L'aposta de Mariano Rajoy

JOAN TAPIA

Periodista

A mesura que se succeïen les consultes reials creixien els dubtes deMariano Rajoy. Si el PSOE no s’abstenia no sortiria ni en la primera ni en la segona votació. Faria el ridícul i llavors Pedro Sánchez ho podria intentar amb el vent a favor. Faria una oferta pública regeneradora, obrir un temps nou, d’esquerres ma non troppo. I per sota de la taula pressionaria Podem i Ciutadans: si no l’ajudaven d’alguna manera haurien d’afrontar noves eleccions. A Albert Rivera no li interessen i a Podem tampoc, si el PSOE el pot acusar de ser el culpable que a Espanya no hi hagi un govern progressista.

Estava atrapat amb 123 diputats. Sumant-hi Rivera 163. A 13 de la majoria absoluta i en la soledat absoluta. Sense ningú amb qui negociar. Necessitava l’abstenció del PSOE però no la tindria. Pedro Sánchez no renunciaria a la seva oportunitat d’arribar a la Moncloa i els barons no badarien boca. Va decidir deixar flotar el globus sonda de la renúncia a la investidura. Bona jugada, però era confessar que no havia guanyat, que la victòria cantada la nit del 20-D era estèril. Per això dijous a la nit va haver de punxar el globus. Va dir que «evidentment» pensava acceptar l’encàrrec del Rei. El president, a qui diversos visitants han vist aquesta setmana «bastant down», i queixant-se que no li agafaven el telèfon (el PSOE), no tenia cap altra opció.

LA CLAU ÉS L’«ENCARA»

Tot i això, al cap de 24 hores va comparèixer en roda de premsa –contundent– per dir que no acceptava la investidura. Tindria 180 vots segurs en contra i «encara» –la clau és aquest «encara»– no disposava de prou suports. ¿Què va passar en aquestes 24 hores? L’ambient per al seu discurs d’investidura va empitjorar. No tant per la molt molesta dimissió de Federico Ramos, el subsecretari de la Presidència i segon de Soraya Sáenz de Santamaría, pel casAquamed; sinó per la seva confluència amb la decisió d’una jutge d’imputar el PP per la destrucció dels ordinadors de Luis Bárcenas. El seu taló d’Aquil·les, aquells mensajitos que l’inconscient de Pedro J. Ramírez –i bé que ho ha pagat– va publicar a la portada d’El Mundo un nefast diumenge de juliol del 2013. Tota l’oposició ho celebraria. Sánchez ja li va dir a TVE –per matar-lo– que no era una persona decent. Ara la jutge treia la pols al museu dels horrors del PP, però no tenia cap altre remei que perdre les dues votacions. I sortir amb la imatge reforçada de perdedor.

Però divendres abans de dinar va sortir el sol. Pablo Iglesias havia proposat al Rei –sense parlar-ne abans amb Pedro Sánchez– un govern de coalició PSOE-Podem-IU presidit per Sánchez però amb ell de vicepresident. I a més reivindicava carteres clau. Sempre havia pensat que aquest Iglesias era un irresponsable –un càstig diví a l’establishment–, però podia ser útil perquè el seu ascens minvava la força del PSOE. I vet aquí el regal. Si un govern Sánchez-Iglesias podia tenir el suport de 161 diputats estava legitimat per no anar a la investidura amb el suport de només 123 i Rivera parlotejant.

I Sánchez s’estavellaria. Una cosa és negociar el vot dels diputats de Podem a la investidura a canvi d’un paquet de repartiment, com ha passat a Portugal. Una altra, un govern de coalició amb un Alexis Tsipras que encara no ha passat per la perruqueria Angela Merkelde vicepresident. Rajoy creu que és un escenari impossible perquè privaria Sánchez de tota respectabilitat. El PSOE per aquí no hi passarà. L’editorial d’El País de divendres, que el va molestar bastant perquè li demanava que se n’anés, almenys revelava el pànic que provoca Podem. Amb un 90% de possibilitats, Sánchez fracassaria i no només en sortiria derrotat sinó cremat. Quedarà com un imbècil que havia confiat en la canalla aquella. Llavors no es podria negar que els qui han sabut treure Espanya de la crisi segueixin governant amb algunes concessions a Ciutadans i fins i tot a un PSOE raonable i obedient.

