LES FOTOS DEL DIA 24-09-2014. EL CEL D'AMPOSTA AQUEST MATÍ

Millor junts, però d'una altra manera

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

Cameron s'ha d'embarcar ara en una profunda transformació territorial del Regne Unit

Quan el que està en joc importa, els ciutadans van a votar. Amb una participació massiva i per ampli marge de 10 punts, els escocesos han preferit seguir junts amb els altres britànics. Els indecisos han estat molts fins a l'últim moment. O pot ser que, davant una qüestió d'aquest calibre, la gent calli les seves preferències. Els contraris a la independència han advertit dels seus efectes negatius. En resum, una Escòcia independent no podria utilitzar la lliura esterlina, el seu sistema de pensions estaria desequilibrat, el seu sistema bancari hipertrofiat se n'aniria a Londres i hauria de tornar a demanar el seu ingrés a la UE.

Els independentistes feien valer que tindrien autonomia fiscal, que aplicarien polítiques socialdemòcrates, que evitarien les privatitzacions de serveis públics impulsades pels governs conservadors de Londres, i podrien gestionar en el seu benefici el mannà petroler. Aquestes qüestions, tant polítiques com econòmiques, tenen la seva importància. El partit nacionalista escocès, l'SNP, no va passar de ser un partit folklòric fins que el 1970 es va descobrir petroli al mar del Nord. Va ser Thatcher la que va donar ales al nacionalisme al rebutjar tot compromís amb una Escòcia laborista. El 1997, els escocesos van contribuir a la victòria de Blair no elegint ni un sol diputat conservador. I Blair els ho va agrair creant el Parlament escocès, en què des del 2007 té majoria relativa l'SNP i els seus governs han desenvolupat polítiques populars i de benestar social. Però els riscos són elevats. Les rendes petroleres són dubtoses, els independentistes les valoren en el 6% del PIB el 2017 i el Govern britànic en el 2%, tres vegades menys. Un informe del Tresor britànic argumentava que cada escocès disposaria de 1.400 lliures anuals més dins de la Unió. I el d'Escòcia assegurava que la independència donaria a cada escocès una bonificació de 1.000 lliures anuals. Vés a saber les hipòtesis que subjauen en cada un d'aquests es­tudis…

La qüestió de la moneda deu haver tingut una gran importància, ja que la viabilitat d'una Escòcia independent depenia de la qüestió monetària. La proposta de l'SNP de conservar la lliura en el si d'una unió monetària amb el Regne Unit era la menys arriscada. Però implicava serioses restriccions a la seva independència fiscal i pressupostària. A més el Banc d'Anglaterra ja havia advertit que rebutjaria aquesta opció. El pla B era mantenir-se en la lliura informalment, com l'Equador utilitza el dòlar. Però això implica acumular grans reserves de canvi i no disposar d'un prestamista d'última instància. Un escenari molt arriscat. Paul Krugman els ha explicat com el que ha passat a la UE, des del 2009, mostra els perills de compartir una moneda sense una unió política. Hem après en el dolor que una àrea monetària necessita una integració fiscal i bancària, que limiten fortament la independència política. Al final, els deia Krugman, Escòcia pot acabar com Espanya, però sense sol. No tindran els recursos per dotar-se d'un Estat de benestar a la noruega, l'exemple somiat. Ni podran ser com el Canadà, l'altre exemple, perquè el Canadà té moneda pròpia.

Les primeres anàlisis apunten que les classes populars, atretes per un millor estat social, haurien recolzat la independència, i les classes mitjanes i mitjanes altes, més conscients dels riscos, s'han mobilitzat per seguir junts, però amb canvis. En efecte, en el moment culminant de la campanya, Cameron ha promès més delegació de poders i més autonomia fiscal, la maximum devolution. Una opció intermèdia entre l'status quo i la independència que es va negar a plantejar en el referèndum, però que és la que els electors han escollit implícitament. I ara Cameron s'ha d'embarcar en una profunda transformació de l'estructura territorial del Regne Unit, perquè la max-dev no sigui només per a Escòcia. El que alguns interpretaran com una versió britànica del cafè per a tothom, però que pot ser un impuls federalitzant per actualitzar el seu sistema polític.

