dijous, 12 de maig del 2016
FORA ERRORS
De cara al 26-J els partits s’han plantejat un repte: no cometre els mateixos errors que han comés aquests passats mesos. No sé si tots, però sembla que bona part d’ells. En principi és important que hagi autocrítica, però després hi ha d’haver voluntat de canvi, no n’hi ha prou en quedar-se a mitges.
Penso i la veritat, no veig en què pot canviar el PP. La passivitat i la impassibilitat de Rajoy són qualitats o defectes (depèn de com es miri) que formen part de la seva essència i que difícilment canviarà. El PP tornarà a insistir amb el mateix argument (sempre que, tal com diuen totes les enquestes tornin a ser la llista més votada) El de fer una gran coalició amb el PSOE i C’s per a tirar endavant Espanya. Autocrítica pel seu govern que ha estat el que més pobresa ha creat a Espanya (juntament amb els de l’Arturo) i pels casos (la xifra s’apropa a l’infinit) de corrupció que l’han estat esquitxant constantment no diran res, ni purgaran a tots els lladres del seu partit que són molts, el darrer Vicente Martínez Pujalte, un dels que més classes de moral i bon comportament donava...
A Pedro Sánchez, tot i que li respecto el pacte amb C’s, ara haurà de marcar distància. Segurament que si és Susana Diaz, el partit d’Albert Rivera (anomenat carinyosament falangito) tornarà a ser el soci preferent, però un govern del PSOE i C’s no crec que ara per ara sigui el millor per al país. L’altre dia em dia un company de treball que el PSOE hauria de substituir a un radical Pedro Sánchez... Radical? -Li vaig respondre jo- Segons els seu punt de vista el considerava radical perquè havia tancat la porta a qualsevol pacte amb el PP i havia mantingut la porta oberta fins el darrer moment a Podemos per a conformar un pacte de govern que, per l’altre costat, l’acord amb C’s impedia i, per tant, calia anar a un acord entre els tres formacions més tots aquells que s’hi volguessin afegir.
Darrerament ha transcendit que fins al darrer moment, Iñigo Errejón va intentar el pacte entre PSOE i Podemos per a no tenir que tornar a fer eleccions, per mig de dos interlocutors de pes: Mónica Oltra i Ximo Puig. Però Pablo Iglesias no va baixar del burro i es va mantenir a la casella de sortida de les negociacions sense moure’s gaire.
Finalment, Podemos i Izquierda Unida han aconseguit arribar a l’acord que no van poder assolir per al 20-D i aniran plegats a les eleccions del 26-J. Molt poca casa d’aquest acord ha transcendit a l’opinió pública, però sembla ser que és un acord de mínims i que alguns aspectes, el de contingut més ideològic, han quedat fora.
Algunes enquestes diuen que la suma d’aquests dos partits pot arribar a donar el sorpasso al PSOE i prendre-li vots que el relegarien a la tercera posició i per tant, es convertirien en la força hegemònica de l’esquerra espanyola i per tant, en una situació d’avantatge respecte al PSOE a qui li exigirien suport per a investir a Pablo Iglesias nou president del govern espanyol.
El que no tinc clar és el que passarà si, finalment, és el PSOE el que queda en segon lloc. Seguirà Podemos posant tota mena de pals a les rodes o aquesta vegada donarà suport a Pedro Sánchez?
Mentre C’s ensenyarà la seva cara més amable, lluny de l’ideari que defensa de portes cap endins. Una de les novetats introduïdes al programa és l’enduriment de les penes en cas de violència de gènere, un tema del que fins ara frivolitzaven bastant.
Rivera es presentarà com a un home d’estat que va intentar fins el darrer moment que Espanya tingués un govern mirant de posar d’acord PP i PSOE i que si es va fracassar, la culpa no es pot imputar en cap cas al seu partit.
Però a la política, com a la vida, una cosa són les intencions i l’altra molt diferent lo que s’acaba fent finalment. De moment, en una cosa tan simple com reduir la despesa electoral, no s’han posat d’acord... Qui ens assegura que seran capaços de posar-se en temes molt més transcendents una vegada passades les eleccions? Ningú!
