MONTLLUÍS (13)

La Cataluña que ha dejado Mas: endeudada, desnortada y dividida

MIQUEL GIMÉNEZ

Es un legado 'digno' de quien se ha declarado hijo político de Jordi Pujol

No hay un solo político en Europa desde el final de la segunda guerra mundial que haya dejado a su país en peores circunstancias que Artur Mas. Cataluña está, a día de hoy, endeudada, dividida, paralizada y desnortada. Es un legadodigno de quien se ha declarado hijo político de Jordi Pujol.

Encabeza el top ten de la deuda

Vayamos a los números, que las opiniones pueden ser discutibles, pero las cifras no. La deuda total que acumula la Generalitat asciende a 72.274 millones de euros. Esta cantidad equivale, según cifras oficiales, al 35,3 por ciento del PIB catalán. Añadamos a esto que la Generalitat ostenta el triste récord de ser el gobierno autónomo con mayor deuda de toda España, muy lejos de la Comunidad Valenciana (41.753 millones) o Andalucía (31.365 millones).

A esto hay que añadir que el principal acreedor de ésta Generalitat, que pretende “desconectar” en dieciocho meses, es el Gobierno de España. Se le deben 43.243 millones, en concepto de préstamos otorgados por los fondos de rescate que el estado prevé para las comunidades autónomas. Este es el resultado de los años de gobierno de Convergencia y de Artur Mas. Una deuda que supera con creces la que dejaron los gobiernos del Tripartito, estimada en el 2011 en 30.304 millones. Mas la ha doblado con creces.

Ese era el gobierno de los mejores, el business friendly, el que iba a llevar a los catalanes a una Arcadia feliz. Han sido cinco años de chulería, manifestaciones orquestadas desde el poder, control férreo en los medios de comunicación públicos y privados y humo, mucho humo. Todo ¿para qué? Será bueno repasar como está el patio de monipodio de la política catalana en la actualidad para verlo.

Unió, en concurso de acreedores

Unió, el tradicional socio de los convergentes, está en concurso de acreedores. Con una deuda de más de diecinueve millones, el partido demócrata cristiano se plantea vender sus inmuebles para hacer frente a los pagos. Sin Duran Lleida al frente, otra de las numerosas víctimas de Mas, pocos son los que dan un duro por su futuro y ya se habla de la creación de un nuevo partido de centro catalanista que recoja lo poco que ha dejado ésta formación.

La renovación de CDC

En Convergencia las cosas no van mejor. Acosada por numerosos casos de presunta corrupción, empezando por el que afecta a su fundador Jordi Pujol y a su familia, pasando por el del tres por ciento, están en pleno proceso de renovación. Nuevo partido, nuevas siglas, nueva orientación, pero con Mas a la cabeza.

El gobierno de Puigdemont, harto ya de las CUP y de Esquerra, se ve obligado a pactar con los socialistas la alcaldía de Girona en lo que muchos vislumbran ya la famosa sociovergencia que podría extenderse a nivel catalán e incluso español.

Esquerra es víctima de sus propias contradicciones, y pide dinero a Montoro a la vez que vota junto a los convergentes más derechones seguir pagando subvenciones a colegios del Opus que segregan en función del sexo de los alumnos. Hace poco tiempo, se rasgaban las vestiduras diciendo que nunca lo harían.

Freno a la independencia

Nada aguanta tres días sin moverse, porque todo es una tremenda impostura y de lo que se trata es de aguantarse en el cargo. Mientras los convergentes, por boca de Francesc Homs, su hombre en Madrid, echan el freno con la independencia y vuelve a hablarse de una consulta pactada, los socialistas se acercan a los nacionalistas para ver si pueden ganar influencia y cotas de poder.

El postureo de Colau

Ada Colau no deja pasar una semana sin provocar un escándalo político, bien sea por criticar la presencia de militares en el Salón de la Educación, bien por sumarse a última hora al acto contra las víctimas del terrorismo. Todo espostureo, todo es política de megáfono o de editoriales, todo consiste en que parezca que pasan muchas cosas porque, en realidad, no pasa nada.

Ni a los presidentes Maragall o Montilla les hubieran aguantado una décima parte de lo que le ha aguantado el electorado catalán a Mas y a sus comparsas. Mientras diputados de Esquerra van a aplaudir a Otegui, en el Parlament el gobierno ve como no hay manera de sacar adelante sus leyes.

Raül Romeva es el único que parece feliz. En su flamante cargo de conseller de lo que sea, afirma textualmente que Cataluña ocupa la centralidad en el debate mundial. Ni Siria, ni Venezuela, ni Donald Trump, ni la crisis de refugiados en Europa ni el ascenso de los nazis en Alemania. Cataluña y no se hable más.

Un manicomio de orates

Artur, no nos has dejado un país. Nos dejas un manicomio lleno de orates pagados con dinero público, de pícaros que se dicen empresarios y no saben más que vivir de las subvenciones cuando no de las mordidas, con unos medios de comunicación genuflexos ante el poder y con una crisis social sin parangón. Te felicito, hijo.