Els laboristes deuen haver respirat alleujats. En un Regne Unit sense Escòcia mai governarien. Gordon Brown ha jugat un gran paper, aliant els aspectes emocionals d'un escocès amb els racionals d'un expert. Tant de bo a Catalunya tinguéssim algun Gordon Brown. I a Brussel·les també. El nou Estat hauria hagut de demanar l'adhesió i el procés hauria pogut gestionar-se de moltes maneres. A curt termini es treu pressió al procés secessionista que es viu en altres països. I a mitjà s'evita que un Regne Unit sense Escòcia i amb majoria conservadora hagués sortit de la UE. Però sobretot, perquè el que la UE necessita no és més desintegració sinó impuls federal per completar la seva unió. Com el que el Regne Unit haurà de fer ara. Expresident del Parlament Europeu.

UNA JOVE PAGA 15.000 EUROS PER A POSAR-SE UN TERCER PIT

Imagino que aquesta notícia la podreu escoltar o llegir a diferents llocs. Si tu, a mic lector és la primera vegada que la llegeixes, tranquil encara l’has d’escoltar o llegir moltes vegades més, ja que, segur, se’n parlarà extensament.

A mi m’ha me la fet arribar mon fill Albert enllaçant-me la web de Cuatro.

Bé, dit això, ara el que toca és que us doni la meva opinió.

1er. La jove en qüestió es diu Jasmine Tridevil, té 21 anys i, a part de ser de Florida, és una espavilada que busca fama.

2n. Diu que ha pagar 15.000 euros. Mentida, si és dels Estat Units haurà pagat en dòlars i per tant, el muntant és una mica superior: 19.275 dòlars al canvi d’avui, la qual cosa em fa pensar que la tercera mamella li ha costat 20.000 dòlars i que han arrodonit la xifra des euros.

3r. Evidentment, la Jasmine espera recuperar en escreix aquesta xifra donant exclusives sortint per la televisió, revistes, etc. D’aquí que digués que era una espavilada.

4t.- No cal dir-ho que el que ha fet és contranatural. Si les dones tinguessin 3 mamelles, els homes naixeríem amb 3 braços.

5è.- Com a conseqüència d’això encara veurem algun home que es fa col·locar un tercer braç, encara que sigui ortopèdic.

6è.- Ja per acabar. Sabeu per què els pollastres no tenen mans? Per què les gallines no tenen mamelles. En definitiva, les mamelles de les dones i les mans del homes estan estretament relacionats. No hi cal donar més voltes.       

LA RETIRADA DE LA LLEI DE L’AVORTAMENT O COM CARREGAR-SE A UN MINISTRE

M’ha agradat el titular del Periódico: Rajoy avorta la llei da l’avortament.

No cal dir que me’n alegro i a sobre per partida doble, ja que fa poc que s’ha sabut que Rajoy ha dimitit. Feia dies que s’especulava amb la dimissió del Ministre de Justícia quan es va córrer el rumor que, finalment la proposta de Gallardón no arribaria al Congrés dels Diputats. I dic jo: per què un ministre de Justícia ha de ser el responsable de redactar una llei sobre l’avortament? No seria molt més lògic que la redactés el ministre (o ministra en aquest cas) de Sanitat?

I, mentre, Rajoy dient bajanades com sempre. L’heu escoltat? Sabeu per què ha dit que la retirava? Per què quan vindrien uns altres, la derogarien... Què vol dir això, que ja no es presentarà més? Què no pensa guanyar les properes? Com si durant la història no s'haguessin retirat lleis aprovades per altres governs... Una absoluta xorrada! 

