L'ECLIPSI DE LLUNA D'AQUESTA NIT

Aquesta nit, atret per la "publicitat" que s’ha fet sobre l’eclipsi de lluna, he decidit agafar la meva càmera i anar-me’n cap al delta de l’Ebre acompanyat per la meva gosseta Electra.

S’anunciava com un fet extraordinari, amb tonalitats roges degut a les cendres en suspensió de no sé quin volcà. Però a l’hora de la veritat, res de res.

La que us mostro és la millor fotografia que he pogut fer a l’eclipsi de lluna d’avui. L’he feta sobre ¼ de 12 de la nit (evidentment) en un camí rural de la partida de Carlet, terme municipal d’Amposta, entre la carretera de Sant Jaume d’Enveja i la dels Muntells.   

SOBRE LES DARRERES ACCIONS DELS INDIGNATS

Amb l’acció que van començar ahir al vespre davant del parc de la Ciutadella de Barcelona, el moviment del 15-M o “els indignats” han traspassat la “línia roja”, la qual cosa, mai hauria d’haver passat.

Fins ara estava al costat dels indignats de forma implícita. Fins i tot vaig recolzar-los a la concentració d’Amposta de la tarda del 21.

Avui llegia les manifestacions fetes per JoanManuel Serrat en la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona y em sentia plenament identificat. La joventut actual té motius per estar indignada amb l’actual sistema democràtic, amb els polítics, amb els banquers, etc.

Fins ahir les actuacions que portaven a terme eren correctes. Qui em segueix sabrà que vaig ser dels primers que vaig demanar la dimissió del conseller Felip “Fuig” per l’actuació del mossos a la plaça de Catalunya del 27 de maig que vaig considerar, al menys, fora de lloc.

Però amb els fets d’avui, com he dit al començament, han traspassat la “línia roja”. Fins i tot, segons les noticies que oferia de bon matí TV3 des de les immediacions del passeig Picasso i la plaça de Barcelona, alguns membres del col·lectiu estaven en contra d’algunes de les accions que s’estaven prenent (com fer  barricades amb tanques metàl·liques” a primera hora i els insults i agressions més tard, no només a càrrecs electes sinó, fins i tot, a periodistes i treballadors del Parlament de Catalunya), ja que tal cosa no s’havia acordat a l’assemblea que s’havia fet prèviament. Fets com aquest desvirtuen l’esperit del 15-M i fins i tot, poden acabar per debilitar-lo. Mentre els col·lectiu segueix unit, la força que tindran serà il3limitada, però en el moment que el sector més radical (en tot grup sempre hi ha diversos sectors) prengui el poder, a part de la credibilitat, també estarà en joc la continuïtat del moviment.

Aquest matí jo feia una comparació. Tal vegada una mica exagerada, però perfectament comprensible amb els moments que s’estan vivint. Segurament el que ara diré pot crear certa controvèrsia. En sóc conscient. Quan el dia 17 de juliol de 1936, les autoanomenades forces nacional encapçalades per Franco, Mola i Sanjurjo es va aixecar en armes  en contra de la II República espanyola, es va considerar un cop d’estat perquè intentaven enderrocar un govern legítim sortit de les urnes.

El mateix passa amb els diputats d’ara. Agradi o no, van ser escollits per les urnes en uns comicis democràtics i plurals.

Jo tampoc estic d’acord amb les retallades que comportarà aprovar els pressupostos de la Generalitat que s’havien de començar a debatre avui al Parlament de Catalunya. A les eleccions de novembre vaig votar una opció política que ara no governa Catalunya i el meu descontentament el seguiré mostrant quan es convoquen els proper comicis.

Les eleccions són el màxim exponent de la democràcia i és allí quan hem d’expressar-nos a favor d’una determinada força política i, conseqüentment,  en contra de la resta. O, si es desitja, votar en blan en contra del sistema.

Però mai usar la força en contra de la democràcia establerta. Quan s’ampra la força, es perd la raó i, en conseqüència, les queden il·legitimitades les pròpies idees.   

Podeu llegir més al Periódico de Catalunya. 

I Público.   

BERLUSCONI: ASCENS I CAIGUDA D’UN DICTADOR

Quan “Il Cavaliere”, de nom de pila Silvio Berlusconi va ser elegit per segon cop com a primer ministre d’Itàlia, recordo que ja vaig expressar absoluta estupefacció. Cóm podien els italians reelegir un personatge com aquell?

Berlusconi s’ha comportat com un autèntic dictador. I per tant, usant una paraula molt italiana, com un veritable feixista.  Igual com va ser-ho Mussolini en la seva època.

Però el millor que els hi pot passar a aquesta mena de dictadors, per molt que hagi estat escollit per les urnes (també ho va ser Hitler), és que la caiguda sigui tant vertiginosa com va ser l’ascens. Tot apunta que així serà. No obstant, després de les davallades electorals que ha patit, “l Cavaliere” pensa seguir al càrrec els dos anys que encari li queden. Deien aquest matí per la ràdio que, a part del seu partit, encara compta amb els suports de la feixista Lliga Nord i d’una quarantena de diputats trànsfugues (voldria saber quins motius els van portar a deixar el seu anterior partit)

Si a les passades municipals de fa aproximadament un mes Berlusconi va patir una severa derrota, el que va passar aquest cap de setmana, com explicava aquest matí Carles Francino a la SER, ha estat una pallissa en tota regla.

