LA CAMPANYA ELECTORAL A CASA NOSTRA

Només mirant els carrer i places dels nostres pobles, podrem intuir quins partits destinen més recursos econòmics a les respectives campanyes electorals.
Els primers del rànquing són, sense dubtar-ho, els de CiU. Ja fa mesos que en alguns espais públics (com les cartelleres privades que hi ha als pobles més grans –mupis-) van aparèixer els primers cartells pre-electorals amb el “somriure” que han convertit en el logotip de la campanya.
Arribada la campanya electoral, les seves banderoles es diferencien de les de la resta dels partits perquè hi surten els candidats (aquí les candidates) locals. A Tortosa Meritxell Roigé i a Amposta Anabel Marco. Evidentment, això també té un “cost afegit”.
ICV-EUA, també té dos models de pancarta. A unes hi surt Joan Herrera, el candidat de la coalició a presidir la Generalitat i a les altres la núm. 1 per la demarcació de Tarragona.
El mateix passa amb les del PP. Unes amb l’Alicia Sánchez-Camacho (l’Alicia Croft para las Nuevas Generaciones) i les altres amb Rafael Luna, l’etern candidat provincial.
El PSC només ha fet banderoles amb la imatge del President Montilla. A algunes cabines telefòniques (n’he vist una a Masdenverge) també hi surt la seva imatge.
Els d’ERC són els més “pobrets”, ja que no han posat banderoles, al menys a les principals poblacions de les Terres de l’Ebre. Han col·locat cartells de plàstic als fanals dels principals carrers i també amb les fotos de Joan Puigcercós (el cap de llista per Barcelona) i Lluís Salvadó, el candidat ebrenc.Normalment, partits com el PSC, només col·loquen banderoles als pobles més grans. Tradicionalment se’n han posat a Tortosa, Amposta, la Ràpita, etc. Amb algunes excepcions, ja que a Ulldecona, poble d’on es alcaldessa Núria Ventura, la núm. 2 per Tarragona, també se’n han ficat.
En això CiU també és l’excepció ja que en té a Masdenverge (el seu alcalde Àlvar Arasa és vicepresident de la Diputació) i Santa Bàrbara. Suposo que també n’han ficat a d’altres pobles (no he recorregut el territori per a comprovar-ho)
A Santa Bàrbara, Fernando Llombart també ha posat cartells de plàstic als fanals d’entrada a la població, compartint-les en alguns casos amb les banderoles de CiU.
A Amposta s’ha produït un fet curiós. CiU, els últims de penjar les banderoles, algunes d’elles, les han penjat on ja hi havia cartells d’ERC. Una vegada, el PSC en va “envair” una i no van parar fins fer-la treure. S’han queixat a CiU aquest cop?
En canvi, a Tortosa no tenen cap problema amb aquest tema, no els importa compartir espai i així, per exemple, a la rotonda del “nusos” on es poden veure banderoles de CiU i del PSC al mateix fanal.
Altres partits minoritaris també han volgut estar presents. És el cas d’Amposta on José Juan Ferré, líder del PCPC ha penjat alguna pancarta per la ciutat, sense tenir en compte les normes que hi ha al respecte (espais on l’ajuntament ho prohibeix)
La ciutat de Tortosa encara instal·la per diferents punts de la ciutat cartelleres de fusta per a que qualsevol partit pugui enganxar cartells. A la que hi ha a la plaça Joaquin Bau (el nom de la qual també està qüestionat) aquest matí compartien espai Mas i Anglada.

