LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 3-10-2014

De la sèrie A grans mals, grans solucions... 
Com que roben les tapes de les arquetes de registre, per evitar ensurts, sé tapen amb una pedra i tema tancat. 
Aquesta foto està feta a la part del darrere del parc (parc?) del centre comercial, molt a prop de la font. 

Decep-me, sisplau

JUAN VILLORO

Escriptor

A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per desil·lusionar-nos a gust

Més que una realitat, la democràcia representa un anhel que s'encarna de diverses maneres en els països que la proclamen.

La llibertat d'expressió és un dels seus requisits bàsics. El més curiós és que quan això s'anomenareferèndum o plebiscit -és a dir, quan pot tenir conseqüències decisives- apareixen pretextos per afirmar que el que ja s'ha decidit no pot ser modificat. ¿Un país no té dret a canviar d'opinió?

A Espanya, la consulta sobre la sobirania catalana ha estat vista pel Govern de Rajoy com un acte de secessió. Encara que el desenllaç hi pogués portar, el simple fet de preguntar es considera subversiu. D'acord amb aquesta lògica, la voluntat popular no pot modificar les regles a què se sotmet. Una cosa semblant passa a Mèxic amb la negativa del Govern de Peña Nieto que la reforma energètica passi pel judici de la gent.

Com que el que importa no pot ser decidit, la discutidora espècie humana es desfoga en polèmiques compensatòries. A falta de causes més altes, exerceix la llibertat menor d'escollir Pepsi o Coca, Nike o Adidas, PC o Apple. Aquesta il·lusió de lliure albir arriba al punt culminant en els avions, que ofereixen el pitjor menjar del món però permeten triar pollastre o pasta, i responsabilitzen el passatger de la seva decisió. La democràcia és semblant: encara que vols llagosta, acceptes que el pollastre et faci mal.

L'afany d'intervenir en la cosa pública ha portat a un dels sondejos més estranys de què es té notícia. Iker Casillas, mític porter del Reial Madrid, rebatejat com a sant Iker per les seves històriques parades salvadores, capità de l'equip i de la selecció que va guanyar el Mundial de Sud-àfrica, se sotmet a un referèndum a l'estadi Santiago Bernabéu. Una part de l'afició l'escridassa, una altra l'aplaudeix.

¿N'HI HA prou amb algunes pífies per esborrar una conducta de llegenda? El tema no només té a veure amb el convuls món de l'esport i la manera com José Mourinho va dividir l'afició merengue; pertany a la societat de l'espectacle i la desaforada necessitat d'opinar.

El Chicharito Hernández és víctima d'una altra mena d'asintonia amb el públic. Com que no va complir la promesa de ser heroi nacional, a Mèxic se li comença a desitjar un fracàs estrepitós. El seu fitxatge pel Reial Madrid no ha estat vist unànimement com un èxit, sinó com la prova que serà un suplent etern, capaç, en el millor dels casos, de marcar el setè i el vuitè gol del partit.

Això porta a un significatiu aspecte de l'opinió pública contemporània. ¿Quina classe de consens s'aconsegueix en les gratuïtes polèmiques de cada dia? Davant la impossibilitat de millorar la realitat, pocs aposten per una opció esperançada (Ikertornarà a parar un penal, el Chicharito marcarà el primer gol del partit). Tal com estan les coses, la condemna es fa servir més que el vot de confiança.

Cada cert temps renovem el nostre desig de ser decebuts. A les tribunes dels estadis o a les xarxes socials exercim un dret a la crítica que s'encomana de si mateix, simplifica els seus motius i adquireix el nivell del linxament. Si poguéssim modificar el que és real, seríem menys emfàtics davant assumptes que al cap i a la fi no ens importen tant.

Certes figures mediàtiques han entès aquesta dinàmica a la perfecció, capitalitzant l'estupor i fins i tot el repudi. Miley Cirus treu la llengua com una estrangulada o es passa la bandera mexicana pel cul sense el menor desig de convèncer ningú. Jubilada de l'innocent personatge de Hannah Montana, està més enllà de la provocació. Sap que els comentaris negatius es propaguen per contagi i es regeix per l'adagi següent: «Que parlin de mi, encara que sigui bé». La seva estratègia és tan exitosa que fins i tot aquesta frase la confirma.

El 16 de setembre passat, el Toro de la Vega va ser torturat fins a la mort a Tordesillas. La víctima del salvatgisme portava aquest any l'irònic nom d'Elegido. En el circ mediàtic els personatges són assetjats com el Toro de la Vega. Uns són víctimes casuals, altres són voluntaris de l'ultratge. Casillas suporta en silenci el seu calvari mentre que Cirus troba creatives maneres d'empitjorar.

La democràcia és el que passa mentre votem per altres coses. A falta de consultes verdaderes, fem servir la consciència crítica per decebre'ns a gust. 

