Després de les darreres eleccions municipals vaig deixar de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, el meu poble adoptiu. Vagi per davant que mai m’he considerat un privilegiat, en contra del que pensen una bona part de la ciutadania.
Vaig arribar a la política activa (des de ben jove ja en tenia inquietuds) després d’uns anys de lluita antitransvasament de l’Ebre. L’equip de govern del meu poble no s’havia caracteritzat precisament per defensar el riu, ja que seguien sense vacil·lar la línia marcada pel govern de la Generalitat de l’època amb Pujol al capdavant. Per tant, hom pensava en aquells moments “canviar el món” des de l’ajuntament del meu poble, sempre què, evidentment, entrés com a regidor i aconseguíssim el govern municipal.
Però a l’hora de la veritat, CiU, malgrat que el seu recolzament al Pla Hidrològic Nacional (o PHN) li va passar factura (va perdre uns 700 vots), va tornar a assolir la majoria absoluta. La meva il·lusió de poder fer les coses diferents de com s’havien fet en el darrers anys, de sobte, es van truncar.
No obstant això, la meva primera legislatura com a regidor va estar marcada, sobre tot, per l’esperança que, des de l’oposició, poder incidir en les polítiques municipals. Encara que només fos en petits detalls com, per exemple, millorar la circulació o la neteja dels espais públics. La manera de fer-ho era presentar mocions que jo mateix preparava i defensava als plens. L’equip de govern, gentilment, solia aprovar-nos la majoria de les mocions, però a l’hora de la veritat tot quedava en “paper mullat”, ja que a la pràctica quasi que mai feien el que havien aprovat.
La retirada de qui havia estat alcalde els darrers 20 anys va obrir noves perspectives a que, finalment, hagués un canvi de govern. La campanya electoral la varem encarar amb renovades esperances, pensant en la possibilitat de governar. No ens enganyem, quan un polític es presenta a unes eleccions la seva aspiració és governar, encara que sigui formant part d’un govern de coalició amb altres partits polítics. Tampoc va ser possible aquest cop.
A partir de llavors, ho confesso, la meva activitat política respecte a la preparació i presentació de mocions va baixar considerablement. La meva il·lusió també. Durant aquesta segona legislatura, les mocions que, malgrat tot, presentava el nostre grup, majoritàriament van ser rebutjades. Com s’observarà la tàctica del nou equip de govern va sofrir un canvi dràstic: d’aprovar-les i no aplicar-les a rebutjar-les directament. Al menys així no calia estar pendents sobre si les acabaven complint o no.
Des del govern és promouen equipaments, infraestructures i projectes de tota mena. Es poden programar activitats culturals, recreatives , esportives, de lleure... En canvi des de l’oposició no es pot fer res de tot això. Com a molt et mantenen informat de com s’estan executant el projectes. I de vegades ni això.
Durant la primera legislatura, de casualitat, em vaig assabentar que una petita plaça adjunta a la plaça de la Pau tenia la condició de “sòl per a equipaments”. A la pràctica res ho feia pensar ja que era una plaça verda amb un parc infantil, una font i diversos arbres. Fins i tot hi va haver un quiosc de gelats i refrescs. Vaig presentar una moció per a canviar-li l’ús i que es convertís, definitivament, en zona verda. Aquesta vegada si que es fa fer. Segurament és de la cosa per la que em sento més satisfet. Però mai s’hi ficarà una placa recordant que, un dia, jo vaig ser-ne el promotor.
Com es pot veure un bagatge molt pobre després de formar part durant 8 anys de la màxima institució municipal.
Ser regidor és una de les coses més boniques que li poden passar a una persona amb inquietuds polítiques però, reitero, no és el mateix està al govern que a l’oposició i encara més si formant part de l’oposició, els membres del govern municipal t’ignoren com ho han fet sovint una bona part dels regidors de CiU del nostre poble. Incloent-hi el propi alcalde.
