divendres, 12 de setembre del 2014

L’ENDEMÀ DE L’11 DE SETEMBRE. I ARA QUÈ?


Encara que la Carme Forcadell digui que des de la Diada del 2012 hem avançat, ja que tenim data i text per a la consulta sobiranista, penso que tècnicament estem més o menys o estàvem fa dos anys: una societat civil empenyent per l’acció de l’ANC i Òmnium Cultural i uns polítics posant el fre a una situació que els supera i que els hi ve gran.
La convocatòria d’ahir va ser un èxit sense pal·liatius, però amb precedents. L’èxit de la convocatòria de la manifestació de fa dos ans i la Via Catalana de l’any passat han estat clau per a que aquest anys s’hagi pogut superar en escreix els nombre de participants dels dos anys anteriors. Segurament aquesta dada ens dóna una pista important: a Catalunya hi ha cada vegada més gent decidida a seguir endavant per assolir un objectiu clar: la independència de Catalunya.
Però per què he dit que tècnicament estem on estàvem fa dos anys? Senzillament perquè després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, l’eufòria per l’èxit acabat d’assolir era tant gran que Mas va decidir trencar lligams amb el PP i anar cap a l’aventura de les urnes, pensant que si feia seu l’esperit d’aquella Diada, el poble de Catalunya el convertiria en un heroi nacional de la talla de Rafael Casanova.
Però Mas va errar els càlculs. Pensava que CiU monopolitzaria l’èxit de la manifestació i va convocar eleccions anticipades pensant guanyar per golejada.
Però com vaig llegir per alguna part, els ciutadans, a l’hora de votar una opció independentista, van preferir l’original (ERC) que la copia (CiU) Encara diria més: que una burda còpia, perquè voler fer creure als ciutadans un dia per l’altre que s’ha abandonat la tradicional centralitat per l’opció independentista, des del meu punt de vista és del tots agosarat.
Els resultats de les urnes van ser clars: CiU va guanyar, però va perdre un bon nombre de diputats i va passar d’estar de les mans del PP a les d’ERC, que des de llavors (i des de fora del govern) li ha marcat les pautes a seguir amb l’eterna amenaça de deixar caure el govern de Mas en qualsevol moment.
Mentre ERC ha anat guanyant temps. Ha estat la força que més bé ha sabut rendibilitzar els èxits de les dos convocatòries anteriors i és previsible que amb la d’ahir passi el mateix.
De totes formes, el futur és incert. Tan incert com ho era el 12 de setembre de 2012. Certament tenim data i pregunta per a la consulta però ningú ens garanteix de forma absoluta que el 9-N es pugui votar. O al menys com desitjarien totes les forces polítiques i socials favorables al procés.
Des del govern central (ja ho han dit) tenen preparats tots els mecanismes per a impedir que es faci. Avui mateix, des de les ones de la Cadena Ser, el fiscal general de l’Estat Torres Dulce avisava que el govern pot incórrer en el delicte de desobediència que és l’esglaó anterior al de sedició i, per tant, s’aplicaria el Codi Penal. Una amenaça més de les tantes que hem sentit durant tot aquest temps. De vegades venen de descerebrats que no reben l’advertiment o càstig que es mereixen, però aquest cop ve d’una persona de pes de dintre de l’organigrama de l’Estat Central i que pot actuar quan ho cregui convenient.
I això mateix és el que tem Mas. A Junqueras, com que està fora del govern, segurament no li passaria res, Però Mas podria anar a la presó per signar una convocatòria sense atendre les lleis i les resolucions espanyoles.

