EPISODIS COMARCALS

Caminant pel carrer Major d’Amposta, en arribar a la plaça de l’Ajuntament (oficialment la Plaça d’Espanya), a la façana de la penúltima casa de la dreta, hi ha una petita placa de marbre negre on hi posa: “Aquí va viure Emili Vives, impulsor de la creació de la comarca del Montsià”. Aquesta placa, juntament amb la sala que té dedicada a la seu del Consell Comarcal, són de les poques referències que es poden trobar sobre el qui va ser secretari d’ERC d’Amposta durant la II República.

Tampoc s’hi troben gaires referències sobre la comarca del Montsià, tret d’algunes dades geogràfiques i la relació dels pobles que la formen. Curiosament hi he trobat més dades a la “Gran Enciclopèdia Catalana” que a les enciclopèdies virtuals d’Internet com, per exemple,  la Viquipèdia.

A la Gran Enciclopèdia Catalana, cap al final de l’entrada que parla del “Montsià”, s’hi diu que la comarca es va formar arran de “la Divisió Territorial de Catalunya, feta per la Generalitat l’any 1936”, encara que llavors no incloïa Sant Jaume d’Enveja que va pertànyer a Tortosa fins l’any 1978 (vegeu l’edició de Vinaròs News del passat 10 d’octubre) Aquest darrer municipi va ser inclòs a la comarca l’any 1990, al ser revisada la llei de la divisió comarcal. Així, la comarca el Montsià quedava definitivament composta dels següents pobles: Amposta (la seva capital), Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Santa Bàrbara, Sant Jaume d’Enveja, Masdenverge, la Galera, Godall, el Mas de Barberans i Freginals.

Una de les poques referències històriques que he pogut trobar, curiosament, és un còmic anomenat “Història d’Amposta” que van editar els alumnes del col·legi Soriano-Montagut i que va guanyar el premi Baldiri-Rexach del curs 85-86. Allí s’hi pot llegir una petita referència a la creació de la comarca. Segons la vinyeta, en proclamar-se la II República espanyola, el citat Emili Vives, va convocar tots els secretaris d’ERC dels altres pobles de la comarca per a constituir-la de forma “oficial”. Llavors, en haver dues candidates (Amposta i Ulldecona) va caler fer una votació per a escollir-la. El resultat va ser aclaparador en favor d’Amposta que va aconseguir 8 dels 10 vots vàlids emesos.

La història es forma a partir de grans esdeveniments, però també de petites gestes i, perquè no, polèmiques. Suposo que un poble (i quan parlo de poble em refereixo també a un país o un estat) no es pot considerar que està viu si no té activitat de la classe que sigui: comercial, turística, esportiva, política... La qual cosa porta a que hi hagin rivalitats entre ells (la majoria de les vegades sanes) Les polèmiques també són fets que ajuden a mantenir “vius” els pobles i “alimenten” les relacions entre els seus ciutadans.

La darrera polèmica a nivell comarcal ha sorgit arran de la inauguració de l’arxiu comarcal a Amposta. Ulldecona, igual com va passar amb el tema de la capitalitat, també el pretenia, ja que el seu llegat històric i cultural és prou important per a poder disposar d’unes instal·lacions on guardar-lo en perfectes condicions per a poder ser estudiat en l’actualitat i també per les futures generacions. Però la Generalitat de Catalunya, a l’hora de decidir l’emplaçament de l’arxiu, va decidir-se per Amposta.

Durant tot el llarg procés (al menys 3 anys) no vaig escoltar cap protesta que vingués de l’Ajuntament d’Ulldecona ni cap dels seus ciutadans. Ha hagut d’estar l’obra acabada i inaugurada per a llegir que “Amposta pretén ser una Salamanca 2 i apropiar-se dels altres arxius locals”.

Des d’aquí no faré una crida per a que la resta de poblacions del Montsià portin els seus documents a les noves instal·lacions d’Amposta, però el que és força evident, és que el nou arxiu comarcal gaudeix d’unes condicions idònies per a guardar tot tipus de documentació, per molt delicada que aquesta sigui, així com personal expert per donar l’assessorament necessari a aquells estudiosos que vulguin aprofundir en algun dels temes inclosos a l’arxiu.

De moment, un dels llegats més importants que albergarà la nova instal·lació és el de l’escriptor de referència de les Terres de l’Ebre, Sebastià Juan i Arbó (Sant Carles de la Ràpita 28 d’octubre de 1902; Barcelona 2 de gener de 1984), ja que el seu gendre, una vegada morta la filla de l’escriptor i al no tenir cap descendent directe, en va voler fer donació a l’Ajuntament d’Amposta.

QUI DILAPIDA, LA PAGA...

 
Una coneguda companyia subministradora de connexió a Internet, feia un anunci més o menys en aquests termes.

