L'ARBOÇ DEL PENEDÈS (6)

Amb el Constitucional no “empezó todo”

Víctor Saura

És possible esborrar tot un any de la història recent? La resposta és sí. El relat processista ja fa temps que ho ha aconseguit: l’any 2011 no va existir mai. Per si quedava algun dubte, l’ocurrent “gracias Constitucional, contigo empezó todo” del president Carles Puigdemont, molt celebrat entre la seva claca, ho acaba de testimoniar.

Segons el relat oficial, aquell que hem incorporat al nostre lòbul frontal a base d’escoltar polítics i tertulians, hi ha una causa-efecte immediata entre la sentència del Constitucional contrària a l’Estatut i la insurrecció independentista popular catalana, altrament anomenada procés. Però si anem a la cronologia, els fets no acaben de casar amb aquesta seqüència, precisament perquè l’any 2011 sí que va existir. En aquest videojoc hi ha una pantalla que ens volen fer oblidar. Ja que, si amb el Constitucional va començar tot, com pot ser que un any després CiU estigués pactant amb aquells qui havien recollit firmes contra l’Estatut i presentat el recurs davant del Constitucional?

Repassem-ho amb les dates a la mà. La sentència del TC sobre l’Estatut és del 28 de juny de 2010. La manifestació de rebuig a la sentència (convocada per Òmnium Cultural i amb José Montilla, aleshores encara el president de la Generalitat, en primera fila), del 9 de juliol de 2010. I què va passar a la manifestació de la Diada de 2010? Que va ser tan pírrica com les precedents. Les cròniques parlen d’entre 9.000 i 15.000 persones, més o menys els mateixos de l’any anterior. I de l’altre i de l’altre i de l’altre… i així fins arribar a la data incerta dels vuitanta en quèConvergència va decidir que la Diada havia de deixar de ser reivindicativa per reconvertir-se en una jornada festiva (servidor vivia a la Ronda de Sant Pere i de petit veia des del balcó de casa aquelles riuades de catalanisme unitari, o sigui que recordo amb sorpresa de preadolescent com aquelles grans manis eren cada any menys concorregudes i emocionants).

Per tant, aquí hi ha un primer misteri. Malgrat la lògica indignació popular per la sentència de l’Estatut, la manifestació de l’11-S d’aquell any va ser paupèrrima. Per què? Potser és que, tenint en compte que la gent ja s’havia manifestat tres mesos abans, no tenia sentit repetir-ho. O potser fos perquè el malèfic i espanyolista tripartit, que encara manava, va abusar del seu control mediàtic per aigualir la convocatòria.

Però al novembre de 2010 hi va haver eleccions a Catalunya i al desembre Artur Mas va ser investit president (gràcies a l’abstenció del PSC, i amb els vots en contra de tots els altres grups, inclòs el d’ERC). I què va passar, aleshores, a la manifestació de la Diada de 2011? Doncs la crua realitat és que hi van tornar a anar els 10.000 irreductibles de sempre. Ni un més. Agafin el diari més llegit de Catalunya, vagin a la seva hemeroteca, marquin la data del 12 de setembre de 2011 i busquin la crònica de la manifestació del dia anterior. No la trobaran. En cinc pàgines d’informació sobre la Diada (la primera de Mas com a president, i en la qual va repetir l’esquema de celebració institucional a la Ciutadella inventat per Maragall) es dediquen les sis línies finals de la segona a parlar de la manifestació. Exactament s’hi diu això: “Per la tarda hi va haver manifestacions independentistes a diverses capitals. A Barcelona hi va haver 10.000 persones. Uns encaputxats van cremar una bandera espanyola al passar davant dels jutjats”. Punt final.

Per tant, les dues Diades immediatament posteriors a la sentència de l’Estatut van ser tan fluixes, pel que fa a la protesta, com ho havien estat les anteriors a la sentència. La qual cosa no vol dir que no hi hagués un malestar latent al si de la societat catalana. En tot cas, era una malestar que en aquells moments no convenia mobilitzar.

