ELS COLORS DE LA BADIA DELS ALFACS (83)

Com tontos

CRISTINA PARDO

Periodista.

El Govern ha gestionat el malaguanyat endoll de José Manuel Soria al Banc Mundial com si donés per fet que els ciutadans som tontos. No només per fer-ho públic un divendres a la nit, a veure si amb una mica de sort estàvem tots ideant plans per esquivar els 40 graus. No només per emetre el comunicat de l'escàndol dos minuts després del debat d'investidura, quan Rajoy creia que no hi hauria cap més titular que la seva derrota, havia sortit com una exhalació del Congrés i ja no se li podia preguntar res. Crec que el Govern ens va prendre per tontos basant-me en la seva explicació posterior, en la forma d'encarar l'incendi.

El que ens van dir Rajoy i els quatre dirigents que van posar la disciplina per sobre del sentit comú és que enviar Soria a un nou paradís era seguir la legalitat, que és un funcionari i que no se li pot impedir treballar. El que ens va dir el líder del PP és que ell no sabia res més que això, mentre De Guindos, que també en sap, ens intentava convèncer que la decisió l'havia pres una comissió independent, dependent del Ministeri d'Economia. Ens van dir queSoria havia arribat per concurs; un concurs en què només jugava ell. Resulta grotesc que intentessin vendre l'endoll de Soria com l'inevitable futur «d'un funcionari normal». Si creuen que és normal cobrar més de 200.000 euros lliures d'impostos, no hi ha més preguntes, senyoria.

A tot això, María Dolores de Cospedal ens renyava per qüestionar l'ascens al cel salarial d'un home sobre el qual no pesa cap acusació de corrupció. Molts van enarborar tard i a empentes la bandera de la regeneració i ara, atordits per la seva pròpia realitat, creuen que l'únic que s'ha de regenerar és el robatori. La mentida, l'absència d'explicacions o les vacances fiscals són problemes menors, que als amics es perdonen resant un parenostre. Rajoy ha intentat fer-nos veure que el nomenament de Soria era un acte tan innocent, tan poca cosa, que ni tan sols va pensar que se'n parlaria gaire. No obstant, la direcció del Partit Popular, donant per fet que votants i militants ho indulten tot, no ha convençut ni els propis. Que ja és dir. A Soria l'han deixat que tornés a dimitir, però acorralats per l'escàndol, no pel remordiment.

La lògica més elemental

Jo pensava que, encara que sigui amb la finalitat de dissimular mentre busquen suports per mantenir-se al Govern, Rajoyprocuraria no cometre aquests excessos. Creia que, en l'època de més exigència social i interna, entendria que no tots els que qüestionen les seves decisions -ara que alguns militen a les seves files- són perillosos per al sistema. Almenys, és el que diu la lògica més elemental, que s'ha imposat amb la renúncia de Soria. Ens ho van ensenyar ells: un plat és un plat i un got és un got.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA A LA DIADA DE TARRAGONA

Estiguérem ben acompanyats per grup de dolçaines i tabals de Joventuts Unides de la Sénia. 

LA INAUGURACIÓ DE LAMICAT

LA INAUGURACIÓ DE LAMICAT

LAMICAT (Laminats de Catalunya) era una empresa que es va establir al polígon de l’Oriola i que es dedicava a fer cascs de fibra de vidre per a embarcacions de recreo.

Quan sé va saber que LAMICAT s’instal·laria definitivament a Amposta (sembla ser que hi havia més poblacions que s’estaven disputant la ubicació), l’alcalde Joan Maria Roig ens ho va presentar com una victòria personal i com si fos el remei a tots els mals de la nostra ciutat, es a dir, que l’empresa donaria feina a molta gent que a la vegada donarien de menjar a moltes famílies ampostines.

-Tot i no tenir mar, han preferit Amposta abans d’altres candidates que si que ne tenen, la qual cosa, com ampostins, ens ha d’omplir d’orgull –solia dir l’exalcalde, amb l’actitud xulesca que el caracteritzava i magnificant el fet com si es tractés d’una cosa excepcional, quan feia referència l’elecció de la nostra ciutat per part de l’empresa de laminats-. Per alguna cosa eren els més bons entre els millors...

L’anècdota que us explicaré sobre el dia de la inauguració és un clar exponent de la conducta dels convergents i, per extensió, dels de CiU.

Era un dia feiner i per tant havia activitat a l’Ajuntament. Jo tenia alguna comissió informativa. No recordo si una, dues o tres... Alguna...

En arribar me van comunicar que les comissions informatives s’havien suspès i que ens havien enviat un correu electrònic advertint-nos d’aquest fet. Jo en aquell temps tenia correu electrònic, però no tenia l’aplicació al mòbil. De fet no en vaig tenir fins l’any passat.

-A la feina no miro el correu...  –li vaig dir a la secretaria de la comissió que tenia primer (tal com he dit abans, potser l’única)-

No obstant me van convidar a assistir a la inauguració que s’anava a fer de forma immediata. Li vaig dir que no, vaig girar cua i me’n vaig anar pel mateix camí per on havia arribat. Mentre no vaig veure cap regidor convergent.

L’inaugurador era ni més ni menys que el propi que el Molt Poc Honorable Jordi Pujol i Soley que tot i que ja no pintava res, políticament parlant, continuava sent un referent per als seus.

M’heu vist a mi amb cara d’assistir una inauguració amb Jordi Pujol com a protagonista? Veritat què no?

Quan anava a sortir de la Casa Consistorial, me’n vaig adonar que Eloi Toldà, el Defensor de la Ciutadania en aquell temps estava al seu despatx (allà on hi va haver el retén de la policia local durant molts anys) Eloi Toldà s’havia reincorporat després de patit un infart de miocardi i me vaig apropar per a saludar-lo i preguntar-li per la seva salut.

Eloi Toldà va deixar la seva taula i va sortir a les escales on vàrem seguir parlant durant una estona al mateix temps que sortien tots (i sinó tots, la majoria) els regidors de l’equip de govern. Cap, absolutament cap, ens va dir ni ase ni bèstia, es a dir, ni un cordial bon dia... Com es diria amb l’argot juvenil: passant de nosaltres. Llavors, dirigint-me a Eloi li vaig dir:

-Aquí no hi ha ningú, veritat?  

Ell s’ho va mirar en cara d’incredulitat... Però venia Pujol i no se’l havia de fer esperar!

LAMICAT no va resultar ser la panacea que ens van voler vendre i al cap de poc, quan va arribar la crisi, van haver de tancar portes.

Ara passo sovint per allí, molt més del que mai havia passat. H faig quan assisteixo als talls de l’N-340 a l’altura del restaurant Baix Ebre d’Amposta. L’estat de les  instal·lacions és lamentable, al menys de la part exterior que és el que es veu passant.

Com tants d’altres projectes dels convergents, tot va acabar en aigua de borraines o sigui, en no res.