EL QUÈ NO HA PASSAT AVUI

Però... És possible que alguna cosa no passi? Sí, si és que està programada i finalment s’ha ha hagut de suspendre.

M’explico. Quan m’he llevat aquest matí he vist una escena inusual. Al davant de l’Espaia Social, allà on abans hi havia el Casal Sant Jordi de la Caixa de Catalunya, hi havia dos vehicles de Protecció civil amb la corresponent dotació. M’ha estranya, ja que no és gaire normal que es mobilitzi el cos de protecció Civil un dijous.

Com cada dia he tret a passejar a la meva gosseta Electra. Després de passar per l’illa de contenidors que hi ha a tocar de la planxisteria de Joan Gil, hem seguit pel carrer Brasil i hem girat cap a l’avinguda Catalunya. A pocs metres he vist a Joan Revillas, el fotògraf del Diari de Tarragona. Llavors m’he convençut de que alguna cosa havia de passar.

-Hola Joan: què passa alguna cosa? –Li he preguntat-

Joan, consultat el seu mòbil, m’ha dit:

-S’ha de fer una caminada popular amb motiu de la setmana de la Mobilitat Sostenible i sé surt d’aquí l’Esplai Social.

-Per això he vist als de Protecció Civil... –Li he respost-

Això l’ha desorientat, ja que ell no els havia vist. Estava convençut de que es trobava davant de l’Esplai Social quan estava a l’edifici que hi ha dalt mateix de Recanvis Simó.

Llavors l’he acompanyat fins el lloc on previsiblement havia de sortir la caminada i mentre jo creuava l’avinguda de Catalunya per anar a buscar el diari, ell se’n ha anat en busca dels voluntaris.

Quan he arribat a la llibreria li he comentat a la propietària i m’ha dit:

-Què és el que no faran per mirar d’aconseguir vots...

I és que a Amposta, tal com he dit tantes i tantes vegades, sempre s’ha de buscar una segona intenció: esgarrapar vots i més ara que tenim les municipals, com aquell que diu, a voltar el cantó.

Encara he estat una bona estona més pel carrer passejant la gosseta. Mentre s’han fet les 10. He pujat a casa i des de la finestra he vist que havia arribat un cotxe de la policia local amb el sergent. Conversaven relaxadament, però a part del sergent i els membres de Protecció Civil no es veia ningú. Al cap d’una estona he vist a una noia vestida amb roba esportiva i una motxilla a l’espatlla i he pensat que hi havia d’anar...

Finalment, el sergent ha marxat i a cap d’uns minuts ho han fet els de Protecció Civil.

A Joan Revillas ja feia estona que no el veia.

Dedueixo que la caminada no s’ha fet... 

(La confirmació demà: Si no surt al Diari Ebre, és que no s'ha fet)  

Res és irreversible, res continuarà com fins avui (carta publicada al Periódico de Catalunya)

Javier Gamero (Santa Cruz de Tenerife)

El deure que tenen els polítics és solucionar els problemes, no pas agreujar-los. És cert que el catalanisme polític va veure una finestra d’oportunitat per assolir els seus objectius polítics màxims el 2012 amb la tremenda crisi que es va viure a Espanya, una crisi que no només va ser econòmica sinó també institucional. Però un cop transcorreguts dos anys, sembla clar que aconseguir aquests objectius de màxims sembla molt més difícil i amb un cost més gran del que inicialment s’imaginava. La població de filiació catalanista està molt indignada. És cert el que diu el president de la Generalitat, Artur Mas: sentimentalment, aquesta part de la població de Catalunya ja està molt lluny d’Espanya. Però el que no és cert d’aquest discurs és que aquest sector de la població, fins i tot admetent el seu innegable pes i la seva importància, sigui tota la societat catalana. No ho és. L’Estat espanyol es mostra incapaç d’explicar-se, d’exposar les seves raons de presentar algun tipus de relat propi a Catalunya. L’Estat està absent, s’embriaga amb la seva ínfíma empatia mentre se solaça amb el cos legal. Res és irreversible en el moment en què estem, però no quedarà res igual. Els Governs estatal i autonòmic han de dialogar i acordar una sèrie de punts i, després d’això, reunir-se i dialogar amb la resta d’agents polítics de l’Estat perquè hi haurà una mutació de l’estructura de l’Estat que afectarà tothom. L’acord ha de ser profund i significar un avanç clar en l’autonomia de Catalunya i també en la coherència de l’Estat, de llarga durada i respectat, no soscavat ni denunciat com a escàs o insuficient l’endemà. L’acord ha de buscar el benefici comú, no solament el particular, i ha de fer inviables i inadmissibles futurs moviments des de la deslleialtat institucional.