En aquests temps de crisi, hi ha qui ha fet els “deures”, però n’hi ha d’altres que estan molt lluny de contenir la despesa pública. L’altre dia es feia, precisament, des del govern central, una crida a les comunitats autònomes. Però no només a les CC.AA. tenen que prémer-se el cinturó, sinó també diputacions provincials i municipis. Tots aquells que gestionen un pressupost públic. Fins ara n’hi ha qui encara no ho ha fet, suposo que pensaran que la crisi no va amb ells, que només és cosa de l’estat...

No sé si el número 1, però qui ha sonat aquests dies amb força com a exemple (mal exemple!) d’endeutament, és l’ajuntament de Madrid, capital i cort de “l’imperi” d’Espanya.

Segons el Banc d’Espanya, abans banc emissor i ara entitat que vetlla per la bona marxa de l’economia del país, l’endeutament de “casa” Gallardón és de 7.145 milions d’euros. Una xifra desorbitant i, com diria el meu amic, una xifra que no sé ni escriure...

Fins hi tot la seva correligionària de partit i acèrrima rival Dña. Esperanza Aguirre (també anomenada la “lideresa”) s’està fregant les mans i somriu sense complexes davant de la situació de la capital. Fins i tot li ha recomanat que es “desfaci” d’alguns immobles que formen par del patrimoni municipal. La seu de l’ajuntament de Madrid, abans situat en una humil placeta del “Madrid dels Àustries”, ara està situat a una de les zones més espaioses i boniques de la capital, a l’edifici on abans estava la seu central de Correus, al costat de la plaça de la Cibeles i de la porta d’Alcalà. L’edifici és preciós i molt gran. Suposo que la quantitat de milions d’euros que va haver de costar, ara formen part d’aquest immens deute municipal.

Un altre mal exemple d’administració de capital públics el dóna la Comunitat Valenciana, amb el seu somrient Francisco (Paco) Camps al cap davant. Portar la Fórmula 1 (també anomenat el gran circ de l’automobilisme) a la capital valenciana, ha costat 142 milions d’euros. En canvi, com explicava el diari digital progressista “el Plural”, la quantitat que destina per a fomentar l’esport de base és inferior. D’aquets diners (imagino, no voldria pensar que cal afegir-los) 18 milions és el que paga al propietari de la F-1 Bernie Ecclestone, suposadament per a comptar amb els seus “favors”.

Tampoc ha fet un acte de contenció de despesa pública la Diputació de Toledo que ha pressupostat 190.000 euros amb cistelles de Nadalper als seus empleats. Es veu que els càrrecs polítics es queden al marge. Suposo que per que aquest, amb el sou que guanyen, poden anar tranquil·lament a una botiga de “delicatessen” i escollir els productes que més els hi agradin... Fa quinze dies acomiadava a un cosí de França. Entre que estàvem de viatge i va venir sense avisar i que només s’hi va estar uns dies, no varem poder estar massa temps junts, però el suficient per a donar un tom per Amposta i voltants i ensenyar-li les darreres inauguracions: pont del Passador sobre l’Ebre, ampliació de la carretera entre Ulldecona i Vinallop, amb el consegüent desviament per fora de Santa Bàrbara, arxiu municipal del Montsià, centre d’arts visuals, etc. Es va quedar perplex. Em va dir que a França l’obra pública (i ell en projecta sovint, ja que és arquitecte), en aquest temps de crisi, quasi que no se’n fa.

Jo no vull entrar si sobre si totes aquestes obres eren imprescindibles i calia fer-les ara o, simplement al nostre país, la prioritat és crear llocs d’ocupació per mirar de disminuir l’atur endèmic que sofreix el nostre país.

Molt possiblement, aquesta “dilapidació” de fons públics els acabarem pagant tots. De fet, alguns (aturats, funcionaris i d’altres treballadors) ja l’estem pagant. Que tot es quedi com està ara...   

ELS ERRORS DEL PSC

La gestió davant de les conselleries socialistes, en general, penso que ha estat adequada, encara que millorable, com quasi tot a la vida.
Però és cert que una cosa és governar,  on t’has “d’enfrontar” de vegades, amb diversos sectors força diferenciats entre ells (sense anar més lluny, Educació, amb els ensenyants i pares) i l’altra fer oposició on sovint es fa una la política d’enfrontament total als criteris del govern.
Dit això, penso que el PSC va tenir un error greu a la primavera de 2008. Va ser quan va legislar-se el “decret de sequera” on s’establia, entre altres mesures, fer la interconnexió de xarxes entre els sistemes hídrics del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i el d’Aigües del Ter-Llobregat (ATLL)
En aquell moment, des de els “centres de poder” de Barcelona, va pensar-se en resoldre un problema endèmic que té l’àrea metropolitana de Barcelona. Es pensava que solucionar el problema d’escassetat d’aigua els anys de sequera, els podria reportar uns beneficis electorals importants.
Els membres del govern, així com els dirigents del PSC, no van pensar, però, que això els podria comportar un greuge amb les Terres de l’Ebre i, sobre tot, amb la gent de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.
Gràcies al moviment antitransvasament es va aconseguir unir els partits que llavors estaven a l’oposició (PSC, ERC i ICV-EUA) en la defensa del nostre territori i en contra dels governs de Madrid, amb el PP i el Barcelona, amb CiU de Jordi Pujol i Mas de conseller en cap. El primer impulsor del Pla Hidrològic Nacional i l’altre còmplice necessari per a portar-lo a terme.

