Feia un parell de mesos que m’havia trencat el turmell en un accident de treball. Me’l van haver d’operar i vaig estar quasi dos mesos sense poder-lo posar al terra. Quan finalment em van treure el guix i em van dir que ja el podia posar al terra, recordo que vaig veure més estrelles que les que es poden contemplar una nit sense núvols.
Aquell dia teníem previst anar a la platja, ja que l’aigua salada anava bé per a la recuperació del maltret turmell.
Després d’haver dinat, varem agafar el cotxe (un SEAT 127) per anar cap a la Ràpita. En arribar al Lligallo de Dalt (llavors no hi havia la rotonda que hi ha ara), ens trobarem amb un accident entre dos cotxes. Semblava que un no havia respectat l’stop i havia xocat lateralment amb el que circulava en sentit cap els Freginals.
Moments més tard i quan ja arribàvem l'N-340, un control de la Guardia Civil de Tràfic ens va indicar que no podíem passar. Immediatament varem pensar que algun accident greu hauria d’haver passat. Segurament un xoc entre dos camions. El cotxe no tenia ràdio.
Aquell fet no va minvar gens ni mica les ganes d’anar a la platja. Així que enfilàrem direcció cap a Santa Bàrbara per agafar la carretera cap a Ulldecona i continuar per la del Remei en direcció Alcanar i, d’allí cap a la Ràpita.
La carretera entre Santa Bàrbara i Ulldecona semblava la nacional, ja que tots els cotxes i camions eren desviats cap allí. Arribar a Ulldecona segurament mai m’ha costat tant.
Més tard, prop de l’ermita del Remei, un altre accident. Semblava que el cotxe havia sortit de la carretera, tal vegada en apartar-se massa mentre es creuava amb un altre vehicle que circulava en sentit contrari. Passàrem Alcanar i tornarem a xafar la N-340. Nou control per par de la Guardia Civil deTràfic. Com que havíem perdut molt de temps, varem decidir que en lloc d’anar a la platja, aniríem a veure a ma tia Consuelo que tenia un xalet per la zona de la Martinenca, entre els desapareguts càmpings Castro i Mare Nostrum.
-Hasta allí podemos llegar?
-Sí, hasta allí sí...
Seguíem sense saber que havia passat. Al xalet de ma tia no havia ningú, així que girarem cua, ja que teníem clar que no podríem tornar per la Ràpita.
Al passar per Ulldecona ens varem parar a fer una cervesa al desaparegut Arabesco, al passeig de l’Estació. Allí anava la ràdio, així que, finalment, després de diverses hores, ens varem assabentar de la terrible tragèdia.
Havíem estat, com aquell que diu, al costat del lloc sinistrat sense saber exactament què era el que havia passat! Qui s’ho podia imaginar?
La notícia va tenir gran repercussió als mitjans de comunicació de l’època, fins i tot els de fora d’Espanya. Mont tio Bernat, valencià de Tavernes de la Valldigna i que estava casat amb una germana de mon iaio, em va escriure per a que li expliqués de primera ma el que havia passat.
Després quasi 40 anys, el terrible accident dels Alfacs encara és ben present, sobre tot, imagino, al si d’aquelles famílies que van perdre algun ser estimat.
