Després de les eleccions basques i gallegues de diumenge, ara és l’hora dels anàlisis.
Hi ha dades inqüestionables: Núñez Feijoo, candidat del PP a Galicia ha guanyat amb majoria absoluta (l’única comunitat de l’Estat que la tindrà) i que Iñigo Urkullu al País Basc ho ha fet amb certa comoditat i ningú li qüestionarà que el PNB sigui l’encarregat de formar govern.
La tercera dada inqüestionable és la nova davallada socialista, tan al País Basc com a Galicia, però sobre tot a la primera comunitat on perd quasi la meitat dels escons que tenia. D’aquí que tan en un cas com a l’altre s’estigui parlant dels pitjors resultats del PSOE. Quan es treuen uns resultats dolents, tots el focus d’opinió es girin cap al màxim responsable i aquest no és altre que Pedro Sánchez.
Aquesta no serà una bona setmana per al Secretari General socialista, segur que no. La comença com a perdedor i la pot acabar com a gran perdedor, ja que el comitè federal del cap de setmana pot liquidar-lo definitivament.
Però tots aquells que facin aquest anàlisi i culpin a Sánchez i només a ell del seguit de mals resultats socialistes, s’estan equivocant. Sánchez no és més culpable que González, Zapatero o Rubalcaba per citar només uns noms.
El PSOE des de fa anys és un partit en descomposició i fa un gir radical (d’aquells que es diuen de 180º) o cada vegada que hi hagi eleccions traurà pitjors resultats. Per a què ens entenguem, no és qüestió de noms, és qüestió de coherència política.
Quan a les acaballes del segle XIX Pablo Iglesias va fundar el PSOE (abans havia fundat la UGT), ho va fer pensant amb les casses treballadores i populars com a eina de disputar el poder a les classes benestants de l’època. Però amb el pas dels anys i sobre tot, amb l’arribada al govern de Felipe González, es van començar a mirar cap a les classes mitjanes (ens van voler fer creure que ho érem la majoria dels ciutadans del país) i a aplicar polítiques econòmiques neoliberals al gust dels poders fàctics que, de facto, són els qui ens governen.
Felipe González va anar perdent votants cada cop que sé celebraven noves eleccions fins caure derrotat per Aznar que va aconseguir aixecar el PP. Zapatero va guanyar però va ser contra tot pronòstic. Uns dies abans ningú donava un duro per ell, però els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2003, però sobre tot la gestió que en va fer el govern en funcions del PP, va catapultar a Zapatero que va governar Espanya de forma més que acceptable, sobre tot en l’aspecte social.
Però el va enxampar una crisi econòmica (ICV-EUA l’han anomenat estafa) que tal com li va passar al PP als atemptats de Madrid, no va saber gestionar i va negar l’evident (que no hi ha via crisi quan els indicadors mundials feien aigües per tots els costats) Què va ser una crisi provocada pel poder econòmic? Segurament, però no va saber afrontar-la. És més, la va negar i ens va acabar engolint.
Al govern de Zapatero se’l recordarà més per ser el primer govern en retallar drets (sobre tot a funcionaris i pensionistes) que no pel bon govern de la primera legislatura.
El PSEO va encomanar-se a Ribalcaba, un excel·lent polític que va formar part de la majoria de governs socialistes, tan amb González com amb Zapatero, però que no va saber (o no va poder) capgirar la situació. Llavors ja es va dir que amb ell, el PSOE havia tret els seus pitjors resultats. Estic convençut que Rubalcaba era conscient de la situació i va afrontar els comicis com a perdedor i si un ja no s’ho creu, anem malament... Però el pitjor per al PSOE encara havia d’arribar...
Molts dels ciutadans d’aquest país que ens considerem d’esquerres hem votat tradicionalment el PSOE, però quan ens ha defraudat, hem hagut d’anar a buscar altres referents i aquest han estat, per exemple, els nous partits o partits emergents. Són la nova esquerra, la que representa els valors que abans representaven els socialistes i és lògic que aquests partits els hi mengen el terreny (és el que s’anomena sorpasso)
El gran dilema és si el PSOE podrà capgirar la situació o no. Sinó ho fa pot acabar per convertir-se en un partit residual i, perquè no, desapareixent. Fa anys que haurien d’haver pres alguna solució dràstica i no es van atrevir.
Però el que és pitjor encara, cap dels barons territorials, aquells que dissabte demanaran el cap de Pedro Sánchez me donen prou confiança com per a dirigir el PSOE nacional.
Us imagineu a Susana Díaz, què ha criticat obertament els catalans con a secretaria general? Vull pensar que no i si això arriba, ja ho vaig dir: jo me’n vaig.
