PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. VOREJANT LA BADIA DELS ALFACS (1)

A l'amic independentista

XAVIER SARDÀ

Periodista

Amic, hem de parlar. Ja no en tinc cap dubte. Hem de parlar. Ja sé que tu ets independentista i jo un simple, diguem-ne, federalista... Però hem de parlar. Segur que últimament m’has considerat un cas perdut. Segur que en algun moment has pensat que sóc un esgarriat per no arribar a un determinat estatus intel·lectosentimental i tot això. Però hem de parlar.
Què importa si la majoria de catalans estan més a prop de les teves posicions que de les meves. Què importa el resultat de les autonomicoplebiscitoconsultives... El que és bàsic és no perdre el món de vista. Ni el món ni això tan gastat que es diu amistat i comprensió. Creu-me, tenim molt a parlar.
Jo, per la meva part, em nego a considerar-te hegemònic en el sentit gramscià. Ni a tu ni a ningú. No, amic, em nego a considerar-te part de la norma.
El concepte d’hegemonia cultural va ser desenvolupat per explicar com una societat aparentment lliure i culturalment diversa està en realitat dominada especialment per una part. D’aquesta manera, les percepcions, les explicacions, els valors i les creences d’aquest sector social arriben a ser vistos com la norma. Hi insisteixo, em nego a considerar que els meus amics i la gent que aprecio siguin del club dels que tallen el bacallà.
Hem de parlar, amic, perquè estic fins als nassos d’aquesta espècie de divisió en blocs. Dos blocs. Jo estic disposat a assumir la meva condició, però em nego a utilitzar arquetips per definir-te a tu. No, ho sento. Amic meu, ets independentista, però entre moltes altres coses. Em nego a pensar que les nostres il·lusions i les nostres expectatives estan en mans de polítics que no se suporten i que ens poden defraudar. Per mi sou alguna cosa més que independentistes. O no només.

Acostar posicions

Jo estic al bloc lleig, i tant me fa, perquè no m’afecta més enllà del que és raonable. El meu bloc és dels que no tenim bloc. Som la resta social. Potser servidor és l’avorrit de la festa, el malastruc i el mitjó desaparellat. Potser em falta força per creure en el procés o temo que el procés sigui crònic. Insisteixo, és igual. L’important en aquest context i en aquesta situació és que ningú deixi a l’estacada política i emocional la major part de ciutadans d’aquest país. Els assenyats d’un i altre bloc tenim l’obligació d’acostar posicions. Ni demano entrar-hi ni que ningú en surti, de totes maneres és la nostra obligació parlar i aprendre a portar la divisió amb dignitat perquè algun dia desaparegui. Segurament algun dia tornarem a parlar de temes socials i estarem d’acord. Algun dia parlarem de la vida i no de la nostra posició en aquesta obra de teatre que no hem escrit ni tu ni jo. 

MAS TORNA A ADVERTIR

El President s’ha ofuscat en convertir les eleccions municipals en una espècie de primera volta de les autonòmiques del setembre (que també s’ha ofuscat en qualificar-les de plebiscitàries) i ahir ja va advertir que si no s’arriba a pactes postelectorals per a formalitzar governs proindependentistes, hi podria haver conseqüències.  

Encara que qualsevol formació política tingui els seus seguidors incondicionals, hem de confiar que la immensa majoria de la població tingui les idees clares i que tant el 24-M, con el 27-S votin en la clau que toca i que no es deixen ensarronar per discursos barats que només tenen el propòsit de salvar els mobles de casa.

CiU i ERC van signar fa unes setmanes un acord per a que depenent dels resultats de les municipals, es prioritzessin els pactes entre totes dues formacions per a configurar governs municipals proindependentistes i ara Mas demana que aquest acord es compleixi.

Però es clar, no tothom hi està d’acord i hi ha molts candidats republicans que abans de pactar amb CiU, igual prefereixen quedar-se a l’oposició. Qui ja ha marcar distàncies amb CiU ha estat l’alcaldable per Barcelona Alfred Bosch. Als temps que corren, on sembla que s’acabaran les majories absolutes i el bipartidisme (no oblidéssim que a Catalunya el bipartidisme el conformaven CiU i PSC), és del tot lògic que la resta de partits, al menys abans dels comicis electorals, vulguin mostrar un perfil propi i desmarcar-se d’aquelles formacions que tinguin l’estigma de la corrupció.

Un cas semblant és el que està passant a Amposta. Els que hem conegut de prop la forma de ser, sobre tot, dels alcaldes, sabem que CiU no és un bon company de viatge per a ningú. Per tant, d’entrada s’han d’establir barreres que separin clarament les formacions que concorren a les eleccions del dia 24, a saber (les cito pel nom del partit majoritari i més conegut): CiU, ERC, PSC, PP, PxC i PCPC.

Tret del PP, que no crec que tregui representació, dels altres partits no veig a ningú pactant amb CiU per a investir a Manel Ferré novament com alcalde d’Amposta.

-Si ho fes ERC perdia tota la credibilitat que té en aquests moments.

-El PSC es veuria abocat a, pràcticament desaparèixer del panorama polític local.

-PxC, després dels darrers esdeveniments (denúncies al jutjats, amenaces i combats de boxa), no s’entendria.  

-I, finalment, el PCPC tampoc traurà cap regidor i, encara que el tragués, tampoc pactaria amb CiU i m’ensumo que amb cap dels altres partits.

El que està per veure és el desgast que patirà CiU després de les dues denúncies al jutjat presentades per PxC i el registre de la Guardia Civil del dimarts passat a l’hospital i les dependències municipals pel cas INNOVA. Si CiU no baixa dels 3.500 vots fidels, tindrà moltes possibilitats que renovar la majoria absoluta, això sí, depenent del grau de mobilització que aconsegueixin la resta de formacions. 

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 6-05-2015

A Amposta hi ha coses inversemblants, com aquesta parada de bus en forma de mitja lluna. 
Heu vist mai un autobús tort? Jo no. 
Solució: fer la parada a un altre lloc.