Escriptor.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 2-10-2014

Una altra bossa de brossa abandonada... Pobreta! 

ELS PRESSUPOSTOS DE LA RECUPERACIÓ... MANDE?

Fa temps que tinc el convenciment de que el govern d’Espanya ens pren per babaus, sobre tot als catalans. I ja no parlo del procés en el que està immersa la societat catalana, sinó del tema dels calers, allò que sempre s’ha dit que és el que més ens interessa als catalans i potser no els hi falta raó si ens atenem a la situació de la família que, possiblement més s’havia identificat amb Catalunya en els darrers 30 anys: els Pujol.

Però avui no us parlaré ni de la consulta ni del clan Pujol, sinó dels pressupostos per al 2015 que va presentar el ministre econòmic Cristobal Montoro dimarts passat al Congrés.

Diu el PP que són els pressupostos de la recuperació econòmica, però sense analitzar-los a fons, només pel que han dit les informacions periodístiques que han sortit, no ho són ni de bon tros.

Encara que avui hem tingut una dada positiva (el comportament de l’atur durant el mes de setembre ha estat el millor en molts d’anys –tal vegada de sempre per aquest mes-), el cert és que segueix havent-hi una gran taxa d’atur i només per això, s’hauria de ser molt més prudent a l’hora de fer valoracions triomfalistes.

El govern d’Espanya, una vegada més ens menteix i portarà a aprovació uns números que sap que són del tot irreals i que menyspreen els col·lectius més desafavorits: aturats, jubilats i pensionistes: 2,66 milions d’aturats no rebran cap tipus de prestació.  

Precisament quest col·lectiu, del que sempre s’ha dit que votaven el partit que governava, s’ho haurien de repensar abans de dipositar el seu vot cap a finals de 2015 (previsiblement)

L’actual govern de Rajoy va establir una nova pujada de les pensions (abans l’augment anava en consonància a la inflació), establint un mínim del 0,25% que quasi és el mateix que dir que es congelen.

El mateix tracte (o pitjor) tindran els funcionaris i d’altres col·lectius que cobren de l’Estat, ja que un any més (i ja em portem 4) veurem, ara sí, congelat el nostre sou.

Però deixem a banda els sous i mirem el capítol d’inversions. Per a Catalunya està previst que s’inverteixin 1.72 milions d’euros, una xifra molt per baix del que fixa l’Estatut d’Autonomia. Si això és una mostra del tracte que rebem de Madrid, no m’estanya que cada cop siguin més el qui vulguin donar un cop de porta.   

També crida l’atenció que més de la meitat de la inversió prevista per Foment estigui destinada a noves obres de l’AVE. I un es pregunta: després de portar l’alta velocitat a les principals ciutats (on encara resulta rendible), on pretenen portar-la ara? Perquè resulta evident que per anar a d’altres llocs no cal fer-ho amb alta velocitat, simplement caldria millor les línies convencionals del tren i segur que per aquí es podrien estalviar uns diners para invertir-se en partides molt més necessàries. Hi ha punts de les xarxes de carreteres i trens que fa anys que esperen millores sense que siguin atesos tot i les protestes que, periòdicament hi duen a terme els veïns de la zona. Lamentable.

Un exemple del malament que es fan les coses al ministeri de Foment el tenim amb la línia de l’AVE per Catalunya. Fa uns mesos es va descobrir que van desaparèixer grans quantitats de diners per manca de control per part de Adif, l’empresa responsable de la infraestructura. Però és que els darrers dies hem tingut un altre clar exemple: la inundació de l’estació de Girona deguda a la ruptura d’un mur.

Mireu, normalment, quan es fan obres d’envergadura, l’empresa a qui sé li han adjudicat, subcontracta les mateixes a d’altres empreses. L’empresa matriu (no sé si en aquest cas està ben emprat el terme), no perd diners, ja que paga a les altres per baix dels costos que s’han calculat. Què fan llavors les empreses subcontractades? Miren d’estalviar, per exemple, en materials. Per a què cal fer un mur de determinades característiques si les possibilitats de que caigui són mínimes? Però quan passa alguna cosa imprevisible, s’acaba lamentant.

Recordeu l’exemple de l’AVE de Santiago de Compostel·la? Es van deixar de posar un bon grapat de mesures passives de seguretat i això va propiciar el pitjor accident ferroviari que ha patit l’alta velocitat espanyola. I després ningú en vol ser el culpable i tots a lamentar-se.

Sabeu quina hauria estat la millor notícia dels pressupostos de 2015? La nacionalització de les elèctriques. Un dels sectors que, darrerament més ha menyspreat al consumidor (i que desgraciadament som tot i cada un dels habitants d’aquest país) Ni tarifes per minuts ni polles en vinagre (si heu arribat fins aquí, perdó) El que cal és nacionalitzar les elèctriques i cobrar el preu just de l’energia.