EL FORAT DE LA SALUT

Avui el meu amic Paco y la seva família han marxat de vacances a Nova York. M’explicava el passat diumenge que havien tingut que fer-se una assegurança per cobrir eventuals malalties o accidents, ja que les assistències sanitàries als Estats Units s’han de pagar. I no és barat...
Al nostre país, afortunadament, l’assistència sanitària és “universal”. I ho he posat entre cometes perquè cal complir tots els requisits exigibles. Alguns, la majoria immigrants, però també els ciutadans d’aquí, que no tinguin feina, han de demostrar que no tenen ingressos per poder tenir-ne el dret.
Sense cap mena de dubte, la salut espanyola és un dels sectors (no sé si he emprat prou bé la paraula) de la societat que més “forat” han creat a l’economia. O dit d’una altra manera, un dels sectors que crea més dèficit públic.
Bona part de la culpa d’aquest dèficit la té l’enorme despesa sanitària. Però el govern, lluny d’agafar “el toro per les banyes”, de moment només ha fet insinuacions sense acabar d’aplicar les mesures necessàries.
Entre les mesures a aplicar estan el copagament sanitari (la Consellera de Salut de la Generalitat va insinuar que el pagament “fos voluntari”. Ràpidament la van desautoritzar. Encara que sigui una quantitat simbòlica, o és obligatòria o no ho és, ja que dubto molt de la generositat de molta gent i més als temps que correm. No obstant vull dir que aquesta mesura és del tot improcedent. No es pot demanar que un jubilat, després de treballar “tota la vida” tingui que pagar per alguna cosa que ha cotitzat o un aturat o la mare d’una família nombrosa... Caldria “filar molt prim” a l’hora d’establir qui han de pagar i qui no. De fets, els treballadors en actiu ja “paguen” de l’import que es descompta mensualment de les nòmines.
També de receptar “genèrics” (que són molt més econòmics) en lloc de marques. Però aquí topen amb el rebuig frontal de les multinacionals farmacèutiques que amenacen en acomiadar treballadors...
Aquests darrers dies s’ha parlat de dos temes sanitaris que considera molt importants. El primer és de la pressió que té l’OMS per a que reconegui que es va equivocar (i tal vegada afavorir les empreses farmacèutiques) a l'anunciar com “extremadament greu” l’episodi de la grip “A” del passat hivern. Els estats, entre ells Espanya, van adquirir milions de quantitats de dosis de la vacuna per un valor de mils de milions d’euros que ben bé se’ls haurien pogut estalviar.
El segon tema és el pacte signat al si de la Unió Europea per a que, a partir d’ara, la despesa sanitària que els ciutadans de qualsevol país de la Unió generen a un altre país, la pagarà el país d’on són originaris. És la manera d’evitar el “turisme” sanitari on, Espanya hi surt perdent comparativament parlant amb la majoria del països d’Europa.
Espanya, a part de ser una destinació turística de primer ordre, és un país on hi decideixen passar els darrers anys molts jubilats de la UE, què és el temps on la demanda de serveis sanitaris és més gran. La “càrrega” que s’havia de suportar aquí fins ara era molt gran.
Aquest darrer tema sembla resolt, però els altres els veig molt lluny de trobar-hi una solució. De moment és molt més fàcil reduir els salari als funcionaris.

DE CAMERON A ZAPATERO

Lo que va de Cameron a Zapatero. O, lo que es lo mismo, de cómo empezar la limpieza por casa, o hacerlo por la casa de pensionistas, funcionarios y otras sufridas especies de la fauna social. De las muchas diferencias que la ciencia comparada permite entre los dos líderes, la más estridente es, sin duda, que uno presenta un programa definido y parece saber lo que quiere, y el otro improvisa, experimenta, rectifica y parece no tener ni idea de qué hacer con el gobierno.

