SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.  

EL MEU DARRER PLE COM A REGIDOR

Avui, de bon matí, he assistit al darrer ple de la meva etapa com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El motiu de fer-se el ple només 3 dies abans de que prenguin possessió els nous regidors sortits de les eleccions del 22 de maig, ha estat per aprovar totes les actes que quedaven pendents, tant la del darrer ple extraordinari fet el passat 17 de maig, així com les diferents comissions informatives a les que pertanyia, algunes de les quals s’havien convocat per darrer cop l’any passat i les juntes generals de l’Hospital Comarcal d’Amposta i la GURSAM (la societat anònima municipal de gestió urbanística)

Una vegada fet el tràmit, els qui ho han volgut, han pogut adreçar-se al ple per a dir el que sentien o acomiadar-se dels que han estat els companys de consistori en els darrers 4 anys. Josep Maria Monfort (Xose), el meu company de grup que també tancava avui la seva etapa de 12 anys com a regidor i jo, hem declinat l’oferiment que se’ns ha fet des de la presidència del ple. En canvi, Toni Espanya, el portaveu del grup, si que ho ha fet i ha volgut destacar “el bon clima que hi ha hagut, en general, entre els diversos regidors”, millor, segons ell, que els la legislatura anterior presidida per l’avui senador espanyol. Mentre deia això, Xose, que era el que estava assegut al mig de tots tres, li deia en veu baixa: “Això digues-ho per tu”.  Personalment compartia el mateix sentiment. També ens ha agraït la feina feta per nosaltres durant els 8 anys de convivència a l’ajuntament, encara que li havíem dit tots dos que no calia que ho fes en públic.   

Després d’ell han anat prenent la paraula el portaveu d’ERC Adam Tomàs i, l’exconsellera Marta Cid i Víctor Conesa que també “s’acomiadaven” avui. Finalment han estat el portaveu de CiU i el propi Alcalde. Els altres dos regidors de CiU que no continuaran la propera legislatura, tampoc no han pres la paraula.

Finalment i, una vegada aixecada la sessió per part de l’alcalde, ens hem anat saludant i desitjant-nos sort per al futur. Però les salutacions no han estat generals. Hi ha hagut algun regidor i regidora de qui no m’he acomiadat. De fet, Xose, no ho ha fet de ningú i ha marxat del saló de plens ràpidament.

Quan l’alcalde ha entrat a la sala de plens sobre les 8:30 del matí hi ha donat el “bon dia” general, jo, que era el regidor que més prop estava de la porta d’entrada, no li he contestat. Llavors s’ha adreçat a mi i m’ha dit. “Respon”. I jo li he contestat que em costava molt respondre i ell ha assentit. Les meves relacions amb el màxim edil municipal no han estat bones quasi que mai i dolentes des de fa aproximadament dos anys, exactament de d’un dilluns de festes majors de l’any 2009. Potser ell se’n hagi oblidat (cosa que m’estranyaria molt), però jo no.

L’alcalde ha tingut tot aquest temps per a intentar parlar amb mi en privat i mirar de superar les diferències. No ho ha fet ni tant sols ho ha intentat, tot hi saber que no li dirigia la paraula i que refusava saludar-lo. Difícilment (més que res perquè em conec) li tornaré a dirigir la paraula en el futur. En mi no tindrà mai un amic, ni tant sols un company.

Penso que amb aquesta explicació queda palès que “el clima de bona sintonia” a la que es referia el nostre portaveu, no era tal. Ni amb ell ni amb alguns regidors i regidores. Ja us en aniré parlant.

Les “bones” paraules de l’Alcalde el dia d’avui no canvien actituds anteriors...

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 4ta PART (I ÚLTIMA)

Amb el d’avui, acabo l’anàlisi sobre els resultats de les passades eleccions municipals, en particular, les d’Amposta, ja les he anat analitzant al llarg de 3 capítols més parlant dels guanyadors (CiU), dels perdedors (ERC i PSC) i també de PxC que, per primer cop ha entrat al consistori de la capital del Montsià.

Però a part d’aquestes llistes que van aconseguir representació, n’hi va haver 3 que no van poder obtenir ni un sol regidor: el PP, ICV-EUA i SCI.

El Partit Popular va ser qui més prop va estar de “pescar” un regidor, molt lluny també de les seves expectatives que aspiraven (legítimament) a assolir-ne al menys 2. Una vegada més es demostra que a Amposta. En unes municipals el vot del PP va a parar a CiU o a l’abstenció. Segons dient alguns, el candidat escollit tampoc no ha ajudat gens ni mica a l’hora d’assolir uns resultats òptims, es a dir, regidors. Segueixo dient opinions que he escoltat al carrer. Es deia que la gent del PP de tota la vida són força “classistes” i que no tenien al candidat com a un “dels seus” : ni és un empresari de prestigi ni molt menys forma part d’una família benestant de la ciutat. Ni tan sols era una persona coneguda als àmbits socials de la ciutat.

