dissabte, 4 de juny del 2016
NO ÉS L'AMPOSTA QUE VULL (1)
Me dóna la
sensació que a Amposta la gent fa el que li rota...
Un exemple:
Entenc que arribi l’estiu i
que els bars vulguin posar terrasses a la via pública. Però no entenc que abans
de posar-les ocupin l’espai de la forma que es veu a la foto.
Pregunto:
¿No haurien de demanar
permís a l’ajuntament i ser la policia municipal qui prohibís aparcar, tal com
passa quan hi ha una mudança?
Amb el nou Ajuntament
han canviat les formes, però continuen els vells vicis.
El vell costum de satanitzar l'enemic
JOAN TAPIA
Periodista
El PP i el PSOE baixen per la crisi i per voler culpar de tot el contrari
Les eleccions del 20-D han confirmat que el bipartidisme imperfecte ha sigut rellevat per un quadripartit ampliat. Suïcidada ara IU, no és correcte parlar d’imperfecció per referir-se al PNB, CDC o ERC, que han tingut un paper rellevant en la política espanyola.
I malgrat tot, la realitat és que –excepte que ho van pactar entre els dos grans– només Mariano Rajoy i Pedro Sánchez segueixen tenint possibilitats de presidir el Govern després del 26-J. I tots dos –encara que amb diferent intensitat– persisteixen en el vell costum de veure la palla a l’ull aliè i ignorar la biga en el d’un mateix.
Quan Pablo Casado assegura que la trama del constructor Marjaliza amb Paco Granados –l’home fort durant anys del PP a Madrid– i diversos alcaldes de la comunitat li genera vergonya i rubor, i quan Rita Barberá, Juan Cotino (cobrant comissions pel viatge del Papa) i el PP valencià són notícia diària de tribunals, Mariano Rajoy no pot resumir l’assumpte declarant al Financial Times: «El meu partit no és corrupte. Hi ha algunes persones que han fet el que no havien de fer, però ja han sigut expulsades». ¡Home!
I tampoc és acceptable que prometi que tornarà a abaixar impostos quan la rebaixa fiscal del 2015 ha fet tornar a incomplir el dèficit, quan Brussel·les ens forçarà a fer nous ajustos i quan està activant els seus amics al Partit Popular europeu (aquells que Pablo Iglesias menysprea però que no té) per evitar (almenys fins després del 26-J) una vergonyosa multa a Espanya per dèficit excessiu. Mentrestant, ahir el deute públic espanyol va superar la cota del 100% del PIB, cosa que no passava des del 1909.
Estranyava menys –donada la desídia amb què ha abordat el conflicte català– que només tingués previst un acte electoral a Catalunya –a Lleida, per ser exactes– i no està malament que rectifiqui. Ara ha decidit –després de l’impacte causat la setmana passada per les dues visites de Pedro Sánchez i l’entronització de Meritxell Batet com a cap de llista per Barcelona i possible vicepresidenta del Govern– presentar el 4 de juny a la capital catalana el programa electoral del PP. Un president d’Espanya que en campanya no trepitgés la segona ciutat espanyola era confessar que la creia territori prohibit. Gairebé avalar o empassar-se la tesi independentista que Catalunya no és Espanya.
No, Rajoy (ja ho sabíem) no està a l’altura. Però Pedro Sánchez també s’hauria d’espavilar. La política implica simplificar i la pinça PP-Podem és dura. Però quan des del 2014 s’està generant ocupació a un ritme gens despreciable, no és assenyat (encara que potser allò que diu a l’enemic ni aigua de la política espanyola serveix d’atenuant) demonitzar la reforma laboral de Rajoy i seguir el discurs elementalista d’una altra esquerra. Els mateixos sindicats, que abominen de la reforma, han pactat rebaixes salarials a canvi d’ocupació en el sector de l’automòbil. I l’han utilitzat, a més a més, per redimensionar les seves plantilles.
