BARCELONA 7-01-2015

 

 

PER LA VORA DEL CAMÍ D'EN GIL V

Mas, un president estupefacte

JOAN TAPIA

Periodista

El president Mas va assegurar ahir que se sentia «atònit» i «estupefacte» que dos mesos després del 9-N encara no hi hagi acord amb ERC per a unes eleccions plebiscitàries encaminades a aconseguir la independència.

Més enllà d'una lectura equivocada del 9-N com a aval del procés -que l'última enquesta del CEO no confirma-, el que realment deixa «estupefacte» és la continguda indignació que revelen les paraules presidencials. En la seva magna conferència del 25 de novembre,Artur Mas va proposar unes eleccions plebiscitàries amb llista única independentista i la pràctica suspensió del paper dels partits -per l'excepcionalitat del moment- en els pròxims 18 mesos. Amb el sobreentès que aquesta llista única es referia a ERC però no a la CUP, que ja sabia (i tampoc semblava que li interessés) que no s'hi sumaria.

És clar que Mas podia fer aquesta proposta en nom de Convergència (no sé si d'Unió) sense demanar l'opinió a ningú del seu partit perquè -el model pujolista hi obliga- hi mana absolutament. El que és estrany, i el que realment deixa sorprès a l'observador, és que llancés l'audaç iniciativa -que implica que Esquerra renuncia a presentar-se a les eleccions en un moment dolç- amb uns arguments discutibles i sense haver-ho consultat abans.

Un pacte sense precedents

Si vols un pacte, gairebé sense precedents en qualsevol democràcia, pel qual un partit competidor renuncia a presentar-se i s'integra en una llista controlada per tu i per tercers, el més elemental és negociar-ho abans de fer-ho públic. En les democràcies cap partit s'atreveix a marcar a un altre el full de ruta. I les estratègies comunes es negocien (amb totes les conseqüències) però no es dicten les clàusules públicament com si es tractés d'un edicte napoleònic. Per posar un exemple, Mitterrand ho va fer així amb el Partit Comunista Francès amb la candidatura que el va portar a la presidència el 1981.

Però si Artur Mas no ho va fer -no va negociar res prèviament ambOriol Junqueras- sinó que va llançar públicament la seva proposta, només hi ha tres possibles hipòtesis. La primera és que creia que després del 9-N tenia una autoritat moral sobre Catalunya i l'independentisme de caràcter gairebé napoleònic. En el pujolisme sempre va bategar la creença que fora de Convergència -en la pràctica, fora de la disciplina de Jordi Pujol- ningú interpretava correctament el que convenia a Catalunya.

Aquesta explicació sembla guanyar versemblança quan s'observa la desimboltura amb què el masisme ha parlat aquests dies de «llista de país». ¿És que els afiliats i votants d'Iniciativa, el PSC, el PPC, Ciutadans i ara Podem no són del país? ¿És que són de segona divisió? ¡Però qui dimonis té dret a dividir els catalans en bons o dolents, o de primera o de segona, en funció del seu credo sobiranista! L'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió diu que el 45,3% dels ciutadans (contra el 44,5%) no volen un Estat independent. ¿Per què el 44,4% són de «país» i el 45,3% són catalans però no de «país»? Realment, això sí que deixa estupefacte.

La segona hipòtesi és que el president cregués que la pressió del potent agit-prop proconvergent i dels moviments de masses com l’ANC i Òmnium Cultural, que tenen una mica més de 100.000 militants però han demostrat una gran capacitat de mobilització, seria tan forta que obligaria Junqueras a doblegar-se a les seves directrius. Potser a això obeeixen les crítiques d’ahir de Mas a ERC. És un plantejament possible, però que inevitablement no pot fer res més que revifar tots els recels.

La tercera explicació és que només es volen les eleccions si l'independentisme (rebatejat com la «nova centralitat» catalanista) se sotmet al lideratge d'Artur Mas. El pujolisme ja venia a predicar que, fora del perímetre de CDC (o de CiU), el catalanisme queia en l'error i/o en la ineficàcia.

ELS DE CASA I LA RESTA

Dissabte passat, un tuit enviat des del compte de Twitter oficial de CiU, va fer encendre les xarxes socials provocant un allau de tuits criticant les formes de la federació nacionalista.

El tuit en qüestió deia això: El repte que ara tenim al davant és que els de casa anem junts.   

A qui es referien amb els de casa?

Expressions com aquesta poden arribar a tenir connotacions racistes, tal com fan els de PxC quan diuen: Primer els de casa.

Hores més tard, quan aquest tuit ja havia estat contestar i retuitejat massivament, CiU va rectificar: que a casa anem junts.   

Sembla ser que es referia a tots els partits proconsulta, a saber, ells mateixos (CDC i UDC), ICV-EUA, les CUP i ERC.

Des de fa mesos sembla ser que ha Catalunya hi ha dos tipus (o més) de catalans: aquells que abracen la fe independentista sense posar objeccions i els que no ho fem.

Vull que quedi clar (si és que encara no ho teniu) que jo de la ma de l’hereu de Pujol no vaig en lloc. No aniria ni a prendre un cafè al bar del costat de casa.

Mas i els convergents volen seguir sent la casta dominant a Catalunya i usaran totes les estratègies al seu abast per a que així sigui.

Catalunya és la seva casa, tal com va expressar la Marta Ferrusola l’any 2003 quan el pacte Tripartit va assolir el govern de Catalunya: Ens han furtat la Generalitat –va dir- Com si la Generalitat fos d’ells i de ningú més. 

Ser nacionalista té aquestes coses. Sovint es creuen els únics veritables representants del fet nacional, com si algú ens hagués dit el que és bo i els que és dolent. Sí, també parlo pels d’ERC. Encara que moltes vegades, uns i els altres busquen complicitats amb grups d’immigrants i miren d’atreure’ls... Cap a ells? No, cap els seus interessos.

No fa gaires dies que recordava que l’any 95 vaig anar de número 2 a la llista d’Amposta d’ICV. Com els altres grups varem anar a gravat una falca publicitària. La nostra candidatura estava formada per molta gent vinguda d’altres pobles: Anselmo Cano de Sant Mateu, Francesca Valldepérez de Tortosa, jo mateix de la Galera... Fins i tot tinguérem que completar la llista amb gent d’Alcanar i la Sénia, ja que no trobàvem prou gent. A la falca d’ERC, a qui Marta Cid posava veu, en un moment donat deia més o menys això: Una llista formada per dones i homes d’Amposta. Posant un especial èmfasi quan deia dones i homes. O al menys això ens semblava.    

Una altra cosa que mai he entès és com un nou vingut pot, ràpidament, abraçar la fe nacionalista. De socialistes, comunistes i capitalistes n’hi ha per tot arreu. També nacionalistes, però cada país té els seus. Si un dia me’n anés a viure a França, mai em convertiria en nacionalista francès, segurament me’n aniria cap el partit socialista, ja que les idees entre els membres d’una mateixa ideologia no canvien tant entre dues nacions.

En canvi, aquí he vist gent que ràpidament s’han convertit com si més que una ideologia fos una religió. En podria donar exemples, però no ho faré.

Abans he dit que no ho entenia, però ho tinc molt clar: per interessos. A Amposta molts nouvinguts s’han fet de convergència perquè ha estat durant quasi 3 dècades el partit hegemònic i saben que si s’apropen, la possibilitat de trobar feina (per exemple) és molt més fàcil que si no ho fan o es decanten cap a un altre partit.