés, hauria de passar, forçosament, per la dimissió de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE, provocant la convocatòria d’un congrés extraordinari del partit on s’elegiria el nou secretari general, per acabar sent designat candidat socialista per a les properes eleccions.
Ara com ara, Bernardino León no és cap desconegut dintre del partit. Ni molt menys!, ja que és el secretari general de la presidència del govern i ha ocupat diversos càrrecs orgànics a l’agrupació local del PSOE de Màlaga, d’on és natural.
Daniel Estulin, expert amb el club Bilderberg, és qui ha relacionat el “nostre personatge” amb la possibilitat de arribar a ser president del govern d’Espanya.
Caldrà estar atents per veure si la profecia s’acaba convertint en realitat.

L’ARSENAL DE CASA MEVA

Avui, a la portada del Periódico, l’abaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz surt fotografiat al costat de “part” de l’arsenal requisat als tripulants i passatgers de del vaixell d’ajuda humanitària per a Gaza que l’exercit israelià va assaltar fa uns dies en aigües internacionals.
A la foto s’hi poden veure ganivets de cuina, navalles, “cuters”, “claus fixes”, etc.


Si fa o no fa el mateix que pot trobar-se a qualsevol casa.
Per això he volgut fer una foto de l’arsenal que s’hi pot trobar a casa meva per poder-lo comparar.
Avui s’ha sabut que els morts que van fer els soldats israelians tenien força forats de bala i havien estat disparats a una curta distància. Ens hem de creure la versió oficial de l’exercit israelià? Rotundament, no!
Avui, l’ambaixador s’ha disculpat per haver comparat aquestes morts amb les produïdes a la carretera. Val més tard que mai, però molt em temo que ha segut degut més per la pressió de l’opinió pública que no per penediment.