diumenge, 9 de gener del 2011

NO SMOKING


La darrera llei sobre el tabac que va entrar en vigor el dia 2 de gener d’aquest any, restringeix molt els llocs on es pot fumar.
Així hi ha prohibició total als restaurants i bars i també a alguns llocs encara que siguin a l’aire lliure: pels voltants de col·legis i hospitals i parcs infantils.
Era normal que per part dels fumadors i amos d’establiments de restauració (que segur que també són fumadors), primer es queixessin de la mesura i, després, ens alguns casos es saltessin la norma permeten fumar dintre dels seus locals.
Al dret hi ha una màxima que diu: “La llibertat d’un individu acaba on comença la de l’altre”.
No puc, sinó mostrar-me en total desacord amb aquells que volen sobreposar el seu dret de fumar per damunt de qualsevol norma. Alguns d’ells arriben a dir: “És que ens sentim com a bitxos rars”. Tampoc tant!
I els que no fumem i hem tingut que aguantar anys i anys, moltes vegades resignats als qui fumaven... Què passa? És que no teníem drets? I a sobre, moltes vegades encara et preguntaven: “Què et molesta que fumi?” Jo mateix pateixo una “bronquitis asmàtica crònica”. Sovint m’han preguntat: Fumes? Mai, els hi he respost. Per l’estat dels meus bronquis deuen de pensar una altra cosa...
La primera mesura que prohibia fumar a les administracions públiques va entrar en vigor l’any 1988. Jo que treballo a l’administració des de l’any 1986 més d’una vegada em vaig tenir que discutir amb companys perquè no feien cas de la norma. Una fumadora habitual que, a més, era una de les caps de l’oficina, em va arribar a cridar l’atenció per beure una beguda de cola en hores de treball quan ella fumava cada vegada que en tenia ganes dintre del seu despatx o en qualsevol altra dependència. Hi ha alguna norma que prohibeixi veure begudes de cola, taronjades, llimonades, etc. en hores de treball. Que jo sàpiga, no! Ho hauria entès si hagués segut una cervesa...
Més tard la prohibició de fumar es va estendre molt més i es va fer més restrictiva. Només llavors, la majoria de companys van començar a complir la normativa. No tots. Es va habilitar un sala de fumadors i els que tenien el vici, anaven a fumar i, de pas xerrar. I els que no fumàvem seguíem treballant... Finalment es van suprimir les sales de fumadors i, a partir de llavors es surt al carrer. Mentre, els que no fumem, seguim als nostres llocs de treball.
Ara resulta que amb la nova llei, si no es pot fumar prop de les dependències hospitalàries, la meva oficina que dóna a l’entrada d’urgències d’una clínica... És un lloc hàbil per a fumar?
Ahir vaig poder veure i escoltar la noticia per TV3 d’un bar de Mollerussa que incompleix la norma i que permet fumar dintre del local. L’amo diu que sap que s’arrisca a que li posin una multa, però que primer és el negoci i que si no deixa fumar, aquest se’n va en orris.
El bar on vaig a esmorzar és un bar on es permetia fumar i on els amos (els dos) fumaven. A partir del dia 2 no es fuma. Què he de fer si un dia veig aparèixer un altre cop els cendres a les taules i es deixa fumar a la gent. Si és veritat que ara els fumadors no van als bars (cosa que dubto), els no fumadors tindrem que deixar d’anar-hi?
Una darrera anècdota. La UGT de les Terres de l’Ebre, des de fa anys, acostuma a fer un sopar per Nadal a un conegut restaurant prop de l’assut de Tivenys. Poc a poc, els meus companys sindicalistes (els primers que volen fer complir la norma en matèria laboral) es posaven a fumar. L’amo de l’establiment els cridava l’atenció sense massa èmfasi. Al final acabava traient els cendres. L’ambient es convertia, finalment, en irrespirable. Al final vaig decidir queixar-me i els hi vaig dir que “ho deixaven de fumar o no hi tornaria”. D’això fa uns 4 anys. No m’han convidat més. 
 

Infraestructures, per a quan? (Un article de Josep Bayerri Raga)

EL PUNT

A les Terres de l'Ebre, la paralització de les obres d'infraestructures és una qüestió que ve de lluny i a la qual no es veu solució