Aquest cap de setmana passat (dissabte, diumenge i dilluns) es va fer a Itàlia un referèndum on es preguntaven tres coses:

1.- Sobre la implantació de l’energia nuclear (a Itàlia feia algunes dècades –des de Txernòbil- que s’havia abandonat el programa nuclear)

2.- Sobre la privatització de l’aigua.

3.- Sobre la confecció d’una llei per la qual no se’l pugui jutjar.

De fet, molts d’italians es van agafar el referèndum com un plebiscit a favor o en contra de Berlusconi.

De fet, per a que fos vinculant el resultat del referèndum, la participació havia de superar el 50 %. Dissabte explicaven que un membre de l’executiu italià recomanava a la gent no participar-hi i que aprofitessin el temps per anar a la platja... Evidentment el govern era el més interessat en que la participació fos baixa per així poder promulgar les lleis a la seva mida i posar-les en vigor sense cap trava.

Segurament que de les tres coses que es preguntaven la que, en principi, la que tenia més repercussió era el tema de l’energia nuclear. Un mal moment per a fer-ho, després de  que Alemanya hagués anunciat l’abandonament del seu programa després de l’incident a les nuclears japoneses.

El tema de la privatització de l’aigua no és menor. L’aigua és un gran negoci i encara ho serà més. Al nostre país l’aigua és un “bé públic” sovint gestionat per empreses privades. Companyies com AGBAR (Aigües de Barcelona) Aigües de Catalunya, SOREA (del grup AGBAR), CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona), etc. Ja fa molts d’anys que van negoci amb la distribució i venda de l’aigua. Per no parlar de l’envasada.  

Finalment, la darrera llei que volia aprovar el govern de “Il Cavaliere”, era una llei comparable a la que van aprovar els dictadors de l’Argentina i del Uruguai, on se’ls eximia de tota responsabilitat durant el temps que van ocupar els seus càrrecs. Fins i tot d’un tema tant escabrós com la “inducció a la prostitució”.  Sobre aquest darrer tema, Berlusconi havia de comparèixer avui davant d’un tribunal de Milà. Dic “havia” perquè segons sembla no tenia cap intenció de fer-ho.

Ahir, una neboda meva, al Facebook deia que volia anar-se’n a viure a Itàlia pel tema de l’energia nuclear. És ben lliure de fer el que vulgui, però políticament parlant, Itàlia sempre ha estat un país molt inestable. Molt més que el nostre. I en el tema social i econòmic, tampoc n’hi ha per tirar-ho coets.

SOBRE LES DIMISSIONS DEL CONSTITUCIONAL

La Maria Dolo de Cospedal diu sobre les dimissions de tres magistrats del constitucional que “són una mala notícia”. Jo no sé si és bona o mala (ara per ara no tinc prou arguments per a fer valoracions), però el que em sembla és que és un acte de coherència que en democràcia s’hauria de produir moltes més vegades.

No sé si les dimissions s’han produït arran de no haver declarat Bildu inconstitucional tal i com pretenia la dreta extrema d’aquest país. Tal vegada. És evident que després dels bons resultats que va aconseguir la coalició aberzale a les passades municipals del 22 de maig i després de saber-se el nombre d’alcaldies i presidències de diputacions forals que tindrien, més d’un s’ha hagut de arrapar per les parets.

És la democràcia, el que reclama el moviment 15-M: què el poble voti amb llibertat i que tothom s’hi pugui veure representat amb algun dels candidats i candidates que es presenten a unes eleccions. Des de feia uns anys, el País Basc tenia una democràcia “coixa”. Un bon nombre de ciutadans no sabien a qui votar perquè els “legals” no els representaven.

Sembla ser que els tres magistrats dimissionaris són del grup considerat “progressista”, encara que, de vegades, no saps on acaba el progressisme i comença la dreta rància que tenim en aquest país. La línia no està prou ben marcada.

Potser si fa uns anys els magistrats del grup “conservador” que, com passa amb els dimissionaris, tenien el seu mandat caducat, haguessin dimitit, l’Estatut no s’hauria retallat de la forma que es va fer. Un Estatut que després de sortir-ne del TC, on portava anys sense que sabessin que fer amb ell, el van deixar, a la pràctica inútil, ja que tal com va quedar, haurem d’esperar millors temps per aprovar-ne un altre que correspongui a la realitat i els desitjos del nostre país.

Per aquells que creguin que el que s’hauria d’aprovar és una constitució catalana en lloc d’un nou estatut, els hi recordaré que si fa uns anys era inviable, després dels resultats de les darreres autonòmiques i municipals, encara se’m fa més difícil pensar en una Catalunya independent.

Somiar podem fer-ho sempre que vulguem i ningú ens ho pot privar, però una cosa són els somnis i l’altre ven diferent la realitat del dia a dia amb un govern de CiU pactant amb el PP què, a sobre, té la força política més gran que mai havia tingut a Catalunya des del dictador Franco on, recordem-ho té l’alcaldia de Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya i compartirà el govern a Diputacions com la de Barcelona i Tarragona (en aquesta, sinó recordo malament serà la tercera legislatura que governen de la ma)

El poble va votar dreta i els ciutadans només tenim dues possibilitats: o acceptar-ho o fer que el proper cop no sigui així. Del nostre vot depèn.