Durant molts d’anys (segles diria jo) el piropo era una forma d’expressió, normalment dels homes cap a les dones.
En català, la paraula piropo no estava acceptada, aquí es deia floreta. Ara bé, després del reportatge del Periódico del passat diumenge, on només surt la paraula piropo, igual, finalment, s’ha acabat acceptant.
Bé, que es digui piropo o es digui floreta és el de menys. L’important és el fet, l’acte. Ara resulta que s’ha iniciat una campanya en contra del piropo per considerar-ho, sovint, un acte masclista i, fins i tot, vexatori cap a les dones. Encara que a no totes les dones els hi sembla malament si elpiropo serveix per afalagar alguna virtut, qualitat o característica.
És un debat que intueixo que pot arribar a interessant i que igual els defensors com els detractors tindran arguments per defensar les seves postures.
La meva opinió és que si el piropo només s’utilitza de forma positiva i sense que la persona que el receptor pugui considerar-se ofès (mireu que igual pot tractar-se d’una dona com d’un home), s’hauria d’acceptar com a part de la cultura tradicional, sobre tot, en aquells països on, històricament ha estat més habitual, com ara els països de la Mediterrània.
Però he de reconèixer el piropo pot estar groller. De fet fins no fa tants anys, ho era la majoria de les vegades. Però també pot ser simpàtic. També vull recordar que el piropo no consistia sempre en unes poques paraules més o menys simpàtiques, sinó que fins i tot es podria tractar d’una simple xiulada. És difícil (per no dir impossible) reproduir-la gràficament, però xiulant d’una determinada forma (sempre es feia igual) estaves exaltant la bellesa física de la dona que, normalment, passava en aquells moments prop d’on erets.
Si hem arribat a la situació actual iniciant aquest debat, és degut als passos que s’estan fent per a que la societat sigui cada vegada igualitària, cosa bastant impensable només fa unes dècades.
Per acabar vull explicar-vos una anècdota personal. Devia de ser l’any 1975 o 76. En aquell temps encara no tenia cotxe i, sovint, els amics, anàvem amb el Renault 4L de mon cosí Jaume.
Era un dissabte per la nit i baixàvem pel carrer Major de Santa Bàrbara, que en aquell temps era de doble sentit. Segurament anàvem cap a Amposta a veure alguna pel·lícula al cine Oscar Palace de l’empresa Sabaté.
De sobte veiérem una silueta que ens va resultar familiar. Era Maria José, una noia una mica més jove que nosaltres i prou atractiva. Dintre del cotxe animàvem al conductor a parar i tirar-li un piropo. Tot dient la seva menys jo que estava callat. Finalment, al passar pel seu costat i amb la marxa del cotxe molt minorada, des del darrere, vaig obrir la finestra corredissa i li vaig dir:
-Más buena que un jamón en tiempo de guerra.
Més enllà del grollera que pot semblar-nos ara la frase, no em digueu que no tenia la seva gràcia, sobre tot, si es pensa en les connotacions que té: amb la fam que es passa durant els períodes de guerra, us imagineu el bo que estaria?
