dimecres, 21 de maig del 2014
dimarts, 20 de maig del 2014
INTERPRETACIÓ DELS CARTELLS ELECTORALS
Penjats als fanals i a les cartelleres
habilitades per l’ocasió s’hi poden veure banderoles i cartells, però molts
menys del que era habitual.
Recordo que fa uns anys, uns dies abans de que
comencés oficialment la campanya electoral, alguns partits i coalicions (sobre
tot CiU, però també el PSC) ja en penjaven amb l’excusa de que no demanaven el
vot. Finalment la Junta Electoral ho va prohibir.
Ara, quan casi estem enfilant la recta final,
encara trobo a faltar la presència d’algunes candidatures. Potser perquè
pensen, com jo, que penjar banderoles i cartells no és transcendent de cara el
resultat de la nit electoral.
Entre els que he vist, vull analitzar els de 3
candidatures, la qual cosa no em converteix en un expert en anàlisi d’imatge ni
molt menys.
Començaré amb el del PSC. Senzill i usant els
colors tradicionals: el roig sobre fons blanc. Ara bé, el lema és del tot
desencertat. Sembla que tornen els temps de Pepe Zaragoza. Canviem Europa,
aturem Rajoy, a part de ser un lema poc clar, té connotacions negatives. De
quina manera cal canviar Europa? No hauria estat millor buscar una paraula més
clara com per exemple millorem?
Sembla ser que els socialistes viuen més dels
records del passat que no de les perspectives de futur. Recordeu quin va ser el
lema que va ajudar a guanyar a Felipe González? Pel canvi. I recordeu
quin lema va ser molt criticat ara fa uns anys: Si tu no vas, ells tornen.
Normalment la tàctica de la por resultar contraproduent.
CiU ha optat per renovar de cap a peus els
seus cartells electorals incorporat la imatge d’una urna amb una papereta amb
la paraula sí en posició d’entrar-hi. Com que no es tracta d’un
referèndum, sinó de unes eleccions per escollir els representants estatals a
ocupar un escó al Parlament Europeu, cal pensar que tenen una segona intenció.
Per tant amb el sí, CiU intenta refermar davant els seus votants que
properament hi haurà un referèndum (aquest cop sí) on podran decidir el seu
futur desvinculant-se d’Espanya.
A part de Ramon Tremosa, el cap de llista de
CiU, s’hi poden veure personatges anònims (tots molt guapos) amb la mateixa intenció.
El que no m’agrada és l’ús que fan dels menors, ja que en un d’ells hi surt una
nena que ni molt menys té edat de votar.
Per acabar parlaré d’un dels cartells d’ICV
(n’hi ha al menys 2) S’hi pot llegir un lema en anglès, un idioma que la
majoria de la meva generació (i més grans) no varem estudiar però que els joves
d’ara segur que l’entendran a la perfecció. Malgrat no acabar d’entendre-la hi
ha una paraula que resulta determinant: Troika. El lema diu així: FUCK
THE TROIKA. O el que és el mateix: Fotre a la Troika. Es dóna per
suposat que tothom sap el que vol dir Troika, perquè sinó estem apanyats i
l’invent no serveix pràcticament de res. El fons del cartell és de color roig
(per a que ningú es confongui) i hi surten uns voltors amb actitud amenaçadora
sobrevolant un grup de gent (concentració, manifestació?) Tot molt gràfic.
ART
L’altre dia el propietari del bar on
acostumo a esmorzar des de fa 15 anys, abans de que m’assegués a la taula,
va venir amb un exemplar de la Vanguardia obert per una pàgina de la secció
de Cultura. S’hi podia veure la reproducció d’un quadres que, en una
subhasta s’havia venut per més de 60.000 €, es a dir, per més de 10.000
milions de pessetes...
El quadre era modern, segurament pintat
durant el segle passat i l’autor em va sonar a americà, però també podria
ser anglès o alemany. No sabria dir a quin estil pertanyia... Fins aquí
no arribo.
Li vaig dir que fa anys que vaig decidir
que d’art no n’entenia. Normalment no entenc de res, però d’art molt
menys. I que respecte al preu, si algú havia pagat aquella astronòmica
quantitat és perquè pensava que ho valia, perquè sinó, per a que pagar-la...
Llavors li vaig explicar una anècdota.
L’Ajuntament d’Amposta organitzava (ho dic en passat perquè no recordo
que s’hagi fet en els darrers anys) una biennal d’art que, com el seu
nom indica es feia cada dos anys.
En un d’aquests certàmens, una de les
obres que es va presentar a concurs (i que podeu veure en la reproducció
de la pàgina del catàleg), consistia: en una fulla d’examen corregida
i on s’havia tret un 0, girada de l’inrevés i amb un post-it de
color salmó enganxat on es podia llegir: Soy tonta.
Vaig pensar que si allò es considerava
una obra d’art, definitivament no n’entenia i, per tant, des d’aquell
dia mai opino d’art. M’agrada o no m’agrada és tot el que puc dir quan
algú em pregunti sobre un quadre, una escultura, una peça de ceràmica,
una fotografia o un vídeo que ara també es una modalitat d’art més.
Quan s’organitza una exposició o un
certamen com és una biennal, sempre hi ha un comissari o un responsable
(o responsables) d’escollir quines són les obres que s’exposaran o que
entren a concurs.
Per tant, l’obra Soy tonta va
d’haver de passar un filtre abans de ser acceptada i finalment
exposada a una de les sales d’exposició del Museu de les Terres de l’Ebre,
fins fa poc Museu del Montsià.
I si tot es va tractar d’una broma de
l’autora per a veure el nivell que tenia el jurat? No ho crec, però coses
més rares s’han vist.
I sí, he d'admetre que l'obra Soy Tonta em va marcar profundament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)