Sí, quedava malament al fugir. Però més val que diguin un dia que «per allà fuig un covard» que després passar a la història com un valent mort. A més ell no fuig, fa un replegament tàctic, a la gallega, perquè Sánchez s’arrossegui per terra i poder tornar com el salvador que, responsable, ofereix un pacte raonable –raonable ¡eh!– a Rivera i a aquests del PSOE.

Ara toca aguantar la tempesta, però ja en té experiència. Era només el tercer en discòrdia, l’aneguet lleig, per succeir José María Aznar, i mira on són ara Rodrigo Rato i Jaime Mayor, i li sap greu per Rodrigo. Va perdre dues vegades contra José Luis Rodríguez Zapatero i mira on és el ximplet de les ocurrències que no era mal noi. Aznar i Esperanza Aguirre el van voler liquidar el 2008 i els va desarborar amb l’ajuda de Paco Camps i mira on són ara tots tres. ¡I on és aquest pedant d’Artur Mas que li volia explicar la història de Catalunya! La política exigeix pell d’elefant, nervis d’acer, aguantar les envestides dels periodistes (encara que sigui amb plasma) i saber jugar els temps. És evident que ho sap fer.
Matar l’enemic

«¿I si al final Pedro Sánchez, que sap que en política s’ha de matar l’enemic, aconsegueix torejar Pablo Iglesias? Molt improbable», devia de pensar Rajoy. «A més, siguem seriosos, l’escenari bo per a aquests nois que admiraven Chávez no és el de salvar la socialdemocràcia sinó que el PSOE es comprometi en una solució conservadora –com li va passar al Pasok a Grècia quan va dimitirIorgos Papandreu– per destrossar-lo després. Iglesias deu creure que així guanyarà les pròximes generals. S’equivoca. Entre una esquerra radical i sense referents europeus seriosos i el PP, tornarà a guanyar el 2019. Bé, jo o qui designi. Però ara he d’esperar que Pedro Sánchez s’arrossegui per terra. Després seré investit amb l’abstenció socialista perquè no podran resistir la pressió dels mercats i de deixar Espanya sense govern davant de l’amenaça separatista. Després, sí, hauré de rectificar alguna cosa. Aquesta legislatura m’ha faltat mà esquerra. Bé, a callar que qui ha de gastar saliva és aquell impertinent que em va dir que no era una persona decent. Però amb els ulls oberts, que no rondi per allà una Anna Gabriel i em tallin el cap com a Mas». 

MAMPORRERO

Escultura de l'alcalde Palau, al costat del pont penjant d'Amposta. 

Les dones de les CUP, encapçalades per l’Anna Gabriel, la Gabriela Serra i d’altres diputades i càrrecs de la formació van sortir per autodenunciar-se de ser velles, putes, lletges, malfollades, tontes, etc.  

Ho feien per a denunciar els insults masclistes que han rebut via xarxes socials i que fins ara havien aguantat sense dir res quan el més lògic (segons per aquí), hauria estat contestar-los amb un mena de: i tu més!  

Fa anys, quan les xarxes socials eren incipients (de fet crec que ni Facebook ni Twitter existien encara), via carta al director em van dir coses com mamporrero (*) i que tenia el cap ple de merda... Me’n van dir més, però no me’n recordo...

A diferència de els dones de les CUP, els insults no poden considerar-se masclistes, més que res perquè jo sóc home i no dona, però eren insults.

El de mamporrero me’l va dir un tal JRA, inicials que, en principi, no pertanyen a ningú en concret, tot i que algú s’hi amagava al darrere. Va ser una època molt convulsa on vaig tenir l’agosarament d’atacar al cacic local; el que jo anomeno Rojo y Gualdo. Que jo recordi només una vegada em va respondre a la Revista Amposta, la qual cosa fins i tot va significar un honor per a mi que una persona com ell tan ocupada en resoldre els temes que afectaven a la nostra ciutat.

Normalment no necessitava contestar directament perquè ja tenia qui ho feia per ell (i em deien mamporrero a mi!), com per exemple el tal JRA...  