Será que, como decía Felipe González en sus tiempos de lengua suelta, Zapatero necesitó sudar tinta para sacarse Derecho, y David Cameron, en cambio, es el decimonoveno primer ministro que proviene de la exigente escuela Eton. Lo cual da la medida, por cierto, de lo mucho que los británicos valoran la preparación académica de sus políticos, y lo poco que la valoramos nosotros. Aquí, incluso no haber estudiado es un mérito. Un diputado me decía no hace mucho: "Escondo que tengo un máster por Iese, porque queda pijo". Y luego pasa lo que pasa. Pero más allá de la preparación, lo cierto es que Cameron acaba de dar una brutal lección al Ejecutivo español, y los motivos no derivan de las diferencias entre ambos paquetes de medidas, sino en el acento pedagógico de unas y otras.

De entrada, Cameron acaba de ahorrar 1.337 millones de euros en asesorías y viajes y ha reducido los vehículos oficiales drásticamente. También ha negado el privilegio de la primera clase y el taxi a muchos cargos públicos que gozaban de estos privilegios. Si contamos que sólo el Ejecutivo de Zapatero posee 431 coches oficiales, y a ello hay que añadir los centenares de coches oficiales de autonomías, diputaciones, ayuntamientos…, nos hacemos una idea del ahorro que significaría tamaño dispendio. Añadiendo, además, que muchos cargos usan los coches oficiales para todo tipo de actividades privadas.

Otra novedad no menos simbólica ha sido la reducción de ministerios y direcciones generales y la supervisión del Tesoro de aquellos salarios que superen el del primer ministro. En España, si ello ocurriera, temblarían alcaldes y presidentes autonómicos. Es decir y resumiendo, el Gobierno británico ha hecho un plan de austeridad, empezando por pasar la tijera por la propia administración, borracha de cargos, prevendas, privilegios y todo tipo de abusos.

En España este viaje al corazón de la austeridad se ha obviado, y el resultado es un programa de recortes que sólo recortan derechos ciudadanos. Ni un solo ministerio, ni una sola conselleria, ni un solo coche oficial, ni un solo viajecito para conocer el canto de la rana ugandesa, ni un solo nada. Lo de la paja y la viga, en versión cósmica. "Nadie puede sospechar cuántas idioteces políticas se han evitado gracias a la falta de dinero", dijo el político francés Charles Maurice de Talleyrand. El problema es que, incluso sin dinero, las hacen.


Pilar Rahola
La Vanguardia. Barcelona.
27/05/2010

LA VAGA D’AVUI

Sense cap mena de dubte, el 8 de juny de 2010 es recordarà com la primera vaga que es va fer en contra del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No ha estat una vaga general, sinó, només una vaga convocada al sector públic, el que patirà en primera a la retallada dels sous a partir del mes de juliol que ve.


Lluny de fer valoracions sobre el seguiment de la vaga, si ha estat tant “general” com diuen els sindicats convocants o si la participació ha estat escassa, tal com diuen les diferents administracions, vull centrar-me, quasi que exclusivament amb les vivències del dia. No obstant vull quedar-me amb el que he escoltat per TV3: “Pràcticament ha tingut incidència en tots els sectors”. I això vol dir que “s’ha notat” que és la finalitat de la vaga quan es convoca.


A les 10 de matí, quan he arribat acompanyat de la meva dona (i també de la gosseta) a la plaça d’Espanya d’Amposta (quan sé li canviarà el nom a la plaça de l’ajuntament?) els primers vaguistes ja hi eren. El primer que he vist ha estat la pancarta que estava lligada entre dues columnes de la façana de la casa consistorial. Poc a poc hi ha anat arribant gent. Segurament el grup més nombrós el dels treballadors i treballadores de l’ajuntament, molts d’ells de la brigada i de les oficines. Pocs policies locals... No han trigat gaire en arribar els del Consell Comarcal del Montsià i també de la Delegació d'Acció Social i Ciutadania. Anaven de dol amb una inscripció sobre el pit. Moltes cares conegudes, algunes d’aquells que, com jo, “no se’n perden cap”. En total quasi 100 persones.