L’altre tema és el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus nuclears. És cer que aquí els socialistes han dit que no el volen. Però a l’ambient és nota certa ambigüitat. No es veuen líders socialistes del territori a les manifestacions que es convoquen per a rebutjar-lo, tret de l’alcalde de Batea i diputat autonòmic Joaquim Paladella, al contrari del que fan altres formacions polítiques com ERC i ICV-EUA.  

Des del govern central tampoc no s’ajuda gens a esvair la incertesa que planeja sobre les terres de l’Ebre. És cert que com a candidata favorita apareix Zarra a València en primer lloc, però l’opció d’Ascó no s’ha descartat de forma definitiva ni molt menys...

Fa unes setmanes la proclamació de la seu per part del Consell de Ministres pareixia imminents. Però la proximitat de les eleccions autonòmiques i les municipals de la primavera que ve, han fet que el govern central retardi fins després d’aquesta segona contesa electoral l’elecció de la seu.

És evident que, en tots dos casos, possiblement, només una part de la gent sensibilitzada amb aquests problemes mediambientals són militants, simpatitzants o votants socialistes. La resta ho serien d’altres formacions polítiques parlamentàries i extraparlamentàries i, també d’alguns sindicats. De fet, a les eleccions de 2003 el PSC no va pujar gaire al contrari d’ERC que va ser el partit que més va rendibilitzar el moviment antitransvasista.

EL PP NO COMET ERRORS

Podem estar d’acord o no amb les polítiques del PP. Podem criticar-les i, fins i tot, censurar-les, però és la seva política i actuen amb coherència.
Primer que res, caldria diferenciar un partit amb responsabilitats de govern, d’un altre que està a l’oposició.
El PP a Catalunya no ha governat mai, però en el darrer govern de CiU amb Jordi Pujol, va influir activament en les polítiques del govern de la Generalitat. Gràcies a aquell suport, Pujol va poder acomiadar-se de la política sent president i acabar una legislatura força complicada, sobre tot a les Terres de l’Ebre amb la qüestió del transvasament del riu (Llei del Pla Hidrològic Nacional)
Després d’una convulsa legislatura on han “saltat” ni més ni menys que dos dels seus líders i també qui va ser el seu gran fitxatge, l’arribada de l’Alicia Sánchez-Camacho li va donar una força renovada.
Efectivament, primer va ser la marxa de Josep Piqué (avui apartat de la política i president de Vuelig) Montserrat Nebreda, que va arribar al PP precisament de la ma de Piqué, va acabar abandonat el parit en veure que, difícilment tenia opcions d’optar a dirigir-lo i va crear el seu propi partit. Finalment, la defenestració de Daniel Sirera, que no va abandonar l’escó de diputat, “va catapultar a la lideressa catalana”.
La política del PPC es basa en tres grans eixos: la política lingüística, la immigració i la crítica reiterada al govern.
1r. Referent a la política lingüística, el PP, es partidari del bilingüisme a Catalunya. Es a dir, equiparar el català i el castellà i, sobre tot, que els pares puguin decidir en quina llengua volen l’ensenyament dels seus fills. Aquesta política “ignora” que el català està en recessió i necessita mesures correctors (una mena de discriminació positiva) que prioritzin l’ensenyament del català. El PP també ”ignora” la legislació que hi ha al respecte i les diferents sentències del Tribunal Constitucional.
2n. La primera embranzida forta sobre el tema d’immigració, es va produir a Badalona de la ma de Xavier Garcia Albiol amb el repartiment d’uns fullets on es posava en entredit el comportament dels gitanos romanesos. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acceptar a tràmit una denuncia feta per ICV-EUA, precisament per aquest fet. Però el moment culminant el va tenir abans d’ahir amb el videojoc on es rebatejava a la lideressa com Alicia Croft i, en una nau, anava disparant sobre els immigrants i independentistes. Aquest matí em deia un sindicalista: “Menys mal que no disparava contra nosaltres!”
3r. Finalment, Sánchez-Camacho no ha perdut l’oportunitat en cada una de les seves intervencions i declaracions de carregar contra el govern d’Entesa, sobre tot, al President Montilla, a qui, juntament amb Zapatero, considera responsable de tots els mals haguts i per haver.
Si el proper 28 CiU no guanya per majoria absoluta i Mas s’ha de recolzar amb el PPC per a poder ser president, tornarà la forma de governar dels darrers anys de Jordi Pujol. Potser la intenció de Mas és poder deixar part del llast que va acumular en aquells anys, però si del PPC depèn, amb poc temps quedaran esborrades les polítiques progressistes dels darrers 7 anys.