L’avantatge del PSOE és la connexió amb Europa. I quan a França el socialista Hollande –falta un any per a les seves presidencials i amb males perspectives electorals– ha decidit una reforma laboral flexibilitzadora i s’està enfrontant tant a una rebel·lió en el seu partit com a la protesta al carrer, és que hi ha poques alternatives. El PSOE pot buscar altres solucions, però satanitzar els passos fets no sembla raonable perquè el món no s’acaba el 26 de juny vinent.
Podem s’ha beneficiat electoralment de la crisi, però potser encara més del fet que Partit Popular i PSOE s’han acusat mútuament del pitjor quan Zapatero i Rajoy van adoptar successivament decisions econòmiques impopulars però inevitables.
I malgrat tot, la realitat és que –excepte que ho van pactar entre els dos grans– només Mariano Rajoy i Pedro Sánchez segueixen tenint possibilitats de presidir el Govern després del 26-J. I tots dos –encara que amb diferent intensitat– persisteixen en el vell costum de veure la palla a l’ull aliè i ignorar la biga en el d’un mateix.
Quan Pablo Casado assegura que la trama del constructor Marjaliza amb Paco Granados –l’home fort durant anys del PP a Madrid– i diversos alcaldes de la comunitat li genera vergonya i rubor, i quan Rita Barberá, Juan Cotino (cobrant comissions pel viatge del Papa) i el PP valencià són notícia diària de tribunals, Mariano Rajoy no pot resumir l’assumpte declarant al Financial Times: «El meu partit no és corrupte. Hi ha algunes persones que han fet el que no havien de fer, però ja han sigut expulsades». ¡Home!
I tampoc és acceptable que prometi que tornarà a abaixar impostos quan la rebaixa fiscal del 2015 ha fet tornar a incomplir el dèficit, quan Brussel·les ens forçarà a fer nous ajustos i quan està activant els seus amics al Partit Popular europeu (aquells que Pablo Iglesias menysprea però que no té) per evitar (almenys fins després del 26-J) una vergonyosa multa a Espanya per dèficit excessiu. Mentrestant, ahir el deute públic espanyol va superar la cota del 100% del PIB, cosa que no passava des del 1909.
Estranyava menys –donada la desídia amb què ha abordat el conflicte català– que només tingués previst un acte electoral a Catalunya –a Lleida, per ser exactes– i no està malament que rectifiqui. Ara ha decidit –després de l’impacte causat la setmana passada per les dues visites de Pedro Sánchez i l’entronització de Meritxell Batet com a cap de llista per Barcelona i possible vicepresidenta del Govern– presentar el 4 de juny a la capital catalana el programa electoral del PP. Un president d’Espanya que en campanya no trepitgés la segona ciutat espanyola era confessar que la creia territori prohibit. Gairebé avalar o empassar-se la tesi independentista que Catalunya no és Espanya.
No, Rajoy (ja ho sabíem) no està a l’altura. Però Pedro Sánchez també s’hauria d’espavilar. La política implica simplificar i la pinça PP-Podem és dura. Però quan des del 2014 s’està generant ocupació a un ritme gens despreciable, no és assenyat (encara que potser allò que diu a l’enemic ni aigua de la política espanyola serveix d’atenuant) demonitzar la reforma laboral de Rajoy i seguir el discurs elementalista d’una altra esquerra. Els mateixos sindicats, que abominen de la reforma, han pactat rebaixes salarials a canvi d’ocupació en el sector de l’automòbil. I l’han utilitzat, a més a més, per redimensionar les seves plantilles.
L’avantatge del PSOE és la connexió amb Europa. I quan a França el socialista Hollande –falta un any per a les seves presidencials i amb males perspectives electorals– ha decidit una reforma laboral flexibilitzadora i s’està enfrontant tant a una rebel·lió en el seu partit com a la protesta al carrer, és que hi ha poques alternatives. El PSOE pot buscar altres solucions, però satanitzar els passos fets no sembla raonable perquè el món no s’acaba el 26 de juny vinent.