No voldria acabar sense fer menció a la Carmen Chacón. El mes de novembre de 2011 (si la memòria no em falla) va venir a Deltebre a demanar-nos el vot per al PSC davant de l’amenaça real d’una victòria del PP, tal com ja ho havia fet 3 anys i mig abans (aquell cop a Tortosa) esgrimint la derogació d’un PHN que tan amenaçava el nostre territori.
Segurament, la Chacón no tornarà a encapçalar una candidatura del PSC, però si ho tornés a fer, que no vingui a demanar-me el meu vot, ja que no el tindrà.
Ahir va ser l’única socialista rellevant que va acudir a l’acte de Tarragona que va organitzar la Societat Civil Catalana. No li feia cap falta anar, però ho va fer.
Segons els organitzadors van acudir 7.000 persones i la Sánchez Camacho deia que la minoria silenciosa ja comença a sentir-se. Molt hauria de créixer en els propers anys per apropar-se al la xifra de 1.800.000 persones que van assistir a la principal manifestació de Barcelona.
Per cert. Jo els hi diria a tots aquest de la Societat Civil Catalana que caldria que dissimulessin una mica més. La Diada ha estat sempre la gran jornada reivindicativa del poble català i acudir amb banderes espanyoles o mixtes és desvirtuar tot el sentit que sé li dóna a un dia com aquest. Des del meu punt de vista hauria estat molt més encertat escollir la data del 12 d’octubre per a fer escoltar la seva veu.
I ja per acabar. Avui escoltava a un ciutadà anònim per televisió que deia no entendre perquè es xiula a algú que porta una bandera espanyola i no a d’altres que porten la d’Euskadi o l’escocesa.

S’ha de ser una mica beneit per a no comprendre-ho. I si a sobre el que porta la bandera espanyola s’apropa als manifestants ho fa amb la voluntat de provocar i sort té de que els manifestants catalans sempre ens hem caracteritzat per pel gran civisme que hem demostrat en tots els actes.                 

11 DE SETEMBRE DE 2013 (SELECCIÓ DE FOTOS)

























SEMBLA SER QUE TORNEM A SER PORTADA...

Recordeu el 12 de setembre de 2012? Xiqüelos i Xiqüeles del Delta fórem portada del diari Ara, una portada per emmarcar si no hagués segut perquè l’editorial del diari es va negar a donar-nos la còpia amb més resolució. Aquesta portada va tenir un gran pes específic a l’hora de donar-nos el Premi Amposta atorgat per la premsa local.
Aquest anys sembla que hem tornat a repetir portada, però d’una forma molt més humil. El Periódico (també a dues pàgines) porta una gran foto de la capçalera de la V. S’hi pot veure tota la part més propera al vèrtex. Si t’hi fixes bé s’hi veu un petit rogle de color blau (blau delta?) al bell mig d’una plaça.



L’Ebre menys territorial. Ahir per la tarda em va trucar Ramon Bel. Ne va fer en nom del setmanari l’l’Ebre. Volien una goto de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta de forma immediata (abans de les 8 que tancaven edició i ja eren 2/4 de 7)
Ràpidament vaig deixar un missatge a la pàgina del Grup d’Amics dels Xiqüelos i Xiqüeles del Delta i em van respondre que una periodista ja s’havia posat en contacte amb ells. És de suposar que des de la colla se’ls hi va fer arribar alguna foto.
La sorpresa ha estat que avui no n’hi havia cap. Ni de la nostra colla ni tampoc dels Xics Caleros, l’altra colla del territori. De fet hi havia molt poques fotografies de l’expedició ebrenca que va acudir ahir a Barcelona a celebrar els actes de la Diada nacional de Catalunya. La majoria de les fotos que publiquen són cedides

Amb el fàcil que és que hi vagi algú a fer fotos i amb els mitjans que hi ha avui en dia per enviar-les ràpidament. De pena!   

     

Després de tanta corrupció, ¿quin camí?

SALVADOR MARTÍ PUIG
Professor de la Universitat de Salamanca i membre del CIDOB.

Quan els mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda molt perjudicat