De totes formes una cosa és el que diu Rajoy i l’altra molt diferent els motius reals que l’han portat ha prendre aquesta determinació. Sembla ser que els motius reals pels quals s’ha retirar el projecte de llei da l’avortament han estat la constant pèrdua de vots per la part més moderada del partit. O sigui, s’ha fet una vegada més atenent els interessos polítics d’un partit. En aquest cas ja va bé, però és vergonyós i lamentable que quan es legisla,  en lloc de pensar amb la ciutadania, es fa atenent els interessos del partit del govern. L’avortament hauria de ser lliure i gratuït, així de clar i català. Crec recordar que hi va haver una legislatura governant el PSOE on es va estar a punt d’aprovar una llei així pressionats per IU, però al final, els socialistes no es van acabar de decidir al·legant que els hi va faltar temps per a fer-ho.

Per una vegada (i no servirà de precedent) un ministre ha dimitit. Pocs ministres han dimitit al llarg dels 30 i escaig anys de democràcia: Pimentel, Narcís Serra, Alfonso Guerra i ara mateix no me’n recordo de cap cas més, però segur que me’n hauré deixat algun. Però n’hi h hagut d’altres que no ha estat perquè no hi havia motius per a fer-ho... Com el propi Rajoy que, com aquell que diu, no va complir ni un sol punt del seu programa electoral amb el que va guanyar les eleccions de 2011. O Aznar, que ens va posar de ple en una guerra (la de l’Iraq), totalment il·legal, ja que comptava amb l’aprovació de la ONU.

La veritat és que entre Aznar i Rajoy se’m fa molt difícil triar sobre qui ha estat el pitjor president del govern d’Espanya. Aznar era (i és) un prepotent, però al menys té personalitat. En canvi, Rajoy és que no en sap més, que voleu que us digui... Quan ja tot semblava que, irremediablement el PP arribaria al poder, després del desgast del darrer govern de Zapatero, ja vaig opinar que Rajoy és un polític mediocre. I avui m’atreveixo a afegir una cosa més: Rajoy és un polític mediocre en consonància de la mediocre societat espanyola. No s’entén que després de la política que ha fet el PP la ciutadania (tos, els més desafavorits, però també la resta), na hagin sortit al carrer moltes més vegades de les que s’ha fet, no s’hagin fet moltes més vagues generals (els sindicats no s’atreveixen a convocar-les perquè estan desacreditats...)

Per acabar donaré la meva opinió sobre Ruiz-Gallardón. Com he dit al titular, sé l’han carregat.

Quan Gallardón va ser President de la Comunitat de Madrid primer i alcalde de la capital del regne després, anava de progre. Eren molts els que, segurament donant-se vergonya de ser o votar el PP, deien: jo m’identifico més amb la línia Gallardón... Una línia, en aparença, molt més moderada a la que va imposar Aznar durant la seva segona legislatura, quan va obtenir majoria absoluta.

Però en arribar a ministre amb Rajoy, Gallardón es va transformar i de cop i volta es va treure la seva part més fatxa. La primera polèmica va arribar amb la creació de la taxa judicial que, a la pràctica, limitava molt l’accés a la justícia gratuïta i la possibilitat de recórrer a instàncies jurídiques superiors.

Durant la seva etapa de President de Madrid i d’alcalde de la capital, el nom de Gallardón va sonar per ocupar un dia la presidència del seu partit. Al final, abans de que l’apartessin del tot, va optar en fitxar a la dona d’Aznar (Ana Botella) per a mirar de guanyar-se el favor del que, encara avui, és l’home for del partit.

Però si Gallardón encara tenia opcions de substituir a Rajoy, ara, de cop i volta s’han esfumat: Pum! Han desaparegut en un instant.

Adéu Gallardón, adéu llei de l’avortament... d’això sen diu caçar dos moixons d’un sol tret. Encara que o ens els hem carregat els ciutadans, sinó que ha estat des del propi PP. Els ciutadans som massa mediocres per assolir una fita com aquesta.