LES FOTOS DEL DIA. EL CEL D'AMPOSTA AHIR PER LA TARDA

Amb la llum d'una espelma

EMMA RIVEROLA

Escriptora

Hi ha una altra manera d'entendre el món i una altra manera que les dones hi tracin els seus passos

Va encendre una espelma i va anar recorrent cadascuna de les habitacions de la casa. La llum tremolosa del foc dibuixava ombres en la soledat de les alcoves. A les partes hi havien quedat impregnades les veus dels nens que ja havien perdut la infància, les olors de receptes oblidades, l'aire compartit per tots els que hi van viure. Cada pas que feia estava precedit per milers, milions de corregudes, trepitjades cansades o una manera de caminar endormiscada. El seu passat de nena modèlica, bona esposa i mare abnegada estava incrustat en cadascuna de les escletxes, de les esquerdes d'aquell espai interior que havia estat el de la seva vida.

Va entrar a l'habitació de la planxa. La peça més petita de la casa. A penes l'espai per estendre-hi la taula. Es va acostar a la finestra i, malgrat que la nit era freda, la va obrir de bat a bat. Com si seguís un ritual, va anar desfent els passos i va obrir una per una totes les finestres de la casa. El corrent era cada vegada més intens. De l'exterior arribava l'aroma ensucrada d'un gessamí. Una ràfega d'aire fresc que es trenava amb les olors retingudes en aquelles quatre parets.

Va obrir la porta que donava al carrer i ella mateixa va apagar l'espelma. La casa ja estava definitivament oberta. Va respirar profundament, va deixar que l'aire nou inundés els seus pulmons i va saber que el seu temps, el d'aquelles dones, s'havia acabat. L'exterior era el món per conquistar.

Durant segles, l'home va ocupar els espais exteriors i la dona va quedar relegada a l'interior de les cases. Les coses públiques eren cosa d'ells, les privades portaven el nom d'elles. Conquistes o feines tenien el segell masculí. El femení se cenyia a la reproducció i la cura dels seus.

Així DONCS, el rastre de la dona en la història és escàs. En les seves pàgines no es relaten les dificultats per criar els fills, els afanys per alimentar tota la família o els interminables sargits fets durant les hores del son. Les batalles, els pactes, les empreses i els descobriments van ser protagonitzats pels que llavors eren els amos dels camins. Dels homes eren els fracassos i la glòria. A través de la seva mirada es van dissenyar els carrers i el món. La religió, l'economia, la sociologia, la política, la filosofia, la cultura i fins i tot l'arquitectura claven les seves arrels en aquells dies en què la flama de les espelmes només dansava a l'interior de les cases.

Llavors, la dona va obrir les portes. A vegades d'amagat, a vegades empenyent els obstacles que insistien a tornar-les a tancar, a vegades sabent que davant d'ella s'obria un abisme. Però va obrir les portes, les finestres, i va començar a caminar per un món que li havia estat negat. El record de les poques i intrèpides dones que en el passat havien aconseguit arrencar unes ratlles en els llibres d'història servia d'inspiració.

Després de dècades, seguim lluitant per conquistar l'espai. Regirant-nos contra una visió paternalista, un sistema jeràrquic que, de tant en tant, encara intenta desterrar-nos a les quatre parets d'una casa. Pas a pas hem anat guanyant espai. Algunes dones ja ocupen llocs rellevants en àrees on abans van ser proscrites. Però sense ser les heroïnes d'abans, continuen sent una minoria. Una minoria que, sovint, s'ha vist obligada a poblar el seu camí de renúncies. En les carreteres del lideratge, les dones segueixen pagant un peatge massa elevat. Però, ¿i si no es tracta de conquistar espais ja existents?

Tot s'hauria de replantejar. Hi ha una altra manera d'entendre el món i una altra manera que la dona hi traci els seus passos. No es tracta d'esforçar-nos a fer-nos un lloc, a adaptar-nos a un territori que no vam dissenyar, sinó de crear nous espais, nous marcs de pensament. Esforçar-nos per liderar una visió alternativa que, sense ser excloent, no ens resulti hostil. La ideologia imperant no pot ser l'única. Ha de ser possible concebre un món en el qual l'economia estigui orientada al benestar humà, amb menys desigualtats i més preocupada per llegar als seus fills alguna cosa més que un planeta esgotat.

Una societat que no visqui subjecta a l'addicció al consum, en la qual el capitalisme no impregni tots els aspectes de les nostres vides, més solidària i conscient que o canvia radicalment la seva manera de desenvolupar-se o, senzillament, s'extingeix al mateix ritme frenètic amb què devora els recursos.

Una manera d'interpretar l'arquitectura i l'urbanisme que concebi ciutats més confortables per a la vida quotidiana, més segures i obertes a les diferents maneres d'experimentar-la. Noves solucions laborals que no confonguin la flexibilitat amb la precarietat, ni els contractes amb l'explotació.

Potser no es tracta d'apagar l'espelma. Potser es tracta de mantenir-la encesa i, amb la calidesa de la seva flama, il·luminar els nostres passos en el món exterior.