XAVIER BRU DE SALA
Escriptor
Ja es poden anar posant caputxa de penitent i donar-se trucs al pit els autors i defensors de la teoria de l'original i la còpia. Tots ens equivoquem, és clar, però pocs d'una manera tan persistent i clamorosa com els que sostenien que, pel fet de ficar-se en el terreny de Junqueras, amb patent d'independentisme autèntic,Mas perdria i perdria i perdria -reblaven i emmatxucaven-. Còpia condemnada sense remissió. Doncs ara resulta, a les municipals i als baròmetres, que Mas se salva, i salva CDC, perquè lidera l'independentisme. En canvi, ERC, que venia de guanyar les europees i ja es veia vencedora absoluta, perd gas segons el nas, i segons l'enquesta d'EL PERIÓDICO passaria de segona a quarta força, quinze diputats per sota de Convergència. ¿Què ha passat? ¿Els penitents disposen d'una explicació convincent?
No n'hi ha cap, al meu modestíssim parer, que no es fonamenti en la coalició guanyadora d'Ada Colau, que fins i tot sense candidat amenaça la victòria d'Artur Mas el 27-S. No n'hi ha cap, tampoc, que estalviï a ERC l'acusació d'haver confiat tant en l'independentisme fins al punt d'oblidar-se de fer-se un lloc entre les esquerres. Es pot discutir si la CUP emergeix, mes enllà de tot pronòstic i malgrat el radicalisme antisistema de molts dels seus membres, perquè ERC ha deixat un buit. És en canvi incontrovertible que els fenòmens En Comú han sorgit perquè Junqueras i els seus genis de l'estratègia es van oblidar de l'esquerra. Dit amb més exactitud, van menysprear la força emergent de la revolta social. Paraven el sac sota la figuera, convençuts de fer la collita del segle, mentre, un tros més enllà, maduraven les pomes que ara cauen i omplen el sac de la gent en Comú. Junqueras es desperta tard. L'original de la independència és Artur Mas. L'original de la revolta social és En Comú.
Aquests són els dos pols, gens conciliables en campanya. Aquestes són les dues agendes de Catalunya. Si el candidat elegit en primàries a Catalunya en Comú és convincent, el xoc pot ser formidable i afavorir encara més la bipolarització.
Per fortuna de tots, menys dels polítics que s'encaminin al cementiri de la cosa pública, hi ha vida més enllà del 27-S. Tal com pinten les tendències, ja fóra molt que les tres formacions independentistes obtinguessin la majoria simple de 68 escons. ¿Podríem tenir en canvi un govern d'esquerres, encapçalat per Catalunya en Comú? Pot ser molt bé que la suma ho permeti, però caldria que ERC virés cap a l'esquerra i que el PSC fes la mala jugada del mil·lenni al PSOE.
Governi qui governi, es perfilen dues realitats amb nitidesa. Primera, la insuficiència del suport a la independència. I segona, la majoria aclaparadora del sobiranisme (uns 100 escons), aparellada a l'escombrada dels partidaris de l'estatu quo (uns 35). El mèrit més gran, i el més pírric, de l'independentisme.