Les obres que afecten a infraestructures de comunicacions s'eternitzen amb freqüents interrupcions, com és el cas de la variant de l'N-340 a l'Aldea. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.
El canareu i catedràtic d'economia Germà Bel, un dels caps mes endreçats de les Terres de l'Ebre, opina que les limitacions en el desenvolupament del territori són conseqüència de la mancança d'infraestructures adequades. A la cruïlla equidistant entre Barcelona, València i Saragossa, a banda de les seves pròpies energies, l'Ebre hauria de beneficiar-se de la situació estratègica; cosa que, sigui dit d'afegitó, havia estat així al llarg dels segles, quan el riu esdevenia l'autopista per comunicar la Mediterrània amb l'interior peninsular, la qual cosa féu de Tortosa la sisena ciutat de la corona catalanoaragonesa. A finals del XIX van arribar les carreteres i el ferrocarril; el riu va deixar de ser via de comunicació per esdevenir objecte de desig pels seus cabals, i començà l'aïllament. Fins al 1970 la comunicació amb Tarragona era una aventura pel difícil trajecte entre l'Ampolla i l'Hospitalet (els revolts del Perelló i el coll de Balaguer). Després, tot s'ha modernitzat, però les comarques riberenques no han tingut sort. Potser pel fet d'estar lluny de la capital, per la baixa potència demogràfica o per les limitacions de la seva classe política.
L'autopista de peatge AP-7 va arribar quatre anys després que a Tarragona pel nord o a Castelló pel sud, i encara va romandre tres anys més aturada fins que el 1977 es connectaren els dos trams amb el pont nou sobre l'Ebre. Quelcom semblant havia succeït cent anys abans amb el ferrocarril; ara, el TAV ja arriba a Tarragona i ho farà a Castelló l'any vinent: entre totes dues capitals, terra cremada malgrat que als polítics se'ls omple la boca demanant el corredor mediterrani però també silencien que ha estat sistemàticament menyspreat des del poder central (es digui PSOE o PP), obsessionat per una Espanya nacional i radial des de Madrid.
Avui el panorama es desolador. El ferrocarril convencional de Barcelona a València, Euromed inclòs (que, tot sigui dit, continua sense aturar-se a la zona de l'Ebre), transita per un tram de via única entre Vandellòs i Tarragona, fet insòlit en tota la xarxa primària d'un país que presumeix de ser capdavanter en l'alta velocitat. És així des de fa ja 15 anys. El tema de l'estació de mercaderies de l'Aldea i l'estació terminal de Tortosa continuen sense resoldre's i ara, amb els trens transferits a la Generalitat, s'anuncien uns serveis regionals d'alta velocitat cap a Barcelona que arrancaran des de l'Aldea, en lloc de Tortosa, sense que l'alcalde obri boca. L'autovia lliure de peatge A-7 no té ni el traçat definit entre Traiguera, al límit del País Valencià, i Vandellòs; l'Estat diu que és la gent del territori que no es posa d'acord sobre el seu pas per Font de Quinto. Quelcom semblant succeeix amb la variant de l'eix de l'Ebre per l'exterior de Tortosa, obra de la Generalitat, que xoca amb l'oposició dels veïns de la zona del Canalet sobre Roquetes i Jesús que no estan d'acord per on ha de passar. Una obra tan urgent com la desviació de l'N-340 per fora de l'Aldea roman paralitzada per la crisi econòmica mentre els accidents i les retencions continuen. Les variants de l'N-340 al seu pas per Gandesa i per Corbera d'Ebre, ni tan sols s'han iniciat. Madrid va decidir que la sortida de Saragossa a la Mediterrània per la futura autovia A-68 serà per Morella en lloc de Gandesa i el desdoblament de l'eix de l'Ebre presentat com a compensació no ha passat en cap moment de ser una enganyifa electoral.
Aquest és el panorama, segur que incomplet perquè hi ha altres serrells potser menys importants però no menys necessaris. El dèficit en infraestructures de comunicacions de les terres de l'Ebre és històric. Cada primer de gener els polítics locals manifesten els desitjos que l'any nou sigui definitivament l'any de les carreteres i els ferrocarrils. Dotze mesos després, però, es pot constatar que tot continua igual.

dissabte, 8 de gener del 2011

NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...
Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...
De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!
Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.
També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.
Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.
 
I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...
Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...
Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.  
   

divendres, 7 de gener del 2011

UNA NOVEL·LA SOBRE EL MAQUI “LA PASTORA” GUANYA EL PREMI NADAL

Per a començar no estic d’acord amb aquest títol. Encara que “nascuda” Teresa (de fet l’elecció del sexe va ser del capellà del poble), Florencio que així és com es va acabar dient, sempre es va sentir home. Recordo una entrevista que li van fer a la revista Interviu, allà pels anys 80, on ell afirmava haver tingut relacions completes amb una dona (si la memòria no em falla, a Andorra)
La “fama” de la Pastora li ve, precisament d’aquesta “ambigüitat” i de la mala qualificació d’hermafrodita. La Pastora no era hermafrodita, simplement va ser una criatura que al néixer tenia el sexe poc definit i, com he dit abans, el capella del poble, davant el dubte, “va decidir” que fos xiqueta i així es lliuraria de la mili...
Florenci Pla Messeguer (batejat com a Teresa), va néixer al poble de Vallibona, comarca dels Ports.
L’apel·latiu de ‘la Pastora” li ve del treball que feia: cuidar del ramat d’ovelles. D’aquí a “tirar-se al ‘monte’” i sumar-se als guerrilles de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), hi ha tota una història d’ultratge cap a la seva persona per part de membres de la Guardia Civil.
Sobre la Pastora, a part de la novel·la guanyadora del Nadal que, per cert, encara no he dit com es titula (Donde nadie te encuentre), s’han publicat altres llibres, com una biografia.
Però a mi em va agradar especialment un documental que va fer el realitzador francès Ismael Cobo fill d’un maquí càntabre i que li va explicar la vida i aventures del guerriller de Vallibona. El títol del curtmetratge de quasi 1 hora de duració es diu "Siempre será La Pastora". I em va agradar per l’enfocament que sé li dóna, pels paisatges que hi surten, pels testimonis de la gent del poble, etc.
Parlant de testimonis, vaig conèixer personalment a un home que me’n va parlar, precisament quan va sortir a la revista Interviu. Era de Santa Bàrbara (ja fa molts d’anys que va morir) i es deia Pepito, més conegut com Barrabom. Em va explicar que una vegada, a un ball (si em va dir el poble no me’n recordo, algú el va encoratjar de ballar-hi. Però ell ho va rebutjar exclamant: “Com voleu que balli amb un home!”.