ELS ERRORS D’ERC

Aparentment, alguna cosa haurà fet malament ERC per a que “tothom” hi renegui.
CiU, ja fa temps, va dir que no pactaria amb la formació republicana. Per la seva part, el PSC, va dir que no reeditaria un tercer “tripartit”.
Carretero se’n va anar i fa formar Reagrupament.cat, una formació independentista equidistant d’ERC i CiU...
Uriel Beltran, el que per jo considerava com el futur líder d’ERC, abandona la formació i s’adjunta amb Joan Laporta i Alfons López Tena (ex CiU) a la recerca d’una aventura que, encara avui, és d’imprevisible final.
Sense entrar en detalls de la política que han fet aquests anys (això potser que ho valorin més els seus militants, simpatitzants i votants), és evident que des de fora s’observen actituds poc coherents amb allò que s’espera d’un partit que forma part del govern de Catalunya.
Sovint han donat massa la sensació que govern i partit anaven descoordinats o, simplement, mentre els membres del govern s’esforçaven amb fer acció “acció de govern”, juntament amb els membres dels altres formacions, des del partit es criticava la manera d’actuar del govern català. El moment culminant va ser quan Puigcercós es va fer amb la direcció del partit i va arraconar com un “objecte inservible”. Com es pot menysprear així a la persona que va pujar el partit del pràcticament “no res”
La darrera relliscada que Pugcercós ha tingut va ser avants d’ahir quan, parlant sobre els impostos que paga Catalunya i el que percep després de Madrid, va soltar: “Madrid és una festa fiscal i a Andalusia no paga impostos ni déu”.
Jo em permeto qualificar l’ensopegada de “principiant”, impròpia del líder de la tercera formació de Catalunya. Un polític amb experiència i que ha estat molts d’anys a Madrid, no hauria de cometre errades com aquesta.
Però més enllà de els seves paraules, el que per a mi és més greu, i em reafirma amb el que deia unes línies més amunt, és que ara surt criticant el model de finançament de l’Estatut, una de les poques coses que el TC va salvar-ne i que el govern i els altres partits que li donaven suport, en van fer bandera davant els finançaments que havia aconseguit CiU en els anys que va governar.

Però l’error més gran d’ERC ha estat que, durant els 7 anys de govern, no ha aconseguit arrabassar-li l’espai a CiU. Dels tres partits que conformen el govern d’Entesa, ERC és qui, ideològicament parlant, està més proper a CiU i per tant, hauria calgut tenir la suficient ambició política de créixer cap aquell indret. En canvi, després dels segon govern, CiU torna a recuperar els vots que li havia “pispat” ERC anteriorment.   

ELS ERRORS D’EN MAS

Davant d’un públic fidel i enfervorit, Arturo Mas va dir que “havia guanyar dues vegades y en cap d’elles havia aconseguit governar”, que “havia assaborit la victòria i també la derrota”, que “la culpa només era d’ell” i, finalment, que “havia après dels seus errors”.
Reconèixer els errors és un sa exercici d’autocrítica que, sovint, queda molt bé davant de l’opinió pública. Una altra cosa és que realment un es cregui que a comès els errors que diu haver fet.
Recordo quan Felipe González, després de perdre la majoria absoluta, va dir “Ara he entès el que vol la ciutadania”. Hom va pensar (entre ells jo mateix) que certes actituds del llavors President del govern d’Espanya, canviarien. A la pràctica no va ser així. Això vol dir que no ho havia entès? Rotundament, no! Però una cosa és el que es pensa (o es diu que es pensa) i l’altra determinats condicionats que, a l’hora de la veritat acaben pesant més i fent prendre les decisions finals.
Mas criticà els socialistes (no fa gaires dies) d’arrogants, prepotents i alguna cosa més... Precisament defectes dels que s’ha acusat a Mas sovint. De fet, no recordo que els socialistes en boca de ningú li contestessin, però si que ho va fer el president d’ERC Joan Puigcercós quan Mas va parlar de “guanyar els dos partits”. El de diumenge 28, o sigui, les eleccions i el de dilluns, o sigui que el Barça superés a al Madrid.
L’actual llei electoral (a manca de fer-ne una de catalana, una de les mancances del govern d’Entesa) no escull el president de la Generalitat. O dit d’una altra manera, el president de la Generalitat no ha de ser, forçosament, qui treu més vots o més escons. És el parlament de Catalunya, concretament amb els vots de la majoria dels diputats electes, el qui acaben elegint el president de Catalunya.
Mas per dues vegades, no ho ha aconseguit. I no ho ha fet per una raó molt senzilla, no ha tingut els suports suficients, ja que no ha aconseguit pactar amb altres formacions polítiques que li donessin la anhelada majoria de 68 vots favorables.
La participació de noves formacions polítiques als comicis que s’apropen, fa que el nou panorama polític català estigui més obert que mai. Hi ha formacions, com Reagrupament i Solidaritat Catalana que, paradoxalment, igual poden prendre vots a CiU, com, finalment, i en l’hipotètic cas de que treguin representació parlamentària, podrien acabar donant suport a la investidura de Mas.
Però en Mas, si finalment no guanya per majoria, no pot esperar que un d’aquests partits li donin suport. Cal assegurar-se un soci molt més segur i que tregui el nombre de diputats necessaris per a sumar, al menys els 68 vots el dia de la investidura.
Descartada ERC (encara que ho caldrà veure al final), l’únic soci que li pot garantir la investidura com a president de la Generalitat (a més a més ho ha fet públic), és el PPC.
També va ser un error d’en Mas haver acudit al notari per a dir que “mai pactaria amb el PPC”? Segurament que sí! Errors de “joventut” que s’acaben pagant i fent-te rectificar després.