Ja sabeu que diu la dita: l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo conec casos que han ensopegat més de dos i més de tres...
No cometre els mateixos errors, no és garantia de que se’n puguin cometre nous...
Penso i la veritat, no veig en què pot canviar el PP. La passivitat i la impassibilitat de Rajoy són qualitats o defectes (depèn de com es miri) que formen part de la seva essència i que difícilment canviarà. El PP tornarà a insistir amb el mateix argument (sempre que, tal com diuen totes les enquestes tornin a ser la llista més votada) El de fer una gran coalició amb el PSOE i C’s per a tirar endavant Espanya. Autocrítica pel seu govern que ha estat el que més pobresa ha creat a Espanya (juntament amb els de l’Arturo) i pels casos (la xifra s’apropa a l’infinit) de corrupció que l’han estat esquitxant constantment no diran res, ni purgaran a tots els lladres del seu partit que són molts, el darrer Vicente Martínez Pujalte, un dels que més classes de moral i bon comportament donava...
A Pedro Sánchez, tot i que li respecto el pacte amb C’s, ara haurà de marcar distància. Segurament que si és Susana Diaz, el partit d’Albert Rivera (anomenat carinyosament falangito) tornarà a ser el soci preferent, però un govern del PSOE i C’s no crec que ara per ara sigui el millor per al país. L’altre dia em dia un company de treball que el PSOE hauria de substituir a un radical Pedro Sánchez... Radical? -Li vaig respondre jo- Segons els seu punt de vista el considerava radical perquè havia tancat la porta a qualsevol pacte amb el PP i havia mantingut la porta oberta fins el darrer moment a Podemos per a conformar un pacte de govern que, per l’altre costat, l’acord amb C’s impedia i, per tant, calia anar a un acord entre els tres formacions més tots aquells que s’hi volguessin afegir.
Darrerament ha transcendit que fins al darrer moment, Iñigo Errejón va intentar el pacte entre PSOE i Podemos per a no tenir que tornar a fer eleccions, per mig de dos interlocutors de pes: Mónica Oltra i Ximo Puig. Però Pablo Iglesias no va baixar del burro i es va mantenir a la casella de sortida de les negociacions sense moure’s gaire.
Finalment, Podemos i Izquierda Unida han aconseguit arribar a l’acord que no van poder assolir per al 20-D i aniran plegats a les eleccions del 26-J. Molt poca casa d’aquest acord ha transcendit a l’opinió pública, però sembla ser que és un acord de mínims i que alguns aspectes, el de contingut més ideològic, han quedat fora.
Algunes enquestes diuen que la suma d’aquests dos partits pot arribar a donar el sorpasso al PSOE i prendre-li vots que el relegarien a la tercera posició i per tant, es convertirien en la força hegemònica de l’esquerra espanyola i per tant, en una situació d’avantatge respecte al PSOE a qui li exigirien suport per a investir a Pablo Iglesias nou president del govern espanyol.
El que no tinc clar és el que passarà si, finalment, és el PSOE el que queda en segon lloc. Seguirà Podemos posant tota mena de pals a les rodes o aquesta vegada donarà suport a Pedro Sánchez?
Mentre C’s ensenyarà la seva cara més amable, lluny de l’ideari que defensa de portes cap endins. Una de les novetats introduïdes al programa és l’enduriment de les penes en cas de violència de gènere, un tema del que fins ara frivolitzaven bastant.
Rivera es presentarà com a un home d’estat que va intentar fins el darrer moment que Espanya tingués un govern mirant de posar d’acord PP i PSOE i que si es va fracassar, la culpa no es pot imputar en cap cas al seu partit.
Però a la política, com a la vida, una cosa són les intencions i l’altra molt diferent lo que s’acaba fent finalment. De moment, en una cosa tan simple com reduir la despesa electoral, no s’han posat d’acord... Qui ens assegura que seran capaços de posar-se en temes molt més transcendents una vegada passades les eleccions? Ningú!
Ja sabeu que diu la dita: l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Jo conec casos que han ensopegat més de dos i més de tres...
No cometre els mateixos errors, no és garantia de que se’n puguin cometre nous...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)