Rebobinem als inicis d’aquell 2011. Si en els seus primers mesos el govern Mas (altrament anomenat govern dels millors o govern business friendly) intenta sustentar la seva acció parlamentària mitjançant acords de geometria variable, l’escenari canvia a partir de les eleccions municipals del maig. A partir d’aquell moment, neix un nou idil·li entre CiU i PP, i fruit d’això els vots del PP permeten Xavier Trias convertir-se en alcalde de Barcelona i els de CiU que Xavier Garcia-Albiol ho sigui de Badalona. El bastió socialista de la Diputació de Barcelona és arrabassat per una aliança CiU-PP, el Govern Mas aprova uns nous pressupostos (els de les retallades) amb els vots del PP i es comencen a tramitar les lleis òmnibus (aquells esperpèntics matxembrats legals per desmuntar per la via ràpida l’acció legislativa del septenni tripartit) que arribaran a bon port gràcies a la bona sintonia entre convergents i populars. Tot això passava, insistim, molt després que el Constitucional hagués retallat l’Estatut a instàncies del partit de Mariano Rajoy.

Segurament no sigui forassenyat fixar la data de sortida de la crispació actual en la sentència de juny de 2010, però no la del que s’ha anomenat procés. En aquell oblidat 2011 CiU va ser molt capaç d’entendre’s amb els qui havien dinamitat l’autogovern català, si bé ho van fer sense càmeres ni sopars al Majestic (havien après dels errors del passat). I l’entesa podria haver durat més, si al novembre de 2011 el PP no hagués guanyat les eleccions espanyoles amb majoria absoluta. Llavors CiU va deixar de ser decisiva per a l’estabilitat parlamentària a Madrid (el paper en el que històricament s’ha sentit més a gust), mentre que el PP continuava sent-ho per a l’estabilitat parlamentària del Govern català, i la combinació d’aquests dos factors va donar peu a una convivència insuportable. De seguida va sorgir la vena fatxenda del PP. Una Alícia Sánchez-Camacho sobrada s’ho va fer venir bé per enganxar a la vicepresidenta Joana Ortega a les escales del Parlament i renyar-la davant les càmeres de TV3, recriminant-li que al Congrés CiU acabés de votar en contra de la investidura de Rajoy. Camacho passava un moment pletòric. Encara no havia esclatat l’escàndol de la Camarga.

El març de 2012 neix l’ANC. Havia arribat l’hora de mobilitzar el malestar. A mitjans d’any Artur Mas trenca definitivament amb el PP i durant els mesos següents es comença a escalfar la manifestació de la Diada. Mai abans els mitjans havien parlat d’aquesta manifestació a tres i quatre mesos vista. Se’n parla a les tertúlies, ocupa portades, obre informatius. I així és com es passa dels 10.000 irreductibles de 2011 al milió de persones de 2012. Mas necessitava la legitimitat del carrer per avortar la legislatura, convocar noves eleccions i esgarrapar els sis escons que el separaven de l’anhelada majoria absoluta.

Com senyalava en un anterior article, on alguns lectors em van criticar que posés en dubte sense més elements l’espontaneïtat de la Diada de 2012 (mai no deixo de llegir un comentari, m’agraden fins i tot els que em posen a caldo), a la jugada li va sortir fatal. I es va obrir un altre escenari, que cadascú qualificarà com vulgui, i que segons el meu modest entendre ha estat sobretot una fugida endavant, en la que estem encara instal·lats, sustentada per un genuí malestar social.

EL CATALÀ DE L’ANY 2015

La Mediterrània. 

Tal com us vaig explicar no fa gaires dies, un any més, el Periódico de Catalunya està en ple procés de l’elecció del Català de l’Any.

També, tal i com us vaig dir, he de reconèixer el meu error quan vaig apostar per Muriel Casals al suposar que els independentistes votarien massivament per la seva figura convertint-la en màrtir de la seva causa. No ha estat així i per tant, reitero, reconec públicament el meu error.