EL (MAL) EXEMPLE BRITÀNIC (2)

Ahir, l’amic Brian (anglès, per si algú no se’n ha adonat) em feia un comentari molt aclaridor de com han funcionat els serveis socials  britànics en els darrers anys. És evident que ell coneix com ningú la realitat del seu país encara que faci molts d’anys que sigui un català més (al menys de sentiment)

Jo crec que allò que diu Brian passa a quasi tots el països. A Espanya (o a Catalunya si voleu) també hi ha picaresca a l’hora de poder cobrar una pensió. La història ens ha descobert casos macabres com aquella família que li va tallar el dit al difunt per a poder signar cada més els rebuts de la pensió i així no deixar de rebre la prestació que li donava l’estat.

Però n’hi ha d’altres, tal vegada més propers i recents. Des de que el govern Zapatero fa atorgar els 2.500 euros per naixement (o adopció) de nous fills, han estat moltes famílies que les han demanat sense tenir-hi dret. Les meves companyes de l’Agència Tributària han vist, des de falsificar llibres de família (burdes falsificacions, tot sigui dit) a fer veure que feia més de dos anys que vivien a Espanya sense ser-ne veritat.

I així podria anar enumerant casos que he conegut de gent que sé les ideaven per a poder seguir cobrant.

La majoria de les vegades, del cobrament d’aquestes prestacions de forma irregular, en tenen la culpa les pròpies administracions (Seguretat Social, ICASS, etc.) D’haver-hi un major control (diguem-li inspeccions) a tots aquells que són potencialment sospitosos de cobra-les, sortirien a la llum, diàriament, nous casos de cobraments irregulars de prestacions socials.

Però per això fan falta nous mecanismes de control i, tal vegada destinar-hi més mitjans i funcionaris. Com veieu, potser no en sobren tants com volen dir els sectors empresarials espanyols o, fins i tot, algun partit polític.

Farà uns 25 anys em van contar que a Alemanya hi havia uns inspectors laborals que tenien encomanada la missió de llegir-se cada matí els anuncis per paraules que hi solen haver a tots els diaris. Quan llegien anuncis com: “S’ofereix paleta per a realitzar treballs domèstics....” o “Pintor amb experiència i net li pinta el pis a partir de...” (posem pel cas), els inspectors miraven de posar-se en contacte amb els anunciants i esbrinar qui eren i si estaven cobrant de l’atur. D’enxampar-los en una situació irregular, automàticament se’ls hi retirava la prestació.

Coses tan senzilles com aquesta jo no he sentit mai que es fessin al nostre país.

Normalment, els funcionaris, ens dediquem a fer allò que ens manen. Si alguna vegada troben alguna irregularitat manifesta, és criteri de cadascú posar-la en coneixement dels nostres superiors. Però és una tasca “voluntària” ja que poques vegades se’ns diu que ho féssim així.

Per a ser diligents, els empleats públics, igual com passa a tothom, hem d’estar contents amb la nostra feina i el sou que cobrem. Sempre s’ha dit que els funcionaris ho som “perquè així ho em decidit”. I és cert. També, normalment ens acostumem al que tenim (o ens donen) i no solem demanar grans coses.

Però fa uns mesos, el govern, va decidir, ja no congelar-nos el sou, com s’havia fet d’altres vegades, sinó retallar-nos-el en percentatges variables segons el nivell d’ingressos de cadascú. Aquesta mesura ha estat rebutjada per tots els sindicats dels sector i per la majoria dels treballadors (sempre hi ha algú que es resigna tot interpel·lant la crisi) És el cas contrari d’incentivar-nos i tenir-nos contents.

Per acabar (i per a tornar al tema les prestacions socials) voldria fer referència a un titular que he llegit avui al Periódico: “ERC acusa a Mas d’adobar el terreny per a una tisorada social” i subtitula: “Puigcercós diu que una CiU “hipotecada” governarà només per a les classes altes”. (Sense comentaris)