“PERIQUITO QUE VUELA...

... A la cazuela”.

L’Espanyol volia assolir ahir una victòria contundent al Camp del Barça. Tot i estar en zona descens, des de que Aguirre es va fer càrrec de la banqueta, semblava que havia inculcat als jugadors de dosi d’eufòria necessària per a fer-los creure que ahir podien guanyar. Van apel·lar a l’esperit de De la Peña i, sobre tot el bons resultats que havien obtingut en els darrers partits. Suposo que és el que s’havia de dir a Can Pericos; sinó els hi dones la dosi de moral necessària, malament per a remuntar des del lloc on estan.

Però el cert és que per guanyar al camp del Barça hi fa falta alguna cosa més que mora.

Vaig veure el partit a casa mons pares que tenen el Gol TV. Ma mare, tan pessimista com sempre, no el volia veure i, si ho va fer, va ser perquè hi vaig anar jo. Al començar els hi vaig dir: Si l’Espanyol, guanya (al futbol pot passar de tot), no serà només perquè juga bé; ha de tenir molta sort i el Barça ha de jugar molt malament.

Però ni l’Espanyol va jugar bé, ni va tenir sort (de fet tampoc va tenir tantes ocasions per a batre a Valdés) i el Barça el la línia de tota la temporada, fent un excel·lent partit, sobre tot la primera mitja hora.

Però és que el Barça, ahir, no podia perdre. Havia de guanyar i si ho feia amb claredat, millor. Una victòria aclaparadora era el millor regal de Reis que li podien fer els jugadors al encara convalescent Tito Vilanova, el seu entrenador.

Durant el primers minuts l’Espanyol semblava que no havia baixat encara de l’autocar que els havia portat al camp del Barça. I el Barça tocant i tocant fins que una centrada d’Iniesta va ser rematada de forma magistral per un Xavi que sembla que viu una segona joventut (llàstima que avui no hagi estat a la gala del lliurament de la Pilota d’Or juntament amb els seus Companys Messi i Iniesta)

A partir d’aquí, el domini del Barça encara a ser més intents i va sobresortir la figura de Pedro marcant el segon i el tercer (en tot el campionat només n’havia fet un) Mentre, amb el 2-0 al marcador, Sergio García va tenir l’única ocasió de l’Espanyol de la primera part i va arribar, com no, d’una errada de la defensa. En carrera Sergio va tirar per sobre del travesser de la porteria del Barça.

En una caiguda de Cesc (que tornava d’una lesió) dintre de l’àrea quan va recuperar una pilota mal jugada per la defensa perica, l’àrbitre va xiular penal. Potser no ho va ser (hi dic potser, perquè per a mi no està del tot clar si Kiko Casilla va arribar a tocar-lo. Messi va establir el definitiu 4-0.

Aquí ja ens en hauríem pogut anar tots a sopar, ja que el marcador ja no es mouria i el partit, amb menys intensitat potser, va tornar a ser un monòleg.

A la segona part Pedro va perforar dues vegades més la porteria de Casilla, però l’àrbitre va anul·lar-los tot dos. En els dos estava fora de joc? Sí? Ho heu vist bé?

En aquesta part l’Espanyol només va gaudir d’una clara oportunitat en els peus de Forlín, però Valdés, en allò que és la seva especialitat (l’u contra u) li va aturar el llançament.

Bé, vist el partit, em sembla que el resultat és del tot just i dintre del guió que es podia esperar. Però analitzem una cosa. És cert que amb Aguirre a la banqueta l’Espanyol no n’havia perdut cap, però també és cert que només n’havia guanyat un i contra el Deport que ocupa la part més baixa de la classificació. Què van empatar al camp del Madrid? I ahir la Reial Societat també va estar a punt de fer-ho. Tots sabem que el Madrid no passa precisament pel seu millor moment i que les divergències internes entre Mourinho i els jugadors són molt importants. Tant és així que l’entrenador portuguès comença a estar qüestionat per una gran part de la massa social blanca i això no havia passat fins ara. Ahir contra els bascos (4-3) no es va atrevir ni a sortir de la banqueta per a celebrar els gols. Igual que el dia del 5-0 a can Barça, us en recordeu?

Bé, pericos, un altre any serà. Aquesta temporada el Barça ha posat la directa cap al títol i ara per ara només té un rival: el mateix Barça.

Ah! Què no he parlat de Messi? Ahir quasi no se’l va veure, però hi va estar i va fer un gran partit. No un partit extraordinari però molts jugadors voldrien estar a la seva alçada.

Sinó passa res avui serà un altre gran dia per a l’astre argentí.     

Us deixo amb els 4 gooools!!! 

