Per a tots els partits politics, ha arribat l’hora d’enllestir les estratègies per a un any que serà dens: municipals, autonòmiques a bona part de les comunitats i generals.
Si abans ja necessitaven fer un esforç extra, ara, amb la irrupció de Podemos i d’altres nous partits com Guanyem, Procés Constituent, etc. els hi caldrà superar-se per mirar de no perdre pistonada. La qual cosa, a priori, sembla difícil que no passi, ja que els partits tradicionals, per un o d’altre motiu, estan patint un fort desgast.
Amb un PSC en hores baixes, moltes de les possibilitats del PSOE d’obtenir un resultats acceptables, passen per València. Segurament per això s’ha vet a la ciutat del Túria la convenció del partit que lidera (al menys en teoria) Pedro Sánchez.
A diferència de la convenció del PP que es va fer el cap de setmana anterior, les referències del líders socialistes cap a Podemos, van ser mínimes. Un dels pocs que ho va fer (per no dir l’únic) va ser el president d’Astúries Javier Fernández. Per a la resta, el rival a batre és el PP.
El PSOE es va presentar a si mateix com l’única alternativa seriosa d’esquerres davant del que consideren actituds demagògiques de la resta dels partits que pretenen ocupar l’espai on, històricament, ha estat el partit que va fundar Pablo Iglesias a finals del segle XIX.
Però difícil ho tenen. La majoria d’aquells que van votar l’opció socialista l’any 2011 estan molt dolguts amb les decisions que va prendre Zapatero en les darreries del seu mandat.
Va ser Zapatero que atenen les consignes de la Troika va apujar l’IVA i l’IRPF, va rebaixar el sou als treballadors públics i va començar amb les primeres retallades. Després va arribar el PP i ho ha fer molt pitjor, però el mal ja estava fet.
Tot i això, els més fidels, encara que estiguin en desacord amb el paper que ha fet el PSOE d’aquest darrers 4 anys, el seguiran votant, però no tots. Com tampoc no votaran al PP tots aquells que van confiar que el partit de Rajoy trauria Espanya de la crisi.
I tots aquests milers de vots (segurament milions), hauran d’anar a parar a algun lloc, seran pocs els que se’n aniran a l’abstenció. Anirien a l’abstenció sinó hi hagués alternativa, però, demagògica o no, d’alternativa n’hi ha.
Des les imatges de la concentració de Podemos dissabte a la Puerta del Sol (allà on van començar les concentracions del 15-m), vull destacar el clam majoritari que demanava un canvi. Ni més ni menys que el lema del PSOE per a les generals de 1982: Pel canvi.
Llavors es va canviar en molts d’aspectes. Només en recordaré un però de prou important: gràcies a Ernest Lluch, la sanitat va passar a ser universal, es a dir, per a tots aquells que visquessin a Espanya. Darrerament la sanitat tendeix, cada cop més cap a la privatització o dit si ho voleu d’una manera molt més forta: la mercantilització del pacient.
A hores d’ara tot són especulacions i res es concretarà fins coneixes els primers resultats. Però que la política espanyola pot patir un tomb important, sembla més que provable. Però com diu el PSOE, el rival a batre (al menys ara) és el PP.