Ramon Nadal, el president del comitè d’empresa de l’ajuntament ha llegit el manifest unitari escrit per al dia d’avui. En finalitzar la concentració han decidit anar, en manifestació cap a la plaça del mercat. Aquí jo ja he marxat cap a Tortosa.
Amb alguns companys i companyes, a partir de les 11, ens hem concentrat davant del nostre centre de treball: l’Administració de l’AEAT. A dintre tot pareixia pro normal. Estem en campanya de renda i es va decidir no cancel•lar les cites prèvies. No obstant cal recordar que aquest servei el donen treballadors que res tenen que veure amb l’Agència Tributària. Treballadors contractats pel Registre de la Propietat, per Base de la Diputació de Tarragona i també per la AEAT exclusivament pels mesos de campanya de la renda. La realitat però, era ben diferent. A part dels qui cobrien els serveis mínims, molts pocs han acudit a treballar avui. Segons les dades d’un delegat de la UGT, dels que podien haver anat a treballar (descomptant serveis mínims, baixes laborals, vacances, etc.) només n’hi havia acudit un 15.62 %. O el que és el mateix, el 84,38 % estàvem en vaga!




Des d’allí ens hem enfilat cap a la plaça d’Alfons XII que, com ens anava recordant el delegat de la UGT, és un dels llocs on es concentren més sucursals d’entitats financeres: “els especuladors que ens han portat a la crisi”. Quan hem arribat la plaça encara estava pràcticament buida. Encara faltava més d’un quart per a les 12, l’hora prevista per a la concentració.
Poc a poc hi ha ant arribant diferents treballadors del sector públic. Alguns d’ells reconeguts sindicalistes: alliberats, delegats i també algun dirigent. Quan han entrat a la plaça els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic, la cosa s’ha començat a animar.
L’escriptora xertolina Francesca Aliern Pons, l’encarregada de llegir el manifest (el mateix que s’ha llegit a Amposta) no s’ha fet d’esperar i aviat sé la vist entre la multitud.
Sobre tot es veien pancartes de la UGT, de CC.OO. i alguna de la USOC. En total quasi 500 persones que no han parat de fer sonar els xiulets i cridar consignes en contra del govern d’Espanya.


Al acabar de llegir el manifest, algú ha fet una crida als assistents per a què, plegats (no en manifestació), anéssim cap a la seu de la delegació del govern de la Generalitat. Fins allí hem anat tots o quasi tots i, després d’estar-nos-hi una estona, s’ha decidit que el següent punt fos la seu de l’ajuntament Tortosí. Allí hem segut bastant menys.
Els companys de l’AEAT no hem volgut finalitzar la jornada sense tronar-nos a apropar a la seu de l’Administració per a “donar una xiulada” als que eren dintre treballant.

