dimecres, 21 de juliol del 2010
L’ESPANYA FEDERAL
El Periódico ens recorda que, avui fa 10 anys, José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE “impulsant un discurs de clara vocació federalista”. Precisament per això va obtenir el suport dels delegats del PSC al 35è Congrés. L’altre candidat, avui president del Congrés i per aquella època president de Castella la Manxa, José Bono tenia (i té) una concepció de l’estat molt més centralista. La victòria de Zapatero sobre Bono va ser per un marge de vots mols estret.
Recordo que aquell any vaig estiuejar amb la meva família a un càmping de Benidorm. Era l’any en que començàvem a veure “les orelles al llop en referència al Pla Hidrològic Nacional. Prop d’aquesta població, a la muntanya, hi ha un poble que es diu Finestrat, comarca de la Marina Baixa, l’estil del Perelló, ja que encara que està lluny del mar, el seu terme municipal està banyat per les aigües de la Mediterrània. Ho dic perquè el dia que varem visitar Finestrat, justament el dia anterior havia estat allí Zapatero. Devia de ser els darrers dies del mes d’agost.
L’altre dia vaig escoltar-li dir a Josep Antoni Duran i Lleida que molt abans de que nasqués Zapatero, a la dècada dels anys 30, els seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, ja demanava una “Espanya confederal”. Vaig pensar que, que si ens posem a “fer història”, el PSOE va ser fundat l’any 1879...
Però, quina diferència hi ha entre un estat “confederal” i un estat “federal”?
El federalisme és la unió de diversos estats en un ens pluriestatal. Un exemple el tenim amb els Estats Units o el que podria ser i no és en el cas d’Europa.
En canvi, la confederació, és la divisió d’un estat central en diversos estats lliures associats.
És evident que, avui per avui és molt més fàcil obtenir una estat federal que no confederal, ja que, en aquest cas, significaria el reconeixement implícit de la independència de Catalunya, encara que continués unida a l’Estat Espanyol.
Personalment (sempre ho he dit), crec més en una Europa unida on Catalunya tingues el mateix estatus que la resta d’Espanya o, d’altres “nacions” amb situacions semblants, com per exemple, el País Basc.
El que per a mi es força evident és que en aquests 10 anys amb Rodríguez Zapatero al front del PSOE i 6 al cap davant del govern, la situació de espanyola no ha canviat gens ni mica. Possiblement fa 10 anys, fins i tot, la situació pareixia molt més propicia que ara per a la recerca d’una Espanya federal. Tot el tema que ha envoltat l’Estatut de Catalunya ha creat un “caldo de cultiu” entre els nacionalistes espanyols, despertant sensibilitats mig alletargades d’animadversió cap a Catalunya i el seu afany en busca d’un estat federal i, fins i tot, de la total independència.
Potser hi haurà qui cregui que l’etapa d’un estat federal hagi quedat caducada i ara el que cal és caminar cap a la independència. Respectant totes les idees, en temes que desperten tantes sensibilitats com aquest, cal caminar pas a pas. Això sí, amb pas ferm i sense retorns. Espanya, avui per avui, ni en els propers anys no ens “donarà” la independència. Cal així lluitar per un estat federal amb un “sostre de màxims” en autonomia política. I això, ja de per si, és força difícil d’obtenir-ho.
INCREDULITAT
Potser no per esperats, però el “resultat” d’ahir al Congrés del Diputats em va deixar una mica perplex, fins i tot “tocat”. Com pot ser què a Madrid no siguin capaços de posar-se d’acord els diputats catalans? Tant difícil és consensuar una moció i presentar-la de forma conjunta? Es veu que sí.
Avui, a la premsa, no s’hi troben massa opinions dels diputats en un o en altre sentit. I com sempre sol passar, segons el “color” del diari, ho analitza d’un manera. El Punt, per exemple, titula. “El PSC vota contra si mateix i fracassa amb el PSOE”, en al•lusió a que no van ser conseqüents a l’hora de votar: mentre a Catalunya van votar, a proposta del President Montilla, el preàmbul de l’Estatut, a Madrid no va se així, cal suposar que per imperatiu del PSOE, de qui estant massa (i subratllo la paraula massa) supeditats.
En canvi, el Periódico de Catalunya ho veu des d’un punt de vista més “neutral” i titula: “Fiasco català a Madrid”. I subtitula: “La unitat catalana sobre l’Estatut salta pels aires al Congrés”. I parla de retrets mutus entre els dos principals partits, PSC i CiU.
Hi ha, no obstant, un article de Joan Tapia titulat: “Quan el PSC té raó” que analitza les conseqüències de presentar mocions separades. Segons Tapia, haver presentat una moció conjunta dels partits catalanistes (PSC + CiU + ERC + ICV-EUA) no era cap garantia d’èxit, ja que hauria calgut consensuar-la amb el PSOE per poder ser aprovada, ja que, evidentment, amb el PP hauria estat del tot impossible, Aquesta ruptura fa ver que, finalment, no fos aprovada cap de les dues mocions al no comptar amb els suports necessaris.
Si jo com a polític em mostro, tal com dic al títol, “incrèdul” i més avall, “perplex”, ¿com es mostrarà el ciutadà “de peu” que no estigui massa posat en política i hi vagi de “bona fe? Escèptic davant els polítics? Estupefacte per la situació?
Hi ha qui pensa que tota aquesta situació ve creada per la proximitat de les eleccions autonòmiques. ¿Canviaria el resultat si en lloc d’estar a pocs mesos de unes eleccions, estiguéssim a dos anys vista (per exemple) dels comicis autonòmics? Penso que no. Entre alguns partits catalans hi ha massa recels i alguna cosa més. Per exemple entre el PSC i CiU. I en altres, com ERC, massa ambigüitat (la famosa equidistància)
dimarts, 20 de juliol del 2010
LA TRANSPARÈNCIA DELS MUNICIPIS
Llàstima! A la llista només hi surten els 110 municipis més grans d’Espanya. Pel que veig, són els que tenen una població superior als 100 mil habitants.
A l’estudi (publicat al diari Público) s’han analitzat diverses “variables”: informació sobre la corporació municipal (o sigui els regidors), relacions amb els ciutadans i la societat, transparència econòmico-financera, transparència amb les contractacions de serveis i transparència en matèries d’urbanisme i obres públiques. Tot a l’any 2010.
També hi ha una classificació global que encapçalen conjuntament els municipis de Bilbao, Gijón, Ponferrada, Puerto de Santa María Sabadell i Sant Cugat del Vallès.
Si voleu veure tots els llistats estadístics, premeu aquí.
Per a mi seria força interessant veure un estudi similar sobre els municipis de les nostres comarques. Potser ens emportaríem més d’una i més de dues sorpreses.
LA FOTO DEL DIA, UNA FOTO DE 1932!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)