Sempre he pensat que el tal JRA era el mateix que mesos abans havia enviat una carta a la Revista Amposta fent-se passar per un ampostí que vivia fora i que quedava meravellat de la transformació d’Amposta des de que governava CiU. Aquella carta anava signada amb les inicials JVRA. Com veien, la coincidència és molt gran. Després de llegir aquella primera carta vaig pensa: I quin motiu el porta a no voler-se identificar? Entenc que un usi un pseudònim o unes inicials quan critiqui alguna cosa... Però per a parlar-ne bé? Evidentment, si ho hagués fet amb el seu nom real, els lectors de la revista se’n haguessin adonat que els vincles amb Rojo i Gualdo eren molt estrets. Tant que se’l coneixia com lo bolso de l’alcalde perquè sempre anaven junts a tot arreu (de fet el 9-N de 2014 els vaig veure junts participant activament en l’organització del referèndum)  

L’altre, el que em va dir que tenia merda al cap, va abraçar la fe convergent d’avui per demà. De no significar-se políticament amb cap partit a fer-se de l conveniència i ocupar el càrrec de president local en un tres i no res... Quan l’amo li va ordenar que ataqués ho va fer sense cap tipus de mirament, tot i que fins llavors havíem tingut una bona relació.  

Aquesta vegada la carta (evidentment en resposta a una anterior meva) es va publicar al diari el Punt. Aquella publicació va fer que adrecés un escrit a Pep Collelldemont, el defensor del lector del citat diari i tot i que va publicar la meva queixa a la secció que tenia tots els diumenges, el rotatiu en cap moment es disculpar per haver-la publicat. Durant aquell temps el Punt tenia delegació a Tortosa i el seu responsable era el periodista Jordi Prades que més tard va ser destinat a la delegació de Tarragona.

Aquells que em llegiu sabeu que puc atacar els meus enemics, fins i tot podeu considerar que sovint puc arribar a acarnissar-me amb segons qui, però mai he faltat al respecte a ningú. Per tant, reivindico el mateix tracte.

El motiu pel que tinc desactivats els comentaris al blog també es deu al mateix. Sempre de forma anònima de tant en tant, elspalmeros convergents em deixaven comentaris malsonants (deixem-ho així) No tenien la valentia de donar la cara, tot i que el seu partit governava Amposta i, per tant, comptaven amb molt més suport que jo.

Fixeu-vos fins on va arribar la hipocresia que una vegada van obrir un blog al que li van posar el nom de JUANHERVIR, en una mena de traducció del meu nom al castellà. Dintre només hi havia un escrit meu i la traducció a l’idioma del imperio... Sense comentaris.  

(*) Mamporrero: Mamporrero és la persona -en l'exèrcit, habitualment un caporal- que dóna el dret, és a dir, el qui ajuda, mans a la verga, el semental a penetrar l'egua.

(Encara que en el meu cas volia significar una altra cosa) 

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA 2016

Divendres 29 de gener va tenir lloc la 3a Assemblea General Ordinària de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta al local d’assaig de la Ràpita.

Dels acords que es van prendre destaquen la renovació de la Junta de Govern. Miquel Martí continuarà de president mentre que Agustí Grau, fina ara el cap de colla, serà el sot-president. També destaca la sortida de la que ha estat la tresorera des de la constitució de l’entitat Maria Teresa Pons.

L’apartat que més expectació va crear va ser l’elecció del que serà el cap de colla per als dos propers anys, ja que d’ell dependrà en bona part l’evolució de la colla que durant la temporada passada va patir un estancament.

S’hi van presentar dues candidatures: l’oficial, encapçalada per l’ulldeconenc Sergi Calvo, al front d’una junta tècnica molt renovada i l’alternativa liderada pel rapitec Pep Canicio. La votació va estar força renyida (sobre un 60-40 %) i l’assemblea va escollir que serà Sergi Calvo el nou cap de colla.

Abans de marxa, la tresorera va presentar el pressupost per aquest 2016 que ascendeix a una mica més de 30.000€.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-01-2016

Amposta, carrer Amèrica. 
Un altre exemple d'aparcament.