NO A LA RETALLADA DE PENSIONS I SALARIS

Per primera vegada en la història recent, un Govern decideix retallar el sou als
funcionaris. L'únic antecedent es troba en el pla d'estabilització de 1950 del govern
franquista.
El major pes de l'ajustament anunciat per a accelerar la reducció del dèficit públic recau
en les butxaques dels empleats i empleades de totes les administracions públiques.
La rebaixa serà, de mitjana, del 5% . A més, les retribucions romandran congelades en
2011. La retallada d'aquest any suposarà un estalvi, en el proper semestre, d'uns 2.250
milions. En 2011, l'ajustament es calcula en uns 4.500 milions. En total, l'estalvi en
personal s'estima en uns 6.750 milions, més d'un terç de l'ajustament total.
Hi ha tres col·lectius els ingressos dels quals estan lligats a les arques de l'Estat: els
treballadors i treballadores públics, els desocupats i els pensionistes. Dels tres, els
pensionistes són el grup més nombrós, amb 8,6 milions de pensions en vigor en el mes
d'abril.
Per primera vegada en 25 anys les pensions es congelaran en 2011. Això suposa, segons
càlculs de la Seguretat Social, un estalvi de 1.500 milions d'euros. Aquesta congelació
no afectarà a les pensions no contributives, les del SOVI, ni tampoc a les pensions
mínimes, paraigües sota el qual s'engloben 2,6 milions de pensionistes.
S’han endurit les condicions per accedir a la jubilació ordinària i parcial avançant les
mesures que s’havia acordat aplicar progressivament fins l’any 2013.
També les ajudes a la dependència pateixen una retallada, s’elimina la retroactivitat al
moment de la sol·licitud de l’ajuda, i estableix un període de carència de sis mesos que
no hi haurà obligació de l’Administració de satisfer.
Totes aquestes mesures són injustes i desequilibrades i imposen un ajustament a qui ja
ha pagat i està pagant de manera brutal els efectes de la crisi.
UNA DECISIÓ INJUSTA I DESEQUILIBRADA.
Injusta doncs la congelació de les pensions afecta a un dels sectors més febles de la
societat com és el dels pensionistes. Així mateix la supressió de la retroactivitat de la
dependència castiga a aquelles persones més desvalgudes a més de premiar a la CCAA
que menys i pitjor han desplegat la Llei.
Retallar els salaris de les empleades i empleats públics també és injust doncs es fa
furtant-los el dret a la negociació i emparant-se en una imatge construïda
interessadament per la qual se'ls veu com uns privilegiats, oblidant que es tracta de
col·lectius amb salaris moderats i baixos, fonamentals per a garantir el funcionament del
país i els serveis bàsics a la comunitat.
Desequilibrada ja que s'opta per reduir la despesa abandonant qualsevol objectiu
d'incrementar els ingressos.
En el repartiment dels sacrificis hem de recordar que els treballadors i treballadores ja
els estem suportant en forma de pèrdua de llocs de treball i absència d'expectatives de
trobar-lo.
L'ajustament es produeix sense que s'hagin engegat cap de les mesures anunciades per a
regular i ordenar els mercats financers. O possiblement per això s'engeguen, per evitar
que de la crisi es treguin les conclusions adequades que limitin i regulin la capacitat
d'actuació d'aquells que ens van dur a la crisi.
En altres països del nostre entorn s'estan prenent mesures perquè les grans fortunes i les
empreses també contribueixin en la reducció del dèficit públic, i aquí solament s'actua
sobre les nòmines.
SÓN UNES MESURES ANTIECONÒMIQUES
Reduir la capacitat de compra de pensionistes i empleats públics provocarà un descens
del consum quan la reactivació econòmica precisa estimular la demanda.
Per altra banda, la reducció de la inversió en obra pública frenarà l'activitat econòmica i
suposa renunciar a crear ocupació en aquest àmbit, i fins i tot, pot provocar pèrdua
addicional de llocs de treball. El propi Govern ha començat a reconèixer que la previsió
de creixement, escassa de per si mateix, es veurà minvada per l'impacte d'aquestes
mesures que suposarà més temps per a sortir de la crisi i mes destrucció de llocs de
treball.
És innecessari la velocitat imposada pels mercats per a aquesta reducció del dèficit i el
deute públic. Serveixi com exemple EEUU, que va trigar 30 anys a reduir el dèficit
públic i el deute generat per les polítiques del NEW DEAL per a sortir de la crisi del 29,
perquè va apostar pel creixement com forma de disminuir aquest dèficit.
Aquestes mesures del GOVERN DE L’ESTAT no són una sortida a la crisi, ni serviran
per reactivar l’economia. Només serveixen per sumar-se a l’onada d’atacs que està
rebent el model d’Estat del benestar i el sector públic. Pretenen que les treballadores i