Podem s’ha beneficiat electoralment de la crisi, però potser encara més del fet que Partit Popular i PSOE s’han acusat mútuament del pitjor quan Zapatero i Rajoy van adoptar successivament decisions econòmiques impopulars però inevitables.
divendres, 3 de juny del 2016
‘AL PUESTO’ (A BARCELONA HI FALTA GENT!)
Jo estaré al puesto, què és una forma molt nostra de dir que estaré on cal, com sempre ho he fet, defensant l’Ebre, el delta i de passada tot el territori ebrenc.
Una vegada més aniré a Barcelona, tal com ho vaig fer el 2001, el 2002... el 2010... Han estat tantes les vegades que he anat que ja ni me’n recordo... Com també vaig anar a Saragossa, a Madrid, a València, a Palma de Mallorca, a Mequinensa... I per suposat a totes les que s’han fet pel territori (no n’he faltat mai a cap!) A l’únic lloc on no vaig anar va ser a Brussel•les (10 de setembre de 2001) En canvi el dia següent (el dia 11, el mateix dels atemptats de Nova York) vaig estar a la que es va fer a l’Ampolla amb la dansa dels pollastres...
Com podeu veure, el meu currículum és molt complet. Igual trobareu a algú que me superi, però pocs podem presumir d’haver anat a defensar el territori tantes vegades i a tants de punts diferents. I si ho faig és per convicció. Perquè crec amb el territori i el defensaré quantes vegades faci falta. Més prompte defensaria unes Terres de l’Ebre independents que una Catalunya independent. Aquells que me coneixeu ja sabeu que és tal com us ho explico.
Hi ha una dita massai que diu així: La Terra no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills. Què vol dir això? Què l’hem de preservar, perquè al futur els nostres fills ens poden demanar comptes sobre el perquè no vàrem fer tot els que estava a les nostres mans per a preservar-la tal i com la vàrem rebre dels nostres pares.
El delta de l’Ebre és un territori fràgil, massa fràgil com per a abandonar-lo a la seva sort. La clau per a seva preservació és la aportació de sediments, Sense sediments és impossible mantenir-lo com el coneixem ara mateix. Per tant, sinó hi ha una ràpida solució, seguirà en regressió tal com està passant des de fa dècades, des de que es van construir els grans embassaments (Mequinensa, Riba-roja d’Ebre, Flix...) Sense comptar amb els que hi ha a les capçaleres dels seus afluents. Els embassaments retenen, normalment, més del 90% dels sediments que hi arriben. Només quan hi ha grans avingudes dels rius hi baixen quantitats importants.
Però la majoria dels nostres governants són totalment insensibles al tema i en lloc d’estudiar com es pot fer abaixar més sediments, estan obsessionats en fer més embassaments i més hectàrees de regadius. Per tant, a menys cabals menys aportacions de sediments. Si normalment ja en baixen pocs, encara en baixarien menys. Aquest és el negre futur que ens espera de no haver-hi un canvi radical de polítiques mediambientals.
Però no només els sediments són importants. Com he dit, també l’aigua ho és, perquè a quantitats més grans, més aportacions de sediments, però a part d’això és necessària per a conservar l’ecosistema que manté el riu: flora i fauna.
Aquestes, i d’altres que no us he citat, són les meues raons per anar cap aquí i cap allà encara que sigui rascant-me la butxaca.
Us ha quedat clar el per què s’ha d’anar a Barcelona a manifestar-se? Espero que amb la meva argumentació hagi pogut convèncer als indecisos.
I recordeu el lema de la manifestació: L’Ebre sense cabals és la mort del delta.
I si el delta mor, què els hi quedarà als nostres fills?
Si vatros també esteu al puesto, m'encantarà veureus i saludar-vos!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)