Durant l'últim lustre la majoria dels ciutadans hem hagut de sobreviure a quatre grans problemàtiques: l'increment exponencial de la desocupació; les retallades massives de les prestacions de l'Estat del benestar; el rescat amb diner públic d'un deute bancari fruit de l'especulació i la irresponsabilitat dels seus gestors, i el descobriment que les elits polítiques i econòmiques han evadit fortunes, han finançat formacions polítiques de forma fraudulenta i s'han lucrat de manera indeguda.
És obvi que les quatre qüestions exposades suposen, cadascuna a la seva manera, un greu passiu per al funcionament d'una societat raonablement sana. Però de totes elles, l'última -descobrir l'engany de les elits- és la que té més capacitat d'erosionar la bastida democràtica. Això és així perquè suposa un cop mortal a la confiança dels ciutadans en el sistema democràtic i en els que l'administren.
Una de les premisses bàsiques d'un sistema democràtic és que tothom és igual davant la llei i, per tant, quan els ciutadans s'adonen que alguns dels mandataris fan trampes, el pacte d'obediència democràtica queda greument ferit.
Amb això no vull dir que la majoria dels polítics siguin corruptes, res més lluny. Comparteixo la tesi de Quim Brugué en el seu llibre És la política, idiotes quan afirma que en l'àmbit públic (malgrat la seva mala fama) hi ha moltíssimes persones decents, esforçades i que vetllen pel bé comú. No obstant, l'accelerada irrupció d'informacions sobre el finançament il·legal de partits -com el cas Gürtel-, el desviament de fons per sostenir xarxes clientelars -com els ERO de la Junta d'Andalusia- i l'enriquiment il·lícit de personalitats polítiques -com els casos de Matas, Fabra, Camps, Urdangarin Pujol- ha fet que la majoria dels ciutadans comencin a percebre que els que han gaudit de poder no han vetllat per l'interès general sinó pel seu particular i propi.
Precisament per això avui la ciutadania experimenta una sensació de fi de cicle o de fi de règim i es qüestiona, per exemple, si val la pena exercir justament el deure cívic de pagar impostos, ja sigui l'IRPF o l'IVA, o si és millor fer trampes. Si les coses continuen com ara pot passar que els nostres conciutadans s'assemblin als de l'Argentina, el Brasil, Centreamèrica o Mèxic en la creença que «els polítics només pensen en els seus interessos independentment del partit que representen», segons indiquen les enquestes de Latinobarómetro o de LAPOP. Arran d'això, avui molts dels ciutadans de l'Amèrica Llatina opinen que evadir impostos, saltar-se la llei o aprofitar-se de la quota de poder de què disposen és legítim i raonable. És més, molts d'ells pensen que no fer-ho és errar o, com es diu a Mèxic, serpendejo.
Fins fa poc, al nostre país la gent comuna no tan sols ha complert amb les lleis sinó que generalment s'ha enorgullit de fer-ho. Òbviament, hi ha hagut excepcions, però els evasors generalment han estat repudiats i mai han estat vistos com a pillos simpàtics. ¿Però què passarà a partir d'ara, quan tota la ciutadania s'ha adonat que moltes de les elits del país es van aprofitar de la seva posició de privilegi per saltar-se la llei? ¿Què pensaran els cívics contribuents quan fins i tot Jordi Pujol, tan procliu a fer de la moralitat bandera, ha confessat que tenia una carta (potser tot un joc de cartes) a la màniga? ¿Com es pot demanar als ciutadans que siguin exemplars quan es percep que els que ho prediquen que no ho són? En política, quan s'evapora l'autoritat només queda recórrer a la força, la pressió o l'engany generalitzat.
UN fet semblant ja va tenir lloc a Itàlia a finals dels anys 80 i inicis dels 90. En aquell període, arran de la investigació d'un cas de corrupció immobiliària a Milà va quedar al descobert un sistema de clienteles, parenteles i corrupteles -que es va batejar com aTangentopoli- que va acabar per portar als tribunals el 67% de la classe política. En aquell context es va ensorrar el sistema de partits tradicional (que existia des del 1948) i va emergir -¡oh, sorpresa!-Silvio Berlusconi. ¿Què passarà ara a Espanya? Ningú té la resposta, però és important que la ciutadania tingui la capacitat, per un costat, de distingir el gra de la palla en la classe política actual; i per l'altre, de generar alternatives polítiques sòlides i creïbles (¿potser Guanyem o Podem?) que suposin una verdadera regeneració. Si no, ens en anem directes a l'espectacle berlusconià o a la democratització de la corruptela (que cadascú robi i evadeixi en la mesura que pugui) com passa en alguns països de l'Amèrica Llatina. ¡Poca broma! 
Professor de Ciència Política
de la Universitat de Girona.