JOAN TAPIA
El CEO de la Generalitat acaba de publicar la que serà segurament la seva última enquesta abans del referèndum unilateral –anunciat, però encara no convocat– de l’1 d’octubre. És el moment per a una reflexió.
No soc gaire partidari, excepte per als països com Suïssa, on són una cosa habitual, d’aquest tipus de consultes. Poden ser útils per visualitzar un gran consens, però no per resoldre assumptes que divideixen els ciutadans. En general aquestes consultes no acaben amb les divisions. Hi ha excepcions, com el referèndum italià del 1946 que va instaurar una república que s’ha consolidat. Però hi ha exemples recents del contrari. Un 52% dels anglesos va votar el juny del 2016 a favor del brexit. La primera ministra, Therese May, va dir allò de brexit és brexit, però un any després el país està discutint el tipus de brexit: sortida total de la Unió Europea, romandre a la unió duanera, o fins i tot al mercat únic…
OBLIT ESCOCÈS
Els escocesos van votar l’any 2014 per deu punts contra la independència, però quan el govern escocès va intuir que les coses podien canviar –pels seus resultats electorals i pel brexit– va demanar un altre referèndum. Després dels últims resultats de l’SNP –dolents– s’ha oblidat de moment d’aquest assumpte. Conclusió: el referèndum no va servir per arbitrar el futur d’Escòcia.
Si em pogués posar a la pell d’un convençut independentista –no d’un fonamentalista– avui tindria molts dubtes sobre la conveniència del referèndum català. Pensant en Catalunya i en el futur de l’independentisme.
L’oficialisme independentista dirà que no s’ha de fer marxa enrere ja que segons el CEO el 67,5% votarà en el referèndum unilateral i el 62,4% (contra el 37,6%) s’inclina pel sí. Són resultats similars a una molt recent enquesta del diari Ara. Però segurament és una cosa que després en la realitat pot ser diferent, ja que es parteix de dades que poden variar i que són contradictòries amb altres de l’enquesta i amb el seu propi fons.
No és lògic que només el 48% –contra el 50,3%– vulgui un referèndum il·legal i que després voti el 67,5%. ¿És creïble que a l’hora de la veritat –i en un clima tens– hi participarien el 60% dels electors de Ciutadans i el 72% dels del PP? ¿Amb Rajoy i Rivera instant a no acudir a les urnes? Aquí hi ha un possible error, ja que, com va dir Artur Mas un dia (però no ha repetit mai), en un referèndum il·legal és probable que no hi anessin els no independentistes. Excepte, és clar, els que s’hi sentissin obligats pel seu clima social.
Però suposem que aquesta part de l’enquesta l’encerti, el 67,5% hi vagi i el 62,4% voti sí. Una Catalunya independent tampoc podria funcionar, ja que xocaria amb el que –segons les dades de la mateixa enquesta– volen els catalans.
SENTIMENT D'IDENTITAT
Preguntats pel seu sentiment d’identitat, el 51,2% d’aquests diuen que se senten tan espanyols com catalans (39%), o espanyols. I només el 22,8% es declara «només català». Continuem, el 30,5% creu que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma, i el 21,7%, un Estat dins una Espanya federal, davant del 34,7% que és partidari d’un estat independent. Havien arribat a ser el 48,5% a finals de l’any 2014.
I ja preguntats directament si volen que Catalunya sigui un Estat independent, el 49,4% diu que no davant del 41,1% de partidaris del sí. Són vuit punts de diferència, la qual cosa dobla la diferència que hi havia el mes de març. Fa anys que les enquestes diuen que Catalunya està partida en dos, i aconseguir la independència en un país dividit, amb el Govern d’Espanya en contra i amb dificultats per a una entrada –si més no immediata– a Europa, seria llançar-se de manera irresponsable a una aventura perillosa.
MÉS AUTONOMIA
Seria molt més pràctic negociar més autonomia, que el 64% creu que és necessària. La resposta del separatisme és que Espanya no ho facilitarà. I és cert perquè l’Estatut del 2006 no va acabar bé. Però si el 64% dels catalans no som capaços d’aconseguir el mínim (més autonomia), no és creïble que el 41,1% pugui imposar el màxim (la independència). Per molts errors que hagi fet Rajoy i per molta decepció que causés el PSOE quan hi va haver la sentència del Constitucional del 2010, quatre anys després que els catalans votéssim un Estatut que deia que Catalunya era una nació dins d’Espanya.
Comprenc que al president d’Òmnium aquest raonament li pugui semblar antiquat. O fins i tot botifler. Però el president Puigdemont i Oriol Jonqueras, líder del partit de Macià i Companys, s’ho haurien de pensar dues vegades. Tenen una gran responsabilitat.