    

El patetismo de la Iglesia Católica

No tengo especial simpatía por ninguna iglesia y mucho menos por la Iglesia católica que, por ser la que me toca más de cerca, es la que sufro. A pesar de eso, todas las personas que hemos estudiado una carrera de letras sabemos que durante muchos siglos la iglesia fue el reducto del saber humano en occidente y de gran parte del arte también. Especialmente reseñable es que la contribución de las mujeres al pensamiento occidental, desde Hildegarda de Bingen a Teresa de Jesús o a Sor Juana Inés de la Cruz, se ha hecho durante muchos siglos desde conventos y monasterios europeos. En todo caso, gran parte del pensamiento occidental proviene de hombres y mujeres de la Iglesia Católica.
Por eso es sorprendente comprobar ahora que la iglesia católica se ha convertido en reducto de la ignorancia, de la incultura y de la estupidez. A no ser que, en realidad, ni ellos mismos se crean lo que dicen, cosa que es bastante posible. La iglesia siempre ha funcionado en dos niveles: uno es ese nivel en el que hablan, piensan, escriben entre ellos (aquí ya no hay “ellas”) y para la gente más culta e ilustrada; ese nivel que ha dado a la humanidad un corpus inigualable de pensamiento. Desde siempre hubo otro nivel con el que se dirigían al pueblo llano e iletrado, aquí la razón y la cultura brillaban por su ausencia. Aquí no se trataba de pensar, sino de dominar; dominar a ese pueblo iletrado y desinformado ofreciendo superstición y magia. La iglesia jamás ha querido contribuir a educar a la gente porque en la medida en que las personas estén educadas y sean capaces de aplicar un pensamiento crítico a la realidad, es menos manipulable.
Lo que ocurre es que lo que les ha funcionado siempre ahora resulta chocante. En el siglo XVI no había problema porque el discurso para el pueblo llano, lleno de infiernos, purgatorios, demonios con patas de cabra o brujas con rabo, estaba completamente separado de las sutiles conversaciones intelectuales que debían mantener los príncipes de la iglesia con los nobles y con los escasos universitarios. Ambos planos ni se tocaban. Uno era el plano de los iguales y otro era el plano de la dominación. Ahora, la cosa está complicada porque una gran parte de la población está mínimamente educada y tiene acceso a la información. El discurso supersticioso y mágico con el que pretenden seguir dominando a la gente, a la mayoría de la gente, resulta chocante, cuando no simplemente estúpido. Ya no hay una masa iletrada y pauperizada dispuesta a creer en diablos con rabo.
Estúpidas son las declaraciones del Obispo de Córdoba en las que dice que Herodes existe y que las feministas destruyen las familias. Estúpidas son ya todas las declaraciones en las que se sigue intentando mantener que la Iglesia es la gran defensora de la familia. Estúpidas porque no hay más que mirar alrededor para darse cuenta de que eso es tan irreal como las brujas. Los países donde la influencia de la iglesia es mayor son los que realmente menos defienden a las familias. Los países en los que el feminismo es política de estado y la influencia de la iglesia menor son aquellos en los que existen políticas que han elevado la tasa de natalidad, que permiten a las mujeres y a los hombres conciliar maternidad y paternidad con empleo, que permiten a las familias plantearse tener hijos y en los que estos niños y niñas están más protegidos y tienen más derechos. Esto no es discutible, es un hecho.
Así que es patético que sigan insistiendo con que Herodes vive y está aquí, personificado en las feministas, al parecer. En lugar de convertirse, como han hecho otras iglesias protestantes y luteranas, en espacios en los que las personas creyentes puedan vivir su fe y encontrar alivio, la iglesia católica ha optado por una huida hacia delante en la siguen pretenden seguir dominando la voluntad de las personas y en la que pretenden hacerlo utilizando las mismas herramientas que en siglos anteriores les dieron buenos resultados: amanezando con la vuelta de los diablos con rabo de cabra o con Herodes mataniños, que es lo mismo. Sólo que ahora resulta imbécil y patético.

Beatriz Gimeno es escritora y expresidenta de la FELGT (Federación Española de Lesbianas, Gays y Transexuales)
http://beatrizgimeno.es

LA NECESSÀRIA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ

Dijous passat, Antonio Argandoña, professor d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.

L’article, que era un suport implícit als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria puntualitzar algunes coses.

Ningú coneix millor casa seva que un mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.

L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir, pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.

Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració, els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les 60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF...) Les úniques que no es gravaven eren les que es presentaven als bancs.

Posteriorment van repartir uns pocs terminals per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes, baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.

En tots aquests anys mai s’ha deixat d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.

Des de la web de l’Agència Tributària es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.

Però a la pràctica només uns quants són autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans dels que disposen.

I amb tots aquest mecanismes encara no n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc de la confidencialitat i la legalitat vigent  seguint les normes l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són  tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat quan no seria necessari fer-ho.

I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries) Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar a les societats que s’havien amagat del fisc.    

En contraposició a l’agilització que pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials, Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia, és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal. Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents. Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment, van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall 2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir còpies de tot.

Imagino que a hores d’ara encara segueix tot igual.        

L’IVA DELS CONILLS

La introducció de l’IVA va comportar algun malentès:

-Quin és el tipus d’IVA per a una granja de conills?

-El reduït del 6%.

-El meu assessor m’ha dit que el 4%.

-El 4% es tracta de la compensació per als qui estan acollits al Règim Especial de l’Agricultura; però en aquest cas vostè no els hi pot donar pinso.

-L’assessor m’ha dit que encara que els hi doni pinso, puc acollir-me al règim especial.

-Això no és així...

-Segur que no? El meu assessor és tot un expert... Ha escrit un llibre sobre l’IVA.

-Cóm es titula?

-No ho sé...

-Sap aquell jugador de golf que no donava a la piloteta ni per casualitat i que també va escriure un llibre?

-No.

-El va titular “El golf i la mare que el va parir”.