ELS MÒDULS AGRARIS DE L’IRPF I UNA XAFARDERIA DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Retornem al dimecres 9 de juny, al darrer ple de la legislatura 2007-2011 de l’Ajuntament d’Amposta. Encara que cronològicament va succeir en ordre invers a com ho explicaré, us contaré dues coses que van succeir abans i al final de l’acte.

En acabar el ple, i tal com vaig explicar en aquest mateix blog, va arribar l’hora dels comiats personals entre els regidors que hem compartir escó durant la legislatura passada. Alguns (la majoria) van venir en busca meva per acomiadar-me (també els funcionaris municipals que normalment assistien als plens, es a dir, secretaria Maria Cinta Vidal, la interventora Maria del Mar Medall i el que durant molts d’anys va fer de secretari en funcions Ramón Noche), també em vaig apropar a alguns com per exemple a Pere Vida, que també s’acomiadava i Josep Garriga.

Vaig aprofitar l’avinentesa amb qui va ser designat fa poques setmanes nou Delegat d’Agricultura a les Terres de l’Ebre per a demanar-li que, per a l’any vinent, s’hauria de tenir més cura a l’hora d’introduir canvis als mòduls de l’IRPF agraris. Els darrers anys no hi ha hagut pràcticament modificacions respecte al que estableix originàriament l’Agència Tributària. Això comporta, només per posar un exemple, que el percentatge de benefici dels cítrics a les comarques del Montsià i el Baix Ebre sigui d’un 26 %, mentre que a la comarca veïna del Baix Maestrat s’estableixi en un 9 %. Sense cap mena de dubte una discriminació flagrant de cara als nostre pagesos.

El tema va portar certa controvèrsia passades les eleccions municipals quan els dirigents d’Unió de Pagesos de les nostres comarques van fer responsable de la situació a l’anterior Director dels Serveix Territorials d’Agricultura Antoni Espanya que, a la vegada, va criticar l’actitud dels dirigents sindicals als qui també va acusar de passivitat davant la situació.

L’actual delegat va dir que “hi treballaria” per evitar que es torni a repetir la situació contraria que han patit els pagesos de les nostres terres en els darrers exercicis fiscals.

I ara la xafarderia. Em vaig assabentar abans de començar el ple. Segons sembla, a qui ha estat regidor d’Esports i Joventut durant la darrera legislatura i que tampoc no continuarà, és a dir “D’j Pepo”, ja li han buscat ocupació. Es tractaria d’un càrrec de confiança lligar a la regidoria d’Esports.

Ahir dissabte, tot dinant, mon fill em va dir que ell també ho havia sentit a dir i em va concretar encara una mica més: es tractaria de la gerència de l’àrea d’esports.

Després del que he llegit avui al diari el Punt sobre que l’alcalde d’Amposta vol lluitar contra la crisi, imagino que aquesta serà la seva primera mesura creant un lloc de treball ben remunerat per agrair-li els serveis prestats, com s’ha fet sovint des de que CiU governa Amposta.  

SENSE TÍTOL

Em va arribar per correu electrònic. 


Pío Baroja (13/5/1904)

Corría el año 1904 y aquella tertulia, que había abierto el gallego Ramón
María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, hervía por las noches
con la flor y nata de los intelectuales de la Generación del 98 y los
artistas más significados, entre ellos Ignacio Zuloaga, Gutiérrez Solana,
Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.

Y aquella tarde noche del 13 de mayo de 1904 el que sorprendió a todos los
presentes fue Pío Baroja. Porque cuando se estaba hablando de los españoles
y de las distintas clases de españoles, el novelista vasco sorprendió a
todos y dijo:

"La verdad es que en España hay siete clases de españoles... sí, como los
siete pecados capitales. A saber:

1)     los que no saben;
2)     los que no quieren saber;
3)     los que odian el saber;
4)     los que sufren por no saber;
5)     los que aparentan que saben;
6)     los que triunfan sin saber, y
7)     los que viven gracias a que los demás no saben.


Estos últimos se llaman a sí mismos "políticos" y a veces hasta
"intelectuales".

TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...          

FELIP PUIG O LA INÚTIL COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Dimecres, el conseller de l’Interior del govern català va comparèixer al Parlament per a justificar allò que és  injustificable i per acabar per a no dir res. Ni tant sols va dimitir del seu càrrec!!

Segons el conseller (hi ha qui diu que a Polònia el caracteritzen molt bé amb el bat de beisbol) la càrrega policial va ser deguda a que “els mossos no van mesurar bé la violència dels concentrats”. “Manda huevos” que va dir Fedrico Trillo quan era president del Congrés dels Diputats...  

És d’una baixesa política “insultant” que un polític de la talla d’un conseller (bé, Felip Puig ha demostrat sempre per activa i per passiva que talla política no en té) per a deslliurar-se de tota culpa i no assumir responsabilitats, les vulgui traspassar (les responsabilitats9 al altres, en aquest cas als concentrats de la plaça de Catalunya, també anomenats “indignats”.

Tothom coincideix (tots menys el govern i els propis mossos) que la càrrega contra la multitud va ser desmesurada i, evidentment, evitable. La concentració de la plaça de Catalunya (també els altres arreu de l’estat) és pacífica i no ha produït cap incident (tret els d’aquell dia) Però davant la provocació policial i la utilització injustificada de la força (en la majoria dels casos) la reacció dels joves (i no tan joves) va ser lògica.

Felip Puig ha rebut diverses denuncies. Una d’elles d’un tècnic en noves tecnologies que, a més a més, va denunciar que sé li havien emportat l’ordinador i que no sé li havia tornat. De ser certa aquesta acusació, caldria qualificar l’acció com a robatori, ja que, quan per motius justificats s’ha de decomissar algun objecte, s’ha d’estendre el corresponent rebut o, on “nassos” reclama ara la persona a afectada? I en tot cas, cóm demostra que l’ordinador és seu? (Segurament que amb els  codis d’accés si en té, però el que segur que té, és un problema)

Per acabar, la compareixença de Felip Puig, des del meu punt de vista va ser del tot inútil. Què ho havia de fer? Segur que sí, però caldria haver aportat alguna prova de les greus acusacions que va fer contra els “indignats” (cosa que no fa ver) o una cosa encara millor, dimitir del seu càrrec tal i com li va demanar, fins i tot, algun grup polític del Parlament català.

Per acabar una reflexió que m’ha arribat via Facebook enviada per un adolescent de 14 anys:

Papa , què has fet avui a la feina?
- L'hi he rebentat el cap a cops de porra a un que demanava un món millor per a
tots!