Dit això, he de dir que aquest any els 10 candidats m’agraden. Uns més que els altres, evidentment, però penso que tots reuneixen qualitats suficients per a que se’ls hi reconegui la labor que estan portant a terme, cadascú d’ells al seu propi camp. Dels 10 hi ha una majoria (6) que, per la seva edat, més que un reconeixement per la labor realitzada l’any 2015 és per la seva trajectòria de tota una vida. Com aquells artistes a qui se’ls hi dóna un premi d’honor a la seva trajectòria. Aquests són: Oriol Bohigas (arquitecte),Josep Carreras (tenor), Núria Espert (actriu), Josep Maria Espinàs (periodista i escriptor), Raimon (músic) i Rosa Maria Sardà(actriu)

Els 4 restants són: Joan Pere Barret (metge), Oscar Camps (socorrista voluntari), Ona Carbonell (nedadora) i Pau Donés(músic), encara que en aquet cas, sé li reconeix la tenacitat de com s’ha enfrontat al càncer que va patir.

Uns són molt coneguts: Josep Carreras, Núria Espert, Josep Maria Espinàs, Raimon i Josep Maria Sardà. D’altres potser no tant: Oriol Bohigas, Ona Carbonell i Pau Donés (encara que el seu grup ho sigui molt –Jarabe de Palo-) I els més desconeguts són: Joan Pere Barret i Oscar Camps.  

Del primer grup poca cosa es pot dir, ja que com la majoria pertanyen al món de la faràndula, la seva popularitat és ben palesa.

Oriol Bohigas no és ni molt menys un desconegut, però està en un altre àmbit. Arquitecte urbanista, va ser responsable de la transformació de la Barcelona preolímpica allà per la dècada dels anys 80 on va arribar a ser regidor d’urbanisme primer i de cultura més tard amb Pasqual Maragall com alcalde.  

Ona Carbonell és una nedadora de la modalitat de sincronitzada. És la líder de la selecció espanyola (una de les millors seleccions del panorama internacional) i successora de Gemma Mengual, que al món de la sincro ho va guanyar quasi tot. Precisament amb Gemma Mengual, que després de retirar-se ha tornat a les piscines, formarà parella els propers Jocs Olímpics de Brasil.

Com ja he explicat, Pau Donés és el líder de Jarabe de Palo, per a molts el millor grup llatí de rock, però la seva nominació ve més per la seva lluita contra el càncer que va patir i per la manera de com ho ha sabut transmetre per ajudar així als malalts (que són molts!) que pateixen algun tipus de càncer.

El més desconegut, al menys per a mi, és el metge Joan Pere Barret que és una eminència mundial en cirurgia plàstica. No només els que volen ser més guapos són els que acudeixen a aquest tipus de cirurgia, sinó també, per exemple les dones que han patit la imputació d’un pit per a combatre un càncer o aquelles persones que han patit accidents i els han quedat marques d’aquelles que poden provocar alguna mena de trauma. Per tant, la labor del Dr. Barret pot ser molt important.

I finalment, però no per això és qui menys mèrits acumula, està el socorrista Oscar Camps. Potser alguns l’heu vist a la televisió explicant la seva labor a l’illa de Lesbos, per on passa una bona part dels refugiats que venen de Síria. Jo per exemple recordo el seu pas per l’Intermedio de la Sexta. Amb alguns dels seus companys de professió va crear l’ONG Proactiva Open Arms i es deixen la pell salvant vides d’aquells que naufraguen i que no poden arribar a la costa. Recordo que li vaig sentir dir: Sovint, el més difícil és decidir en menys d’un segon a qui salves. Molt fort però real. Mentre ell fa això, la majoria de polítics europeus es toquen els ous (perdoneu-me l’expressió)      

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 2-03-2016

Amposta, carrer Amèrica. 

Una constant: aparcat sobre el pas de vianants.