A casa fa temps que ho diem: Si riurem fins que arribi el 9-N!
Però de vegades ja no sé si riure o plorar. Si els pallassos fossin bons, sempre riuríem, però com són pèssims, normalment el sentiment que desperten és plorar.
Si de la situació catalana parlem, queda clar que la reunió entre Rajoy y Mas el 30 de juliol no va servir per a res, però per a res!! (vull remarcar-ho)
Escoltes a Rajoy i s’omple la boca dient que, per a parlar, sempre està disposat. Parlar de què? De futbol? Del seu Madrid? De la selecció espanyola? Perquè dels altres temes, ja sigui dels casos de corrupció que impliquen a un bon nombre de càrrecs del seu partit, millor que no... I si s’ha de fer... Com menys soroll millor i com a darrer argument, el de tu més, tal com va passar dimecres al congrés quan va ser interpel·lat per Pedro Sánchez.
Mentre, aquí a Catalunya, Mas a la seva. Avui festejo amb Junqueres, demà em deixo estimar per Iceta i a l’altre he guanyat 3 dies i a veure-les venir...
Unilateralment va canviar el format de la consulta. D’una amb ampli suport i certes garanties (encara que sense el suport legal) es va passar a una pseudoconsulta sense garanties... I arri matxo que ve costa...
-Aquesta el govern central no la podrà recorre –va dir-
I ara resulta que el govern central, sense esperar el dictamen del consell d’estat, diu que també la impugnarà perquè no s’ha canviat la pregunta. Això sembla de dements... No de boixos, sinó de dements. Es juga al joc dels despropòsits o dels disbarats, ja no ho sé...
Li he de donar la raó a Quico Homs quan va dir que aviat ens impugnaran fins i tot el que pensemo directament ens prohibiran pensar... I a sobre ens ho argumentaran que aquest és el pitjor dels mals, fins i tot més que el de ser independentistes.
Com estic parlant de pallassos, Rajoy és el clown. El que es creu que és l’amo del carxofar perquè va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i això és un aval que dura 4 anys.
Com ja he dit abans, Rajoy va a la seva i només parla d’allò que li interessa i sovint ho fa massa tard i sempre malament. Resulta que el passat dimarts a acudir al Senat i sense que anés a compte, va demanar perdó –sempre a la seva manera- sobre la corrupció del nostre país. Suposo que el darrer, l’operació Púnica, va ser una mena de gota que va fer vessar el got. Això dimarts (torno a remarcar) Mentre dimecres, al Congrés, quan des dels partits de l’oposició sé li va recriminar i fins i tot sé li va demanar la dimissió (Cayo Lara), ell va tornar a treure pit i va tornar a usar la seva arma preferida: el ventilador... O el i tu més...
Si realment estigués penedit no li importarien els casos de corrupció que impliquen a d’altres partits. Encara que un s’escudi en la corrupció dels altres, la teva no desapareixerà. Deia una vella rumba: Cuando un cristal se empaña se limpia y vuelve a brillar, ni más ni menos, ni más ni menos, la honra de una mozita, se empaña y no brilla más... Així és la corrupció. No se’n va ni amb el millor dels detergents... Potser si passen anys (molts d’anys) sense sortir-ne de nous, només així, tal vegada, la gent comenci a oblidar.
Però dir això ara és una fal·làcia. En un país com aquest on cada dia surten casos nous, qui es creu que això pararà en sec?
L’altre dia, la revista Mongòlia, feia un tuit que deia més o menys això: Felicitats espanyols, portem 6 hores sense imputats...
Ha arribat el moment de plegar tots i regenerar la política. No és estrany que Podemos segueixi (segons els estudis d’opinió) el seu vertiginós i imparable ascens. Al menys que ho es desinfli.
En honor a la veritat he de dir que Podemos no és l’únic. Afortunadament hi ha altres partits i formacions polítiques que han sabut esquivar la corrupció i fins i tot denunciar-la quan l’han vist, com per exemple les CUP.