Ah, y Pujol paseándose por la calle como si nada, que ésa es otra.

ENTREVISTA A LLORENÇ SALES I FERRÉ, ATLETA ESPECIALISTA EN 1.500 METRES LLISOS

Avui tinc l’enorme plaer d’entrevistar a Llorenç Sales i Ferré, nét del tio Milio el barber i besnét de la tia Manuela la comadrona. Fill de la Galera tot i que la branca paterna (Rosendo i Fina) són originaris del Baix Maestrat, concretament de Cervera del Maestre i Sant Jordi.

Llorenç és atleta d’elit... Perquè suposo que córrer finals de campionats estatals el fan mereixedor d’aquesta qualificació.

P. Com van ser els teus inicis?

R. El primer contacte que jo vaig tenir amb el món de l’atletisme va ser durant la Marató de la Lluna que feien a la Galera (última edició 1996). El meu pare la corria i era un dels organitzadors, jo vivia aquella nit en molt d’entusiasme i fins i tot, corria algun tram. Als 14 anys, desprès d’una frustrada carrera com a futbolista, vaig decidir provar de fer atletisme.

P. Es pot pensar que s’ha de triar entre jugar a futbol (dic això perquè és l’esport més popular) o, en el teu cas, l’atletisme, però no té perquè ser ben bé així...

R. En edats més infantils no hi ha problema en compaginar futbol i atletisme (o qualsevol altre esport). Ja més entrada l’adolescència, per una qüestió de temps i de rendiment s’ha de prioritzar una o altra disciplina.

P. Recordo que una vegada que vas córrer a Amposta, ton pare em va dir que ton germà Enric us havia abandonat pel futbol. Com va influir ton pare a l’hora de decidir-te per l’atletisme?

R. Tot i que mai m’ha obligat a res, el meu pare si que intentava que decantéssim per la pràctica de l’atletisme, jo no li feia gaire cas ja que, el meu món en aquells moments era el futbol.

P. Tot i que Lluís (ton pare) és més de carreres de fons, la teva especialitat és el mig fons, concretament el 1.500...

R. Jo tinc dos etapes en l’atletisme, una dels 14 al 17 anys i l’altra dels 21 fins avui. La primera feia més fons (3.000m cap a dalt), no se’m donava malament però tampoc destacava, als 21 vaig provar el mig fons i és on he obtingut els millors resultats. Els 1.500 penso que és la prova que més s’ajusta a les meves condicions.

P. També corres (sobre tot en pista coberta) carreres més curtes (crec que es diuen de velocitat prolongada) Suposo que és per agafar velocitat per a quan has de córrer curses més llargues.

R. Si tan en pista coberta com aire lliure corre 800 m i alguna vegada 3.000; una em serveix per guanyar velocitat i l’altra resistència, però sempre pensant en corre-les per millor el 1.500 m, mai com un objectiu exclusiu.

P. Fa unes setmanes vas participar en un cross. És habitual que competeixis en aquests tipus de proves?

R. Normalment deixo de fer cross al desembre. Em va bé per agafar resistència, si sóc capaç de córrer 10 km en terreny irregular, quan em fico a pista a fer 1500 m em passa volant. El cross que vaig fer el passat febrer és només de 4 km i, el faig perquè és una competició per equips i el meu equip m’ho va demanar.

P. Recordo que fa uns anys vas fitxar pel Mislata, un dels equips de referència dintre del món de l’atletisme, després vas fitxar (si la memòria no em falla) per un equip anglès. Explica’ns breument com va anar aquestes experiències.

R. Quan vaig acabar els meus estudis vaig decidir anar a Anglaterra, allà vaig contactar amb un club (Stoke City) on em van donar totes les facilitats per poder anar. Vivia amb una família que em van proporcionar. Allà vaig competir la lliga de cross i vaig tenir el privilegi de córrer a les seves prestigioses carreres. Segueixo en contacte amb ells, de fet, aquesta Setmana Santa venen 10 atletes i companys del club on estava i ens en anem a Olot a entrenar una setmana.

P. Finalment fitxes pel Barça i tot i que és la secció d’atletisme (evidentment) suposo que el fet significa defensar els colors de la teva vida...

R. Jo sempre he estat un culé convençut, per lo tan, fitxar pel Barça d’atletisme és un orgull. En el passat campionat d’Espanya de cross vam quedar campions, en això vull dir que, corrent pel Barça pots assolir fites col·lectives que en altres clubs potser és més complicat. Desprès pots gaudir dels serveis mèdics que té. Les persones com jo que no tenim mútua privada és fonamental tenir aquesta cobertura en cas de lesió.

P. En arribar al Barça vas trobar alguna diferència respecte als anteriors clubs (sistemes d’entrenament, alimentació...)

R. Jo segueixo entrenant al mateix lloc, amb el mateix grup, com feia l’any passat. L’única diferència és que ara quan competeixo ho faig amb la roba de Barça i a les competicions per equips sumo (o resto) per als seus interessos.

