ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (77)

VIATGE AL PAÍS DELS CÀTARS. CASTELL DE PUIVERT (4)

Rajoy com a garantia

JOAN SUBIRATS

Catedràtic de Ciència Política (Universitat Autònoma de Barcelona).

Això de Mariano Rajoy va convertint-se en un culebró sense precedents. Té una enorme capacitat d’aguantar tota mena d’avatars, sorprenent sempre amb la seva capacitat de mantenir-se dret i amb recursos en la pitjor de les situacions possibles. És evident que per a la formació del Govern i les possibles aliances amb altres forces polítiques la seva presència és més tòxica que benèfica. És indubtable que canviarien molt les coses per al PP si Rajoy acceptés fer un pas enrere (o un pas al costat a l’estil Mas) i permetés que la figura del pròxim president de Govern fos una variable que entrés en el procés de negociació.
Però la seva enorme alegria al balcó del carrer de Génova la nit del 26-J era una expressió evident que Rajoy era conscient que la jugada que havia preparat després dels resultats del 20-D li havia sortit bé, i que la seva figura n’havia sortit reforçada.
¿Per què el PP se la juga mantenint Rajoy com a condició sine qua non per formar govern? Abans que res, perquè és la garantia que el PP es pugui mantenir unit tot i l’evident sagnia de vots, persones i posicions de poder que s’ha anat produint els últims anys. Són innombrables els líders perduts en corrupteles que estan incriminats o condemnats. Però, tot i així, Rajoy ha sigut capaç de presentar-se com el salvavides, sense el qual esclataria una guerra inenarrable entre les faccions internes i els potencials aspirants a la successió.
Però és que, a més, Rajoy també és garantia de continuïtat per als votants que aspiren que tot continuï igual. Si Rajoy segueix em quedaré com estic. És com una esperança que es diposita en la seva figura, després d’haver sortit més o menys indemne de desenes de crisis que semblaven enfonsar l’imperi PP. Rajoy i el PP ja són el mateix. Sense Rajoy el PP explosionarà. No té substitut.

DIFERÈNCIES AMB ELS NOSTRES VEÏNS DEL NORD

Acabo de passar uns dies a França i tot i que hi vaig sovint, sempre trobo situacions força diferents a les que estem acostumats al nostre país.

De menut vaig anar a França durant 5 anys (1964-1968) acompanyant a mons pares a fer la campanya de la verema. Després vaig estar molts anys abans no hi vaig tornar. No va ser fins 1985 i també ho vaig fer amb mons pares, però aquest cop com a turistes. A partir d’aquella vegada hi he tornat cada dos o tres anys màxim.

L’ any 1985 quan hi vaig anar amb mons pares recordo que només traspassar la frontera del Pertús, ma mare va dir:

-No hi trobo cap diferència amb Espanya...

-Què es pensava trobar? –li vaig preguntar- Arbres de color roig?

La veritat és que a simple vista si que hi havia unes diferències considerables: el millor ferm de la carretera i la quantitat de benzineres de diferents marques (Total, Elf, Texaco, etc.) Per aquella època aquí encara només existia la CAMPSA. En canvi, a França, podies trobar-te amb una benzinera d’una determinada marca a tocar d’una de diferent, ja fos davant mateix o uns metres més enllà.

Actualment les coses han canviat bastant. Quan circules per França te’n adones que les carreteres ja no tenen aquell plus de qualitat que tenien fa 30 anys respecte a les d’aquí i de benzineres sovint és difícil trobar-ne. I no estic exagerant! L’octubre passat per l’autovia entre Prades de Conflent i Perpinyà no en veiérem cap! A l’actualitat, pràcticament només se’n troben a les zones dels supermercats i per la carretera si els pobles són molt menuts i estan allunyats dels centres comercials.

Quan se circula per una autopista francesa és fàcil adonar-se de l’allargada que tenen les ratlles que delimiten el voral i l’amplitud d’aquest. Tal com anuncien els cartells que de tant en tant vas trobant, les ratlles són per a orientar-te a l’hora de guardar la distància de seguretat respecte al cotxe del davant (dues ratlles) i l’amplada del voral (que no s’ha d’envair en cap cas) és per a que puguin passar els vehicles de seguretat i emergència.

Mentre a les autopistes espanyoles hi ha àrees de servei i de descans (que no tenen cap mena de servei), a França tot són àrees de servei, encara que n’hi ha on només hi ha lavabos (què no és poc!) La resta, si fa o no fa tenen els mateixos serveis que les d’aquí, però la gran diferència amb les nostres és que no a totes hi ha benzinera... Però t’avisen de la distància que està la propera, de vegades a molts quilòmetres de distància.  

També t’avisen quan hi ha algun embotellament (bouchon li diuen allí) i aixequen les barreres dels peatges quan això passa (ni més ni menys que aquí...) Aquest fet el vam poder comprovar personalment. Veníem de visitar Albi i la seva imponent catedral. De camí cap a casa, quan ja havíem passar Toulouse, el panels informatius van començar a avisar que hi havia un embús a l’arribada de Montpellier. Però sembla que poc a poc aquest embús va anar augmentant i t’aconsellaven sortir per Castelnaudary, la sortida anterior a Bram, que era per on ho havíem de fer. Al passar me’n vaig adonar que estava la barrera aixecada i sinó n’hi havia prou, una veu que sortia de l’altaveu te deia: vite, vite...

Per a seguretat també té es demana que quan circules per autopista anunciïs als cotxes que van al teu darrere abans de fer un canvi de carril. A diferència de aquí, els francesos tenen un verb. A veure... Com ho diríem nosaltres? Alguna cosa així: Posi l’intermitent abans de canvia de carril... No? El francesos tenen un verb: clignoter. La traducció de Google me dona com a traducció de clignoter, flash. Encara que trobo que en català seria més correcte dir flaix que en castellà seria destello. Aquí a ningú sé li acut conjugar el verb flaix tal qual, sinó que abans anteposaríem el verb fer: jo faig flaixos.

Curiositats dels idiomes.