ICV i EUA van aconseguir, per primer cop, anar junts a unes  eleccions a la nostra ciutat. Això els va crear també unes expectatives òptimes per a treure 1 o 2 regidors. Des del PSC se’ls hi va demanar reiteradament integrar-se a la candidatura socialista i no van acceptar, suposadament, per les pressions des de Barcelona que volien que a Amposta, per ser capital de comarca, havien de formar llista pròpia. Tal i com passava amb el PP, el candidat escollit tampoc era conegut, per molt que treballés en una empresa de subministrament de carburats i que estigués contínuament de cara el públic. Unes setmanes abans de les eleccions vaig parlar amb el seu germà i em va preguntar la meva opinió sobre el resultat de les eleccions i si traurien o no representació. Vaig ser contundent: “No”.  Una cosa és la il·lusió que s’hi posa i l’altra molt diferent la realitat. Tal i com va passar als PSC, ICV-EUA, també va perdre vots respecte a les eleccions de fa 4 anys: 48 (de 272 a 224, tot hi haver pogut presentar-se conjuntament)

El darrer partit (i que es presentava per primer cop en uns comicis municipals) va ser SCI (Solidaritat Catalana per a la Independència), encara que com a sigles usen el “SÍ”. Un partit que va fundar entre altres l’expresident del Barça Jan Laporta i que aprofitant la seva empenta van obtenir 4 diputats al Parlament de Catalunya. Com és lògic, també aspiraven a obtenir algun regidor. Al final va ser una de les formacions que tampoc va assolir els resultats esperats.  D’aquesta formació també m’han arribat opinions, com la que els acusava de “manca de programa”.  Deien d’ells  que “com una formació que aspira a la independència de Catalunya pot presentar-se a unes municipals sense altre tipus d’ideari”. És cert que qualsevol partit que comença ha de fer-ho des de la base. Però no és menys cert que calia presentar alguna proposta pròpia per a la nostra ciutat. Si ho han fet, no ha arribat als electors.

CIU: ANCORATS CAP A LA DRETA

L’altre dia escoltava que “Espanya és un país de ‘centre’, lleugerament decantat cap a l’esquerra”. El resultat de les darreres eleccions no indicarien això. A partir d’aquí entraríem en un debat  que ja fa dies que vinc explicant. Avui intentaré explicar una altra cosa.

CiU a Catalunya i el PP a la majoria de llocs d’Espanya, van ser els guanyadors indiscutibles de les eleccions locals i autonòmiques del passat 22 de maig. Les dues són dos formacions conservadores amb més o menys matisos. Per tant, i a priori, és molt més fàcil pactar entre elles (a Catalunya, evidentment) que no fer-ho amb altres forces polítiques més nacionalistes o progressistes. De totes formes n’hi haurà per a tots els gustos, però avui generalitzaré.

Pel que ja es va dient aquests dies, sembla ser que CiU pactarà allà on sigui possible per a que governi la llista més votada. Així pactarà amb el PSC a llocs com a la Ràpita (ja s’ha dit oficialment) o Tarragona i amb el PP a Badalona, per exemple, encara que ja ha anunciat una possible moció de censura (?!)

Però centrem-nos més en el nostre territori. Cap a finals de la setmana passada és va fer públic que “CiU pactarà amb el PP per assolir l’alcaldia de Gandesa”. Però el pacte anirà més lluny, es farà extensible a la resta de la comarca de  la Terra Alta i també del Baix Ebre, als pobles on la suma de les dues formacions els hi doni l’alcaldia.

Evidentment el tema és prou interessant per aturar-nos a analitzar-lo i treure’n les conclusions pertinents.

Cal recordar que al Baix Ebre, durant les darreres legislatures, CiU va pactar amb ERC i, entre d’altres càrrecs, va donar la presidència del consell comarcal al que després seria l’alcalde de Tortosa Ferran Bel (2003-2007) El pacte entre CiU i ERC es va reeditar la legislatura posterior (2007-2011) i això va permetre a ERC entrar al govern de Tortosa. Si, finalment, CiU acaba pactant amb el PP allí on el necessiti, significarà donar-li una puntada de peu a ERC. Així serà com els agrairan els favors prestats... Potser això, de retruc, facilitarà la reedició del pacte de govern al Perelló entre el PSC i ERC, la qual cosa, segons sembla, es preveia més que complicada.  

Quan es consumi el pacte (generalitzat, recordem-ho) entre CiU i el PP, la formació nacionalista tornarà a ancorar-se cap a dreta que és la seva posició natural. CiU sempre ha estat més còmoda donant suport al PP que no al PSOE. I proves en tenim per a tots els gustos. Si fem memòria, segurament recordarem el pacte de l’hotel Magèstic, en temps del president Pujol, on els nacionalistes van donar suport al futur govern de José Maria Aznar, de tan nefast record per a Catalunya, però sobre tot, per a les Terres de l’Ebre. A canvi, i de forma implícita, el PP fa fer de “crossa” al darrer govern de Pujol en un moment que no tenia majoria absoluta.

Això mateix pot arribar a passar dintre d’uns dies. El govern en minoria de Mas necessita que algun grup de la cambra catalana recolzi els pressupostos que van aprovar la setmana passada l’executiu català o, en els pitjor des casos, s’abstingui. Dintre de pocs dies sortirem de dubtes.