P. Llorenç com és per a tu una jornada d’entrenament?

R. Normalment els entrenaments “forts” els faig pel matí quan encara no estic cansat del llarg dia. Solem començar sobre les 10 am, a les 12 am hem  acabat. Desprès, ràpidament,  vaig cap a casa a dinar perquè normalment a la tarda treballo, segons els dies i si l’horari laboral m’ho permet, faig una segona sessió de 19 a 20, aquesta segona és més light que la primera.

P. També m’agradaria que ens expliquessis les hores prèvies a disputar una cursa... Perquè no és sortir i córrer...

R. Les hores abans d’una cursa depèn, si és per la tarda, pel matí solc fer un “trote” de 20’ per soltar cames. Un dinar no massa pesat. A mi em funciona llegir un bon llibre o escultar música, per tenir la ment ocupada i no donar massa voltes al tema. Si una cursa és pe matí és més fàcil, et lleves, esmorzes i casi ja estàs a la línia de sortida.

P. Hi ha molta diferència entre córrer a l’aire lliure (estadi) a fer-ho en pista coberta?

R. Sí. Pista coberta són 200 m de corda i aire lliure 400 m. Pista coberta és molt vibrant perquè el públic està més a prop de la pista i es crea un ambient molt emocionant. Aire lliure és sol corre millor i més ràpid tot i que, sempre depens de que les condicions meteorològiques.

P. Quines són les teves millors marques en cada una de les modalitats que sols disputar?

R. De menys a més distància: 800: 1’48’’05, 1.000m: 2’20’’84, 1.500m: 3’38’’64, 3.000m indoor: 8’01’’44, 5.000 m en ruta: 14’44’’ i 10 km en ruta: 30’39’’. Tots els records de la Galera diria!!!!!! 

P. La veritat és que no t’he vist córrer massa, però l’altre dia, a la final dels 1.500 del  Campionat d’Espanya en pista coberta a Sevilla, em va semblar que et vas equivocar d’estratègia i que potser hauries d’haver intentat que la carrera fos més ràpida. Hi estàs d’acord?

R.  Bé, a la final del passat campionat no vaig arribar al 100% per una sèrie d’infortunis les dos nit abans del campionat, però posant per cas que si hagués estat al 100%, un carrera lenta no hagués estat del tot malament pels meus interessos ja que, del participants tenia la tercera millor marca en 800 m, en això vol dir que el meu final no és del tot dolent. Però bé, qui sap...

P. Durant la teva etapa de júnior, recordo que vas fer una medalla de bronze també en un campionat d’Espanya en pista... Quin és el teu palmarès més destacat?

R. El meu palmarès més destacat és: 3er d’Espanya sub 23 en 1.500 i 800 m. Campió de Catalunya de 800 el 2013 i 4t d’Espanya Absolut de pista coberta en 1.500 m la temporada passada.

P. Quins objectius t’has fixat a curt termini?  

R. Aquest estiu m’agradaria fer marca als 1.500 m, suposaria fer la mínima pel campionat d’Europa que fan a Amsterdam (ja la vaig fer l’any passat) i, quedar dels tres primers espanyols. Si ho aconsegueixo seria la meva primera internacionalitat.

P. Somiar en participar en una Olimpíada o un campionat del món, és això, un somni o creus que pot estar al teu abast algun dia?  

R. Miro de no fer plans a llarg termini. Jo entreno perquè m’ho passo bé, em sento realitzat i m’ho emprenc com una superació personal. Si aquest treball algun dia em porta a participar en uns jocs o mundials benvingut i si no, jo ja tinc a les iaies contentes quan em veuen al Teledeporte. Això de moment ja em gratifica.

P. Estàs estudiant alguna cosa?

R. No, actualment no estic estudiant, tot i que continuo formant-me pel meu compte.

Tinc la llicenciatura d’Activitat Física i Esport per la Universitat de Lleida, un màster en formació de professorat especialitat d’educació física i també tinc el títol d’entrenador nacional d’atletisme.

P. Com es compaginen estudi, entrenaments i competicions? Imagino que teniu horaris especials d’estudis...

R. Compaginar vida laboral i entrenaments és complicat. Normalment has de restar temps del teu temps d’oci o de passar en la família, amics etc. Però bé, tot té un preu i diuen que “salsa con gusto no pica”.

P. Quan vas a la Galera, notes l’estima dels teus convilatans? Quins comentaris té solen fer?

R. A la Galera baixo menys del que m’agradaria. Però bé, quan baixo pos hi ha de tot. Gent que em felicita i em comenta les carreres molt entusiastament, i hi ha gent que, li és indiferent el que faci i que deixi de fer. Comentaris n’hi ha de tot tipus, sobretot me’n dono compte allò que diuen que “els toros de la barrera es veuen millor...” . Però bé, jo quan vaig al poble m’agrada ser un més i prou, com sempre.

Encara que no et conec gaire, crec que tens un nivell molt alt, tan com a esportista que com a persona. Per tant, et desitjo molts d’èxits i que els teus somnis puguin esdevenir una realitat. Molta sort amic!  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-03-2016

Tortosa. Barri de Ferreries. 

Taponant la vorera.