LA FOTO DENÚNCIA DEL 15-03-2015

Aquesta col·lecció d'envasos de sucs (encara n'hi havia més) la vaig veure al costat del pati del col·legi Miquel Granell d'Amposta, concretament a prop de la porta de la part de dalt. 
No hi ha cap paperera al voltant del recinte educatiu i, des de fora, tampoc se'n veu cap a l'interior del pati. 
No obstant això no és cap excusa per a que es tirin al mig del carrer.
Si els mares i els pares no eduquen als fills quan són menuts, què faran quan siguin grans?  
La bona educació i el civisme ha de començar de petits i continuar tota la vida.  

PAISATGES DEL DELS NOSTRE TERRITORI. PER LA ZONA DE L'ESQUERRA (XIII)

¿Qui mana aquí?

ANTONIO FRANCO

Periodista

Juncker ho ha dit amb claredat: o es reconeix el poder de la UE o el projecte europeu va al desastre

La setmana passada, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va decidir renyar públicament els màxims dirigents d'Espanya i Grècia. Per voluntat de Mariano Rajoy iAlexis Tsipras, aquests dos països de la UE van iniciar una guerra civil dialèctica dins d'Europa, la màxima confrontació que poden permetre's els que a més de no tenir potencial bèl·lic travessen situacions econòmiques que els prohibeixen l'ús de qualsevol altra munició que no siguin paraules malintencionades, travetes i retrets, tant en la política internacional com en la interior.

Aquesta confrontació verbal, iniciada per Espanya, és paradoxal. La por de Rajoy que Syriza s'apuntés en la seva negociació financera amb la UE algun punt que validés la tesi central de Podem (que per sortir de la crisi hi ha una política econòmica possible alternativa a l'austericidi), el va empènyer a recolzar servilment la intransigència de l'Alemanya de Merkel en les converses comunitàries amb els hel·lens. La paradoxa està en el fet que, com a país, Espanya seria una gran beneficiada si la rebel·lia social concretada a Grècia aconseguís un canvi de rumb. Si portés a la UE a primar d'una vegada les polítiques de reactivació productiva i de lluita contra la desocupació (com per una altra part sol·liciten França i Itàlia) en lloc d'insistir en la ja fracassada d'intentar anar encara més lluny en les retallades que generen desemparament social i nous aturats. S'ha de subratllar que aquesta mateixa actitud reactivadora és la que proposaven a Brussel·les Rajoy i Guindos fins que es van adonar que qualsevol èxit de Syriza podria interpretar-se a Espanya com l'èxit del que proposa Podem de cara a les eleccions generals.

Davant el Rajoy que va desbordar per la dreta la intransigència alemanya reclamant duresa contra la tesi reactivadora de Syriza, i elTsipras que va respondre denunciant que Espanya vol desestabilitzar i empobrir encara més Grècia, Juncker va optar per una postura aparentment salomònica. Per una part, va retreure al líder grec que després de les negociacions de Brussel·les no hagi reconegut al seu país que haurà d'incomplir unes quantes de les seves principals promeses electorals. Per una altra, va corregirRajoy davant els espanyols dient que, contra el que afirmen insistentment ell i la propaganda de la Moncloa, Espanya no només segueix en crisi sinó que hi seguirà fins que no redueixi sensiblement el seu desmesurat nivell d'atur. «Estem enmig de la crisi; això no s'ha acabat», va insistir.

En el fons, el que ha fet Juncker és, amb guant de seda, recordar qui mana aquí, que és qui té la potestat de renyar de veritat. I com que els que ostenten el poder a vegades se senten amb la força suficient per dir realitats incòmodes, Juncker va deixar de ser estrictament salomònic quan va reconèixer també que les retallades que han imposat per força l'austeritat es van fer sense avaluar seriosament les repercussions socials que tindrien. Així mateix, va declarar que partits com Podem sovint «analitzen la situació de forma realista», encara que es va cobrir dient que després les seves propostes poden arribar a bloquejar la trajectòria europea tal com l'hem conegut fins ara.