els treballadors, que no l’hem provocada, siguem els qui en paguem les conseqüències.
EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DE LES EMPLEADES I
EMPLEATS PÚBLICS
La Negociació Col·lectiva és un dels drets que la Constitució Espanyola ens dóna a les
parts, dins les relacions laborals. Amb aquestes mesures, una vegada més, el Govern
trenca aquest dret constitucional.
Amb aquesta decisió, a més, es posa en qüestió de manera greu la validesa i eficàcia
dels processos de negociació col·lectiva en l'àmbit de les empleades i empleats públics,
tractant d'enterrar, amb això, l'avanç que, en aquesta matèria, va suposar l'aprovació de
l’EBEP.
A partir d'ara serà molt difícil que s'aconsegueixin acords d'àmplia durada atès que tant
l'actual partit en el govern com el principal partit de l'oposició han demostrat la seva
facilitat per a incomplir acords pactats.
UNA REDUCCIÓ DE SALARIS QUE AFECTARÀ TOTS ELS SERVEIS
PÚBLICS.
La idea del personal funcionari com algú que és una càrrega per a la resta de la societat,
oblida que els afectats, empleades i empleats, són conductors i conductores d'autobusos,
qui tenen cura de les nostres persones majors, qui apaguen incendis, les persones que
eduquen als nostres fills, les que ens salven la vida en els hospitals, policies que tenen
cura els nostres carrers i de la ciutadania, administratius que tramiten ajuts socials i
subsidis d’atur, etc. També ignora que una part molt important d’aquests treballadors i
treballadores tenen contractes precaris, que la immensa majoria d'aquest personal
treballador, té salaris no molt superiors als mil euros al mes.
Aquestes mesures acabaran afectant, aquest any o el proper, a totes les empreses
mercantils que depenen de l’Administració i a totes les empreses amb concert amb
l’administració: centres educatius, sanitaris o de serveis socials, concertats.
DENUNCIEM
Denunciem que, qüestionant el sector públic i amb les mesures plantejades, a més,
s’obren vies a l’externalitzacio i a la privatització dels serveis públics, reforçades, en
especial, per la reducció de l’oferta pública.
No descartem que a mig termini ens trobem amb la necessitat d’obtenir liquiditat per
part de l’Estat i la Generalitat obrint la via a la venda d’algunes empreses determinades,
encara existents.
I són mesures que s’afegeixen al qüestionament d’allò públic i que no contribueixen a
disminuir l’escletxa existent amb la UE pel que fa a la qualitat o la dotació de serveis o
pel que fa a les ràtios de servidores i servidors públics per habitant.
Els governs de l’Estat i la Generalitat renuncien a actuar sobre els ingressos i només
pretenen reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals que han disminuït els
ingressos de l’Estat en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara
volen aplicar.
Decisions com la rebaixa de l’Impost del Patrimoni i Successions, les continues
rebaixes de l’IRPF, o d’altres que es fan al marge de la renda de les persones, o la
desfiscalització i rebaixa de les rendes del capital, han privat l’Estat i la Generalitat dels
recursos que ara són tant necessaris i determinants.
A més, tampoc s’adopten mesures de persecució del frau fiscal o de l’economia
submergida, que també suposen una minva important dels seus respectius ingressos.
La proposta del GOVERN DE L’ESTAT de reduir els salaris en el sector públic, la
congelació de les pensions, el retrocés en l’aplicació de la Llei de la dependència, les
rebaixes en les polítiques socials i en les inversions públiques, ens porten a un conflicte
social.
El Govern de la Generalitat ha tornat a adoptar el seu paper habitual, ha traduït al català
les mesures preses pel Govern de Madrid. El mateix paper autista i de menyspreu del
diàleg social al que ens té acostumats.
Aquest conflicte social ens ha obligat a portar a terme diverses mesures de pressió
que tenen com a element central la vaga general en el sector públic del proper dia
8 de juny.
Serà una campanya dura i continuada, però és el que es mereixen. Es
mereixien una VAGA i guanyarem amb la vostra participació i la
vostra lluita:
· Per uns serveis públics i de qualitat!
· Per una sortida social a la crisi!
· Per un Estat del benestar que doni respostes a les
demandes i necessitats de les seves ciutadanes i
ciutadans!
· Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats
públics!
· Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva!
· Pel respecte i el compliment dels acords i convenis
signats!

DIGUEM :
· NO A LES RETALLADES SALARIALS
I SOCIALS!
· SÍ ALS SERVEIS PÚBLICS!
· QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS
ESPECULADORS!

CCOO CSI-CSIF IAC UGT USOC