Sembla (només ho sembla) que aquesta setmana pot ser decisiva per al referèndum: Per a saber la data i conèixer la pregunta que, segons diuen serà clara.
Des del meu punt de vista tot indica que serà un altre 9-N i que, per tant, només tindrà un valor simbòlic sense cap efecte jurídic.
Ahir es va reunir el Pacte Nacional pel Referèndum on, segons diuen, hi ha clares i insalvables discrepàncies entre els seus membres. No obstant, la voluntat és la de seguir negociant amb l’Estat per mirar d’aconseguir un acord que permeti fer un referèndum acordat: Encara que sigui al darrer minut de la pròrroga –va dir no me’n recordo quin càrrec.-
Però a Madrid estan al mateix lloc on estaven fa mesos. No s’han mogut ni un mil·límetre... Això sí, totes dues parts demanen diàleg, però cadascuna d’elles reclama que es faci amb les seves condicions i totes dues demostren nul·la intenció de voler negociar. Com sé sol dir: estan massa enrocats. Per tant, sembla inevitable el xoc de trens del que tan se parla darrerament. Mireu si se’n parla que fins i tot Xavi Castillo ha fet un esquetx sobre el tema (no ús el podeu perdre)
El problema, sempre des del meu punt de vista) es que un dels dos trens és molt més gran i, per tant, té molta més força que l’altre. Si s’acaba produint, tots dos sortiran malparats, però Catalunya pitjor que Espanya.
La setmana passada, el Govern de la Generalitat, estava esperant la resolució de la Comissió de Venècia, un organisme depenent del Consell d’Europa i que semblava (al menys per l’ímpetu que hi posaven els membres del bloc independentista), que podia ser favorable als seus interessos. Es a dir, esperaven que els hi diguessin que el referèndum podia ser unilateral. Però la Comissió de Venècia els hi va dir que no i que un referèndum, per a ser legal i tingui validesa jurídica ha de ser pactat amb l’Estat.
Mentre esmorzava diumenge vaig rebre un missatge de text del director de Vinaròs News. Me deia que acabava de llegir l’editorial de la Vanguardia i que li havia semblat molt coherent. El títol és prou eloqüent: Encara estem a temps. Li vaig respondre que tan prompte com el llegís, li donaria la meva opinió. En aquell moment jo estava llegit el Periódico i me vaig trobar amb un article de l’Enric Hernández, el seu director. En aquest cas se titulava: Referèndum, ràpid o lluny?
Tot i les diferències que hi ha (és evident que així sigui), el fons del tema és el mateix: els dos reclamen posar una mica de seny per a la situació que estem vivint (o potser caldria dir millor patint?) Us els he enllaçat per a que pugueu opinar vosaltres mateixos.
Tornant al tema del referèndum, li vaig dir a la meva dona que si havia de ser un altre 9-N, que aquest cop no aniria a votar. L’altra vegada vaig votar nul. En canvi, la meva dona diu que hem d’anar-hi per a que Espanya sàpiga que els catalans volem ser escoltats. Segurament té raó, però, reitero, anar a votar per a que tot sigui com està ara i continuar amb la mateixa cançó indefinidament, la veritat no li trobo cap mena de sentit. En canvi, un referèndum pactat i amb totes les garanties jurídiques i que, a sobre, fos vinculant, seria diferent.
No ho recordo, però crec que va ser a l’Intermedio de la Sexta, van referir-se al lapsus que va tenir la vicepresidenta Sáenz de Santamaria en referir-se a la situació catalana: Puigdemont prefereix fer un referèndum abans que escoltar els catalans! Tal com sempre passa amb tots els casos polèmics i que comporten un cert rebombori a les xarxes socials, des de l’entorn de la vicepresidenta van dir que les paraules estaven tretes de context i que no va dir exactament això. Per això estan les hemeroteques...