La clarificació sobre qui mana, qui té dret a renyar públicament, és pertinent. Molts ciutadans ens preguntem sobre qui mana realment aquí (i en aquest aquí poden posar les paraules Europa, Espanya o Catalunya), qui porta les regnes (si és que hi ha algú a la cabina), i cap on anem, i Juncker ens respon amb bastanta claredat: o reconeixem que el màxim poder ha d'exercir-se per mandat democràtic des de la UE o acceptem el desastre del projecte europeu. Amb tot, encara ha de convèncer-nos per la via dels fets que en la nova etapa de la UE seran els nostres vots per al Parlament Europeu els que decidiran efectivament qui porta els màxims galons, i es trencarà la inèrcia que això correspon per defecte (sí, per un mal defecte) a qui governi Alemanya i als alts funcionaris de l'FMI i del Banc Central Europeu.

Per a molts espanyols, el recordatori que en el fons no manen del tot els d'aquí és un descans. Per la corrupció i la inconsistència democràtica de les institucions nacionals, la crisi política espanyola és molt més profunda que la del conjunt d'Europa. I davant el fet que els que governen Espanya defugen donar explicacions del que han fet i menteixen molt sobre el que pensen fer, quan Rajoydesqualifica impròpiament el cap de l'oposició des del Parlament, i quan el portaveu Rafael Hernando fa declaracions televisades sobre els responsables d'altres forces democràtiques anomenant-les «Naranjito» o «el de la cua», és una garantia saber que el poder de veritat respecte de moltes coses importants està cada cop més fora del seu abast.

SI NO EN PASSEN MÉS...

Fa temps que no parlo de temes de circulació. Sabeu que és per a mi una preocupació veure determinades conductes al volant.

Jo les dividiria en dos blocs molt diferenciats: les imprudències per distracció (a tothom ens poden passar i les temeritats comeses conscientment, però, imagino, sense pensar en les conseqüències que poden arribar a tenir. Divendres passat en vaig veure dues mentre feia el trajecte entre Tortosa i Amposta, una vegada acabada la meva jornada laboral.

Estava sortint de Tortosa per l’Eix de l’Ebre i abans d’arribar a les dependències de l’antiga SPAR, veig un cotxe aturar a la dreta de una forma sospitosa (totalment perpendicular a la carretera) No sé si sabeu exactament on vull dir. Venint d’Amposta és l’entrada natural al Barri de Ferreries, però des de que es va construir la C-12, no es pot sortir cap a Amposta. Per allí només pots anar en direcció a Roquetes i Jesús i si vols anar cap al Sud, hauries de donar la volta a la següent rotonda (a menys de 200 metres) Vaig intuir que el cotxe en qüestió volia girar cap avall i per això vaig mirar pel retrovisor. No va trigar gaire. Penseu que la maniobra significa creuar dos carrils en sentit contrari per a incorporar-se a un dels dos que van cap a la rotonda dels nusos. Per aquell tram quasi sempre vaig pel carril de la dreta, al menys que hagi de girar cap el pont del Bimil·lenari. El cotxe, un monovolum, no va trigar gaire a avançar-me i vaig veure que portava matrícula estrangera però no distinció del país, per tant, no vaig poder identificar de quina nacionalitat era.

Encara no m’havia recuperat de la imatge que havia vist i que, coincidireu amb mi de que es tracta d’una imprudència temerària de gran magnitud, quan ja passat Vinallop un cotxe em va avançar sense guardar la més mínima distància de seguretat. De vegades ens toca circular en caravana perquè el vehicle que va davant de tot circula a una velocitat molt lenta (solen ser tractors o cotxes conduits per persones grans) Normalment, quan passen situacions com la que us estic explicant, els conductors solen ser prudents i no avancen el vehicle lent fins que poden fer-ho. Poques vegades, un cotxe que ve del final de la cua es posa a avançar com un boig a al resta de vehicles.

No es va lliurar dels corresponents flaixos per la imprudència que acabava de cometre. Però encara no en va tenir prou. El següent avançament el va fer tant just que només va tenir temps d’amargar-se que ja va creuar-se amb un vehicle que venia en sentit contrari de circulació.

Hi ha gent que encara no s’han assabentat que un cotxe es una arma mortal. Només cal veure el terrible accident que va ocórrer el passat aquest cap de setmana al terme de Mequinensa i on van morir tres joves, dos d’ells de Batea.